Núria Solé defineix la seva depressió: "Pensava que no tornaria mai més a fer un TN"

Núria Solé és amb 48 anys una de les periodistes més ben valorades de TV3.  Quan la CCMA va decidir sacsejar tots els Serveis Informatius només van deixar intacte un Telenotícies, el TN Comarques  de la Núria Solé, que segueix liderant l'audiència cada migdia. En mig del ball de noms, canvis de dia, de TN, noves parelles, l'única que es va quedar exactament on era, tota sola al TN Comarques de dilluns a divendres, va ser la Solé. Impecable. Els espectadors van notar l'any passat que va estar de baixa durant set mesos. Va ser la mateixa periodista qui va voler revelar a Catalunya Ràdio el motiu de salut que la va apartar més de mig any de TV3: Núria Solé va patir una depressió. Ara n'ha parlat al pòdcast de RAC 1 sobre salut mental, Sense filtres.

Núria Solé: "Tot va començar amb un atac d'angoixa, va de la mà de la depressió, sovint una porta a l'altra. Jo he patit molt, d'angoixa i d'ansietat. Amb 15 anys vaig patir el primer atac d'angoixa, hiperventilant, no sabia què em passava, vaig acabar a l'hospital. Aquesta última vegada també va anar així. Per circumstàncies personals vaig anar al CAP amb un atac d'angoixa. Em vaig agafar uns dies i es va anar allargant. No podia tornar a la feina tot i que jo gaudeixo molt de la meva feina a TV3. Cada vegada em sentia més incapacitada i va derivar en una depressió, n'hi ha de superficials i profundes. Jo no era de les que no poden sortir del llit. Amb pocs mesos i medicació vaig sortir-ne més ràpid. Els nervis, la pressió es van transformar en una tristesa molt gran. Una baixa curta es va anar allargant. Tenia estrès, insatisfacció permanent, ganes de fer-ho tot molt bé, quan estàs en un lloc ja penses que hauries d'estar en un altre lloc. Ara he après a estar al present. Feia anys que ho arrossegava i estava al límit: coses petites se'm feien grans, com què sopen els meus fills o quina jaqueta em poso. Et quedes col·lapsat, qualsevol cosa et posa nerviosa, els fills veuen que crides més, la parella veu estirabots, tot et va superant". La periodista i la seva parella, en Carles, tenen dos fills petits: Arlet i Pol de 13 i 6 anys.

L'entrevista la condueix Marta Cailà amb el tacte i delicadesa habituals. Aconsegueix crear el clima per tal que Núria Solé se senti còmoda: "Tot allò anava a més. Anava sovint al CAP i en dos mesos vaig començar a plorar més, em costava llevar-me, quan em preguntaven com estava em posava a plorar, pensava que no tornaria a fer un Telenotícies mai més. No tenia ganes de parlar amb ningú, ploro cada dos per tres, el dia no el remunto. Al CAP em van donar medicació. No em reconeixia. Estava paralitzada davant uns macarrons. Es fa tot fosc de cop. Hi ha dies que no vols estar millor, només vols que et deixin. Et sents molt petita, no t'agrades, no vols sentir-te així, no ens ensenyen que no sempre hem d'estar al 10 i em sentia pitjor. És dur. Sentia culpa, com si agafés una baixa injustificada i massa llarga. Et sents culpable d'estar malament i penses què has fet malament, què hauries hagut d'evitar. Gràcies al meu entorn, el meu home, els meus pares, els meus amics em van deixar l'espai que necessitava. No vaig remuntar fins que em vaig medicar. A la meva filla gran li vaig explicar, em veia desborda, creien que els amagava una malaltia. Ho va entendre millor".

L'entrevista acaba amb molts consells de la Solé: "Aneu al metge, no alimenteu la pena però si un amic té depressió no intentis que s'arregli amb una conversa. Cal comprensió, cal distància, cal anar al metge, no miris amb pena a un malalt deprimit, et fa sentir malament que et mirin així. No en digueu 'trastorn' que té una connotació negativa. No s'han de tenir prejudicis amb la medicació. I també em va ajudar la meditació. Tinc por de tornar a tenir una depressió però la gestionaré d'una altra manera per evitar-la. L'altre dia vaig notar la tensió, l'angoixa, per un tema de feina, i em vaig relaxar, calmar-me mentalment i físicament, vaig cancel·lar tres coses aquella tarda... És un aprenentatge. Però si torno a caure-hi pensaré que me'n puc sortir perquè ja ho he fet". La frase final no es pot millorar.