El Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) acull, amb la publicació del Reial Decret llei 2/2023, una de les pedres angulars de l'arquitectura futura de l'Estat del Benestar a l'Estat: la segona reforma de les pensions. En el seu articulat s'instaura de forma definitiva el Mecanisme d'Equitat Intergeneracional (MEI), un concepte que, més enllà del seu nom tècnic, es traduirà en una minva tangible en els ingressos de milions de treballadors a partir del 2026. El seu objectiu declarat és injectar fons al malmès Fons de Reserva de la Seguretat Social, conegut popularment com la "guardiola de les pensions", però ho fa mitjançant una cotització mensual obligatòria que no millorarà la pensió individual de qui l'aporta.

Per desentranyar el funcionament del MEI, és crucial comprendre dos principis fonamentals que el regeixen. En primer lloc, es tracta d'una cotització obligatòria i universal per a tot treballador que cotitzi per jubilació, sense excepció per nivell de renda. No és un impost només per a les rendes altes, sinó un gravamen que afecta tota la massa laboral. En segon lloc, i això és clau per entendre el seu impacte desigual, es calcula com un percentatge de la base de cotització. Aquest disseny "progressiu" implica que, tot i que tothom contribueix, l'esforç és proporcional al salari: a més sou, més aportació, amb un topall màxim establert per llei.

La normativa va establir un calendari d'implantació progressiu. No obstant això, el punt d'inflexió arribarà l'1 de gener de 2026. A partir d'aquesta data, el tipus de cotització total del MEI assolirà el seu punt àlgid, situant-se en un 0,90%. D'aquest percentatge, una part, un 0,15%, serà assumida directament pel treballador i descomptada de la seva nòmina. La resta va a càrrec de l'empresa.

La base sobre la qual s'aplica aquest 0,15% té un límit màxim. Per al 2026, es preveu que la base màxima de cotització estigui al voltant dels 63.180 euros anuals. Per tant, només els treballadors amb salaris bruts iguals o superiors a aquesta xifra patiran la deducció màxima. Potser l'aspecte més controvertit del MEI, i que el diferencia de les cotitzacions tradicionals, està recollit en la lletra petita de la norma.

El text adverteix explícitament que aquesta cotització "no serà computable a efectes de prestacions". En un llenguatge clar, això significa que els diners que el treballador destina mensualment al MEI no incrementen la quantia de la seva futura pensió de jubilació. És una aportació que es dirigeix al fons comú per sostenir el sistema en el seu conjunt, però no millora la prestació individual del cotitzant, un detall que ha generat un intens debat entre economistes i sindicats.

Per al treballador, el procés serà invisible i automàtic. No cal fer cap tràmit a l'Agència Tributària ni a la Seguretat Social. Serà la Tresoreria General de la Seguretat Social la que, d'ofici, apliqui la cotització, i les empreses estaran obligades a reflectir aquesta deducció de forma clara i separada en el rebut de la nòmina de cada un dels seus empleats. El govern espanyol justifica aquesta mesura com un instrument essencial per a "preservar l'equilibri entre generacions i enfortir la sostenibilitat a llarg termini" d'un sistema de pensions que s'enfronta a una pressió demogràfica sense precedents.

L'envelliment de la població i la ràtio cada cop menor de cotitzants per pensionista fan necessari, segons l'Executiu, crear mecanismes de solidaritat intergeneracional que nodreixin el Fons de Reserva. Aquest "matalàs" serà vital per fer front als pagaments de pensions en moments de crisi econòmica o de més desequilibri.

En definitiva, el MEI es consolida com un element estructural més del sistema de finançament de les pensions espanyoles. A partir del 2026, el seu impacte, tot i que modest en termes mensuals per a la majoria, serà una realitat constant a les nòmines, materialitzant un pacte de solidaritat on la contribució individual no té retorn directe, però la finalitat última del qual és garantir la viabilitat del pilar de la protecció social per a les dècades vinents.