Catalunya té 4 milions de persones amb feina. Com són i on treballen?

El mercat de treball a Catalunya no para de batre rècords. El creixement poblacional i l’arribada de migrants per fer feines especialment en els serveis expliquen aquest fenomen. Alguns economistes, com els que van participar en l’Informe Fènix, han criticat el model econòmic que hi ha donat lloc perquè consideren que no potencia els sectors amb més valor afegit; al contrari.

Aquesta setmana, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) ha publicat l’Enquesta de Població Activa (EPA), cosa que fa trimestralment i que és un reflex molt fidedigne de com és el mercat de treball. Catalunya va acabar el mes de setembre amb 4 milions de persones amb feina, una xifra mai vista. Bé, l’EPA parla de 3,9999 milions de persones, 2.100 persones més que a finals de juny.

Per gènere, d’aquests 4 milions, més de 2,1 milions són homes i menys d’1,9 milions són dones. Pel que fa als aturats, dels 361.800, 192.000 són homes i 169.900 són dones. Per tant, la taxa d’atur és més alta en els homes, però també ho és la taxa d’activitat, que és el percentatge de persones, sobre el total de la població, que treballa. La resta, els que no són ni ocupats ni aturats, són inactius, sigui perquè són nens que no tenen edat de treballar, jubilats o persones que no poden treballar.

L'evolució per gènere del que portem de segle mostra com les dones han guanyat molt de pes en el mercat de treball. Les dades de l’EPA s’inicien el 2002, és a dir que tenim una panoràmica de 24 anys. Aquell 2002, hi havia 600.000 homes més treballant que dones. Ara, la bretxa s'ha reduït a menys de la meitat. De fet, mentre que els homes ocupats se situen poc per sobre del màxim precrisi, el nombre de dones s'ha disparat en 300.000 respecte a aquell pic del 2008.

Els serveis són, amb diferència, el que ocupa més gent a Catalunya. Més de tres quartes parts dels ocupats, és a dir, més de tres milions, treballen als serveis. Això sí, s’observen diferències per demarcacions, ja que l’agricultura, el que té menys pes a diferència, a Lleida en té més i supera la construcció.

Les dades de l’INE encara permeten anar una mica més al detall, per activitats. Tot i que n’agrupa algunes, també es veu com les que tenen més a veure amb els sectors són les que donen feina a més catalans. Això sí, l’Administració pública, educació, sanitat i serveis socials té també un pes important.

Per edats, el canvi en el que portem de segle és molt significatiu. El 2002, els treballadors més nombrosos tenien entre 25 i 34 anys. Ara, aquest grup, que és l’únic que decreix, ocupa el quart lloc, mentre que els de 45 a 54, que eren el quart grup, ara són els més nombrosos: han passat de 573.000 a més d’un milió. El salt més important l’han fet els de més de 55, la franja d’edat més alta de l’estadística, que han passat de 283.000 a 846.000.

Aquest canvi està marcat pels baby boomers, l’allargament de la vida laboral per la via del retard de la jubilació i la incorporació més tardana dels joves al mercat de treball.

Un altre gràfic que mostra com ha crescut el mercat de treball és per procedència. Des del 2002, el nombre de treballadors nascuts a l’Estat espanyol s’ha incrementat en mig milió, mentre que els nascuts fora ha pujat en 670.000. Aquest afecte té dos pics: a l’inici del període, pel boom immobiliari, i en els últims anys. El gran auge és dels nascuts fora de la Unió Europea.

Més assalariats i menys autònoms

Si mirem per ocupador, les dades mostren una tendència clara. Mentre es manté el nombre de treballadors per compte propi, els per compte d’altri es disparen. Els assalariats del sector privat han passat de 2 a 3 milions en el període, mentre que els del sector públic, de 290.000 a 480.000. En percentatge, han pujat més els públics (66%) que els privats (50%). En canvi, els autònoms continuen en xifres superiors però pròximes als 500.000.

Entre els assalariats, han crescut molt els que tenen un contracte indefinit, que han passat d’1,7 a més de 3 milions, mentre que han baixat considerablement els que tenen un contracte temporal. L’abaratiment de l’acomiadament de la reforma laboral del 2012 i les restriccions a la temporalitat de l’actual govern espanyol expliquen aquesta evolució.