En les seves últimes hores de vida, Mario Vargas Llosa no es va refugiar en la seva obra ni en les seves glòries passades. Ho va fer en la memòria d'un amor que ara semblava llunyà, gairebé irreal. Mentre l'ombra de la mort l'embolicava, el Nobel no pensava en premis ni en discursos, sinó en el mal irreparable que havia causat a l'única dona que realment havia estat al seu costat durant cinc dècades: Patricia Llosa, la seva esposa, el seu suport, la seva companya de vida.

L'autor de 'La ciudad y los perros', amb veu tremolosa i mirada perduda entre records, hauria compartit amb el seu fill Álvaro una íntima confessió: Isabel Preysler va ser l'últim gran error de la seva vida. Una frase tan tallant com reveladora, pronunciada no des del despit, sinó des del més profund dels penediments. Encara que el romanç amb la socialité filipina es va presentar en el seu moment com un renaixement emocional per a l'escriptor, el cert és que amb el pas del temps aquesta relació va mostrar el seu rostre més amarg. La parella, que va acaparar titulars i portades amb el seu amor mediàtic, va acabar abruptament el 2022. La ruptura no va ser només el final d'una història sentimental, sinó també el començament d'un reconeixement tardà: havia sacrificat la seva família per un miratge de glamur.

Silenci i reflexió: la decisió de Vargas Llosa en els seus últims dies

Durant els seus últims dies, Vargas Llosa es va refugiar a Lima, la ciutat que el va veure néixer i on també va triar morir. Al seu voltant, cap amant, cap luxe desmesurat, cap catifa vermella. Només els seus fills i Patrícia, la dona que mai no el va abandonar, fins i tot quan ell sí que ho va fer. Aquest retrobament familiar no va ser simple coincidència; va ser el resultat d'una intensa recerca de redempció que va ressonar al seu conte 'Los vientos': "De Carmencita, mi mujer por muchos años, me acuerdo muy bien (...). Todas las noches, parece mentira, desde que cometí la locura de abandonarla pienso en ella y me asaltan los remordimientos. Creo que solo una cosa hice mal en la vida: abandonar a Carmencita por una mujer que no valía la pena", va escriure. Així, el gran autor, aquest que tantes vegades va escriure sobre la culpa, finalment la vivia en carn pròpia.

Álvaro, el seu fill i testimoni privilegiat dels últims moments de l'escriptor, va relatar que l'autor peruà va demanar expressament de no rebre homenatges ni discursos grandiloqüents. En lloc d'això, el que realment anhelava era silenci i la companyia dels seus éssers estimats. Tanmateix, entre aquells que el van envoltar en aquell significatiu moment, no es trobava Isabel Preysler, així com cap altra figura de l'entorn glamurós que havia format part de la seva vida juntament amb la socialité.

Les cendres d'un home dividit: entre l'amor i la culpa

L'escriptor va disposar que les seves cendres fossin dividides: una part a Lima, juntament amb l'arrel de la seva infantesa, i una altra en un lloc secret d'Europa. Una metàfora perfecta de la seva existència dividida entre dos mons: el de la glòria pública i el de la tragèdia privada. Mentre el món intel·lectual plora l'autor, els seus pròxims recorden l'home que, en els seus últims dies, només buscava reconciliar-se amb els qui veritablement l'estimaven. Mario Vargas Llosa va morir com va viure: entre contradiccions. Va defensar la llibertat fins a l'últim dia, però la seva vida personal va ser una gàbia de decisions irreparables. En les seves memòries, mai no va abordar directament el mal que va causar a Patricia Llosa, encara que en privat va admetre la seva culpa. I encara que el seu tardà penediment no el va redimir, almenys li va donar una mica de pau.