L’oferta d'habitatges en règim de lloguer a Barcelona ha patit una reducció del 90% en els darrers cinc anys, segons es desprèn de l’informe elaborat pel portal immobiliari Idealista. Aquesta xifra situa la capital catalana com la ciutat de l'Estat que ha experimentat una de les davallades més pronunciades en la disponibilitat d’habitatges per arrendar, un fenomen que s’estén a la majoria de grans nuclis urbans i que ha transformat radicalment l’accés a l’habitatge en les principals àrees metropolitanes. Darrere de Barcelona, les caigudes més significatives es registren a Granada, amb un descens del 76%; Palma, amb un 75%; Madrid, on l’oferta s’ha reduït un 73%; Sant Sebastià, amb un 72%; Las Palmas de Gran Canària i Sevilla, amb un 72% ambdues; i Bilbao, amb un 70%.
També amb descensos superiors al 50% figuren ciutats com Màlaga i Girona, amb una caiguda del 69%; Oviedo, amb un 66%; Cadis i València, amb un 65% ambdues; Tarragona, amb un 59%; Salamanca, amb un 58%; Alacant, amb un 54%; Còrdova, amb un 53%; i Santander, amb un 51%. Les dades posen de manifest un patró comú en què les grans ciutats i els principals centres turístics i econòmics han registrat les contraccions més accentuades de l’oferta. En el costat contrari, només set capitals espanyoles compten actualment amb més oferta disponible que a finals del 2020. Es tracta de Conca, amb un increment del 113%; Ceuta, amb un 67%; Lugo, amb un 35%; Segòvia, amb un 23%; Càceres, amb un 18%; Badajoz, amb un 8%; i Jaén, amb un 5%. Aquestes ciutats, la majoria de reduïda dimensió i allunyades dels grans eixos de pressió demogràfica, han mantingut una dinàmica diferent de la de les capitals que concentren una demanda més elevada.
La competència entre famílies es multiplica en un entorn d’escassetat
La pronunciada reducció de l’oferta ha comportat un augment substancial de la competència entre les famílies per accedir a cadascuna dels pocs habitatges que surten al mercat. L’increment més elevat s’ha donat a Lleida, on la competència s’ha multiplicat per onze, cosa que representa un creixement del 1.050%. A continuació se situen Palma, amb un 1.041%; Burgos, amb un 976%; Barcelona i Granada, amb un 917% ambdues; Bilbao, amb un 864%; i Salamanca, amb un 839%. A Madrid, el creixement de la competència ha estat del 558% en aquest període. Aquestes xifres reflecteixen un fenomen que s’ha intensificat en els darrers anys: davant l’escassetat d’habitatges disponibles, els demandants han hagut de competir en un mercat cada cop més tensionat, amb processos de selecció que sovint inclouen la presentació de múltiples garanties i la immediatesa en la formalització dels contractes.
Els portals immobiliaris han constatat com el temps mitjà de publicació dels anuncis s’ha reduït dràsticament en aquestes ciutats. Cap capital estatal ha registrat una reducció del volum de demandants per cada habitatge disponible. Els increments menys pronunciats s’han donat a Ceuta, amb un 134%; Conca, amb un 141%; Pontevedra, amb un 178%; Lugo, amb un 203%; i Badajoz, amb un 210%. Fins i tot en aquests casos, però, la competència ha crescut de manera significativa, evidenciant que la tensió en el mercat del lloguer és un fenomen estès arreu del país, encara que amb diferents intensitats. L’increment de la demanda i la contracció de l’oferta han impulsat una pujada generalitzada dels preus en tots els mercats analitzats. Les famílies que surtin ara al mercat a la recerca d’un habitatge de lloguer es trobaran amb preus molt més elevats que fa cinc anys, especialment en determinades capitals. València encapçala les pujades, amb un encariment del 82% en els darrers cinc anys. La segueixen Alacant, amb un 73%; Segòvia, amb un 71%; i Barcelona i Palma, amb un 63% ambdues. També destaquen els increments de Màlaga, amb un 62%; Santa Cruz de Tenerife, amb un 58%; Guadalajara, amb un 57%; Madrid, amb un 54%; i Àvila, amb un 51%.
Un mercat tensionat que marca l’agenda política i social
Aquestes xifres suposen un encariment acumulat que, en molts casos, ha superat àmpliament l’evolució dels salaris en el mateix període, la qual cosa ha agreujat les dificultats d’accés a l’habitatge per a una part important de la població, especialment per a joves i col·lectius amb ingressos més ajustats. L’informe d’Idealista posa de manifest que l’augment dels preus ha estat especialment intens en aquelles ciutats on la reducció de l’oferta ha estat més acusada i on la pressió turística i la demanda externa han jugat un paper significatiu. En l’extrem oposat, les pujades més contingudes en aquest període s’han registrat a Bilbao, Sant Sebastià i Melilla, amb un increment compartit del 22%. Les segueixen Osca, amb un 23%; Vitòria, amb un 24%; Còrdova, amb un 25%; i Pamplona, amb un 26%. Aquestes ciutats, tot i haver experimentat també reduccions d’oferta i augments de la competència, han mantingut una evolució de preus més moderada, possiblement influïda per factors com l’estructura del mercat immobiliari local, l’existència de polítiques d’habitatge o la menor incidència de la inversió turística en el parc de lloguer.
Les dades de l’informe reflecteixen una transformació profunda del mercat del lloguer a Espanya en l’últim lustre. La combinació de caiguda de l’oferta, increment de la competència i pujada generalitzada dels preus ha situat l’accés a l’habitatge com un dels principals problemes socials i econòmics del país, amb especial incidència en les grans ciutats i els àmbits metropolitans. El fenomen no és exclusiu de les capitals amb més pressió demogràfica. Fins i tot en ciutats de mida mitjana, la reducció de l’oferta i l’augment de la competència han alterat les condicions d’accés al lloguer, amb increments de preus que en molts casos superen el 50% en cinc anys. Aquesta evolució ha portat els diferents governs autonòmics i locals a desplegar mesures de regulació del mercat del lloguer, que conviuen amb l’expectativa de noves polítiques estatals per incentivar l’oferta d’habitatge assequible.