El món de la música sempre ha estat envoltat de glamur, llums i la il·lusió de fama, però la realitat econòmica que viuen els artistes independents és una història molt diferent. Martín, un músic malagueny de 42 anys, el va deixar clar en una conversa amb el milionari José Elías en YouTube: fins i tot amb 600.000 reproduccions a Spotify, el que molts considerarien un èxit, amb prou feines es generen uns 2.000 euros al mes.
Una xifra que, encara que soni atractiva a primera vista, queda molt lluny de les expectatives que desperta el mite de viure de la música. Per entendre la magnitud d'aquesta dada, n'hi ha prou amb recordar que assolir aquestes xifres no és tasca fàcil. Martín confessa que, ara per ara, les seves cançons amb prou feines aconsegueixen uns centenars de reproduccions, el que el situa encara a anys llum d'aquest suposat llindar d'ingressos.
Viure de la música a Spotify: un miratge amb sabor amarg
El que semblava el somni daurat dels músics de l'era digital s'ha convertit en un laberint econòmic ple d'obstacles. Així ho assegura Martín, un artista que produeix música electrònica i combina aquesta passió amb el seu treball d'enginyer en telecomunicacions. Segons ell, el sistema de les plataformes de streaming ha deixat els creadors en una situació econòmica precària, demostrant que el problema resideix en la mateixa estructura del mercat. Els nombres parlen per si sols: ni YouTube ni Spotify no ofereixen prou ingressos llevat que un artista aconsegueixi xifres milionàries de reproduccions. La situació es torna encara més complicada per a aquells que no compten amb una discogràfica darrere o amb el suport d'un equip de promoció que els catapulti a les playlists virals.
L'estratègia dels covers: salvació o trampa disfressada?
Davant de la dificultat de fer-se notar amb cançons pròpies, Martín va decidir apostar pels "covers", és a dir, versions de cançons populars adaptades al seu estil. El seu raonament és simple: una cançó reconeguda té més possibilitats de ser escoltada que un tema original d'un artista desconegut. Tanmateix, el procés està lluny de ser tan senzill com sembla. Per poder versionar cançons d'altres artistes, és necessari pagar llicències i acceptar que un percentatge dels beneficis anirà directament a l'autor original. Martín explica que, encara que existeixen plataformes que faciliten aquest tràmit, el marge econòmic que queda per al músic continua sent mínim. En poques paraules, el negoci és rendible... però per a les grans indústries.
La confessió de Martín reflecteix una realitat que viuen milers d'artistes al voltant del món: la música és passió, però sobreviure d'ella es converteix en un repte gairebé impossible. La necessitat de compaginar llargues jornades laborals amb la producció musical fa que molts projectes creatius acabin esgotant-se abans d'enlairar-se. José Elías, amb franquesa, va admetre no saber com aconsellar Martín més enllà d'insistir-li a trobar "la tecla correcta" amb una cançó que enganxi. Una frase que sona a clixé, però que reflecteix amb cruesa la loteria que suposa intentar triomfar en una indústria saturada i en constant canvio.
La història de Martín no és només la d'un músic de poble amb grans somnis; és el retrat de tota una generació de creadors atrapats en un sistema on les plataformes de streaming s'enriqueixen mentre els artistes lluiten per sobreviure. I encara que els titulars parlin d'èxit i fama, la veritat darrere de la cortina digital és que el camí per viure de la música està més aixecat que mai.