Dins del complex i sovint emotiu tràmit d'una herència, l'habitatge familiar sol ser el bé de valor econòmic més elevat i càrrega sentimental. A Catalunya, la normativa tributària autonòmica reconeix aquesta dualitat i ha establert durant anys una bonificació significativa en l'impost de successions, concebuda com un mecanisme de protecció perquè la llar pugui transmetre's als éssers estimats sense que la càrrega fiscal suposi un pes insostenible.

Aquesta mesura, que actua com una reducció de la base imposable, s'ha consolidat com un dels pilars del sistema successori català, encara que la seva aplicació està subjecta a condicions estrictes que els hereus han de conèixer en detall.

L'essència d'aquest avantatge fiscal resideix en una reducció del 95% del valor de l'habitatge considerat habitual a efectes de la liquidació de l'impost. No es tracta d'una exempció total, però el seu impacte és transformador: grava únicament el 5% restant del valor de l'immoble. Tanmateix, aquest potent instrument no està disponible per a tothom. El seu àmbit d'aplicació es restringeix al cercle familiar més pròxim del finat.

Els beneficiaris directes són el cònjuge o parella estable, els descendents i els ascendents. Per als col·laterals, principalment germans, l'accés a la bonificació està condicionat a requisits més exigents: han de ser majors de seixanta-cinc anys i poder acreditar una convivència continuada amb el causant durant, almenys, els dos anys previs a la defunció. Aquesta diferenciació subratlla la finalitat de la norma: protegir la continuïtat del nucli familiar i domèstic.

El marc legal de la protecció

Més enllà del vincle familiar, la normativa estableix una sèrie de requisits substancials que actuen com a garanties. En primer lloc, el benefici té un topall global de cinc-cents mil euros per successió. Aquest límit adquireix una rellevància crítica en el cas d'immobles d'alt valor.

Quan l'habitatge supera els 526.315 euros, la llei introdueix un càlcul específic per assegurar una distribució equitativa entre hereus, establint un mínim individual de 180.000 euros de reducció per a cadascun. Aquesta sofisticació tècnica busca equilibrar el benefici fiscal entre tots els partícips en l'herència.

Un altre pilar fonamental és el compromís de conservació. Els hereus que s'acullin a la bonificació estan obligats a mantenir l'immoble en el seu patrimoni durant un termini mínim de cinc anys a comptar des de la data de la defunció.

El seu incompliment, per exemple mitjançant una venda anticipada, comporta la pèrdua automàtica del benefici i l'obligació de reintegrar a Hisenda la quota de l'impost que es va deixar de pagar, més els corresponents interessos de demora.

El concepte de llar

Determinar què es considera “habitatge habitual” és un aspecte crucial i de vegades controvertit. L’administració tributària catalana no es limita al pis o casa principal. El concepte pot estendre’s a annexos indispensables per a la vida diària, com un traster i fins a un màxim de dues places d’aparcament, sempre que estiguin situats al mateix edifici o complex residencial i no estiguessin cedits a tercers en el moment del decés.

La qualificació d’“habitual” es basa en la residència efectiva i continuada del finat. Generalment, s’exigeix que hi hagi viscut durant els últims dotze mesos anteriors a la seva mort, sense haver-la llogat durant aquest període.

Existeixen també supòsits especials, com el d’una persona que, en morir, residia en un domicili del qual no era propietària. En tals casos, pot considerar-se com a habitatge comú qualsevol propietat que hagi tingut aquesta condició en els deu anys previs, sempre que tampoc estigués cedida.

La transcendència d’aquesta bonificació converteix la planificació en un factor decisiu. Les famílies amb patrimonis immobiliaris de cert valor han de considerar la inclusió de l’habitatge habitual en l’herència com un element central de la seva estratègia successòria, atès l’estalvi fiscal que pot representar, que en molts casos és de desenes o fins i tot centenars de milers d’euros.