No és la història de què va ser primer, si el xef o l'estrella televisiva. Però dubte raonable, n'hi ha. I el mateix Jordi Cruz, cuiner triestrellat i jurat de MasterChef, la resol sense embuts al pòdcast 'Se me antoja by Montagud': “No he renunciat a res per la fama".
“Continuo sent cuiner”
Cruz, al capdavant del restaurant ABaC a Barcelona, no amaga el seu enuig davant els qui pensen que ha canviat d'ofici. “Gravo a Madrid i, en tornar, passo pel restaurant. No tinc nassos de no parar. Entro, saludo l'equip, reviso plats i, de vegades, faig R+D en ple servei”, explica. Per això li molesta el comentari que més escolta a la sala: “Ah, hi ets.” “És clar que hi sóc. Sempre hi he estat. El que passa és que la tele dona una imatge que no es correspon amb la realitat".
La seva prioritat, diu, continua sent la mateixa que el primer dia: la feina ben feta. “Sóc cuiner. No actor, ni presentador. Cuiner".
L'equilibri és una altra de les seves obsessions. “Intento no enfadar-me per ximpleries i tenir una visió lògica de les coses”, confessa. Una actitud que va aprendre des dels seus inicis. Quan va arribar a ABaC, Michelin li va baixar una estrella. “Un inspector em va dir: ‘Noi, acabes d'arribar. Vols les dues? Guanya-te-les".
Aquell cop el va entendre com a lliçó. “No les vaig perdre. És que mai van ser meves. Venia amb una i vaig anar a buscar la segona i la tercera".
“La fama no substitueix l’esforç”
El seu pas per MasterChef li va donar exposició, però també etiquetes. “Em van dir Risto, seriós, fatxenda… però jo només feia el que faig a la cuina: donar crítiques reals. No jutjo la persona, jutjo el plat". Ho diu amb la mateixa serenitat amb què rebutja la idea d'haver fet sacrificis: “Soc tan treballador que no he hagut de triar. Faig televisió, família i restaurant. Tot".
Per això, quan li pregunten si ha pagat un preu per la fama, respon sec: “No he renunciat a res. Ni al meu ofici ni a la meva vida".
“Feliç, però sense perdre el contacte amb la realitat”
Als 47 anys, Cruz es defineix com un home “equilibrat i feliç”. La paternitat, confessa, l'ha “humanitzat el doble”: “Ara tinc por de deixar el meu fill desemparat”. I, tot i que reconeix haver viscut èpoques de vertigen, avui està en pau: “He après a treure, treure, treure. Visc en un lloc sense guerra, faig el que m'agrada i, a sobre, m'han premiat per això. Què més vull?”
Per això, si algun dia desapareix la televisió o canvia la gastronomia, no dramatitza: “Si el món s'omple d'hamburgueses, faré la millor hamburguesa del món.”