Durant l'última dècada, la indústria tecnològica va operar sota la premissa daurada del creixement infinit. Els diners eren barats, els mercats s'expandien i les grans corporacions de programari semblaven intocables. Tanmateix, la irrupció de la intel·ligència artificial generativa va provocar un sisme que va sacsejar els fonaments de Silicon Valley. El que presenciem avui ja no és simplement una cursa per la innovació; és un fenomen psicològic i financer que podem anomenar ansietat corporativa.

Els gegants que van dominar el mercat durant els últims vint anys es van adonar que els seus models de negoci tradicionals corren perill. La intel·ligència artificial (IA) és una força deflacionària que canvia l'economia de com treballem.

Davant la por de tornar-se irrellevants o de perdre els seus marges de guany, aquestes corporacions reaccionen. En aquesta primera part, analitzarem com el sector empresarial (B2B) respon amb dues estratègies clares: aixecar murs per atrapar el client i maquillar els seus serveis per justificar preus antics.

El cas Salesforce: el peatge a la llibertat de les dades

L'exemple més clar d'aquesta ansietat defensiva el protagonitza Salesforce. Per entendre la polèmica, primer desmitifiquem què fa aquesta empresa. Imaginem Salesforce com l'agenda de contactes més sofisticada del món (un CRM). Les empreses la utilitzen perquè els seus venedors registrin a qui van trucar, què van vendre i quant esperen guanyar. Durant anys, Salesforce va ser el centre de gravetat, si una dada no era al seu sistema, no existia per a l'empresa.

Però el paisatge va canviar. Les companyies modernes van deixar de tenir totes les seves dades atrapades a l'"agenda" de Salesforce. Van moure la seva informació massiva al que anomenem data warehouses (magatzems de dades) moderns, com Snowflake o Databricks. Aquests són com voltes gegantines, segures i neutrals, on una empresa guarda tot: vendes, logística, màrqueting i finances. És en aquests repositoris on viu la veritable IA, capaç d'analitzar patrons complexos creuant totes les dades

En veure això, Salesforce va entrar en una fase de protecció territorial. Es va adonar que es convertia en una simple "pantalla" per ingressar dades, mentre que el valor real i l'anàlisi es traslladaven a Snowflake i la seva reacció va ser imposar un "peatge". Així, la companyia va començar l'exigència d'una comissió del 15% sobre els ingressos a les aplicacions i eines que ajuden els clients a treure les seves dades de Salesforce cap a aquests magatzems externs.

Aquesta és una estratègia nascuda de la debilitat, no de la fortalesa. És l'equivalent a un banc que, en veure que vols portar els teus estalvis a un compte d'inversió millor en una altra entitat, et diu: "no et prohibeixo anar-te'n, però si contractes un camió blindat per emportar-te els diners, li cobraré al conductor un 15% del que transporta". És un intent desesperat de frenar la fuga de rellevància, obligant els clients a quedar-se en el seu ecosistema pel cost prohibitiva de sortir, en lloc de quedar-se per la superioritat de la tecnologia.

El cas Accenture: el maquillatge semàntic

Si el programari fa por, les empreses que venen "serveis humans" estan en alerta vermella. Aquí hi entren gegants com Accenture i les grans consultores globals. El seu model de negoci era senzill: el "lloguer de cervells". Si una empresa necessita transformar la seva tecnologia, contracta Accenture, que envia un exèrcit de consultors i cobra per les hores que aquelles persones treballen.

El problema és que la IA és una màquina d'eficiència brutal. Tasques que a un consultor júnior li portaven 20 hores, com escriure codi bàsic, resumir documents legals o analitzar fulls de càlcul, la IA les realitza en segons. Això planteja una pregunta existencial per a la facturació, si la IA redueix el temps de treball en un 80%, els ingressos de la consultora caurien proporcionalment si segueixen cobrant per hora.

La resposta d'aquestes empreses va ser l'AI Washing o rentat de cara amb IA. De la nit al dia, vam veure una campanya massiva de re-branding. Anuncien inversions multimilionàries i canvien els títols dels seus empleats amb noms futuristes. Ja no et venen un "programador" o un "analista"; venen un "Arquitecte de Transformació d'IA" o un "Re-inventor de Processos".

L'ansietat aquí rau en la necessitat de justificar el preu. Necessiten convèncer el mercat que, encara que la IA faci la feina feixuga, es necessita un "expert premium" per gestionar-la. Vestir un servei tradicional amb roba nova per evitar que els clients s'adonin que estan pagant tarifes de luxe per una feina que s'ha convertit en una commodity. No és innovació de producte, és enginyeria financera per salvar el marge de benefici en un món on l'eficiència amenaça de reduir les factures.

En la segona part d'aquesta anàlisi, veurem què succeeix quan aquesta ansietat arriba al mercat de consum massiu i com empreses educatives i creatives lluiten per la seva supervivència immediata.

Les coses com són.