La Leo Margets més íntima: èxits, Las Vegas, família, nova vida a Andorra, tele i una proposta per TV3

La Leo Margets no para de fer història. Si no n'hi hagués prou amb ser una jugadora excepcional, amb uns dots comunicatius que ja els agradaria tenir a molts presentadors i presentadores, amb una telegènia increïble, ara, disset anys després que el 2009 li canviés la vida, quan va ser la primera dona a les World Series of Poker a Las Vegas, ha tornat a inscriure el seu nom en lletres daurades a la ciutat de Nevada en convertir-se en la setena classificada de gairebé 10.000 participants, la primera dona a arribar a la taula final des de fa 30 anys. Fa vint anys que és un model a seguir per a molts jugadors i jugadores de casa, forma part de l'equip Winamax, on coincideix amb el millor jugador espanyol de tots els temps, Adrián Mateos, i de tant en tant (menys del que voldríem), s'ha deixat caure per alguns programes de tele com Traitors o Supervivientes. Referent total en el món de les cartes, continua gaudint com el primer dia a les taules. I tot el talent que té per no deixar veure als rivals què li passa pel cap, el té quan seu davant d'una càmera o d'un micròfon per dir el que li surt del monyo, amb sentit de l'humor, amb molts coneixements, i amb aquella alegria que tant la caracteritza. Sap comunicar, és expressiva i ara ha baixat d'Andorra, on s'ha establert fa uns mesos a viure, amb motiu del CNP Winamax de Barcelona.

L'última vegada que vam xerrar, l'última cosa que em vas dir és que tens molta traça cuinant, i que els teus amics i jo et vam dir que ja trigaves a anar a Masterchef Celebrity com a concursant. Ara estan triant els noms per la nova temporada... Com està el tema?

Me'n vaig venir amunt, perquè m'agrada cuinar, però en el fons, no soc molt bona perquè el que cuino és molt simple i crec que em costaria manipular certs aliments, alguns animals. M'ho ha dit moltíssima gent, això d'anar a Masterchef Celebrity, però tampoc és un format que m'encanti...

Tens ganes de tornar a la tele?

No. Mai ha estat un objectiu la tele, sinó que m'han proposat projectes, molts, al llarg de la vida, i només n'he acceptat dos (Traitors i Supervivientes). El primer, Supervivientes, el vaig acceptar perquè prefereixo penedir-me que no quedar-me amb l'"I si...?", i el segon, Traitors, perquè em feia molta il·lusió i va ser superguai, però mai ha estat una cosa que jo tingui al cap. Però com de manera passiva m'entren de vegades algunes propostes...

La gent del teu entorn et veuen tant a la tele perquè comuniques tan bé, se't veu tan còmoda, projectes una tranquil·litat, que no és habitual, i més, venint d'un món, el del pòquer, on la gent sembla més reservada, més tímida fins i tot...

M'ho prenc com un piropo. Jo no soc especialment extravertida, sí que és veritat que no soc tímida i no m'intimida gens una càmera. Crec que soc força capaç de ser com soc, davant d'una càmera, i suposo que això es nota, perquè moltes vegades cohibeix, però a mi no em passa. No m'estressa gens.

Saps on et veig, jo? Hi ha un programa que es diu La Travessa, a 3Cat, presentat per la Laura Escanes, on diferents parelles volten per Catalunya fent proves físiques, una manera d'estar a casa teva i fent esport. Et veig a tu i a l'Adrián Mateos fent parella al programa...

Buah! M'ho van proposar, però no em va quadrar la proposta, no em va motivar pel temps que era, perquè al final ha de ser una cosa que et treu molt de temps de la meva activitat principal, tant d'estudi com de joc...

De moment segueixes recorrent món jugant a pòquer. Aquest estiu faràs 43 anys, portes uns quants ja a les taules... La flama, continua igual d'encesa? 

Increïble. Sempre he dit que jo em retiraré quan no tingui aquesta gana, aquesta flama, i no sé si dir-te que va a més, però segur que no s'ha apagat gens ni mica. Al revés, jo noto que tinc per molt. Enfoco diferent el pòquer, ja no em foto les pallisses de jugar online a 12 taules, ni de bon tros.

És com una relació de parella, no?

Evoluciona. Però sense deixar de tenir un enfocament supercompetitiu, però agradant-te el que fas. Sí que és veritat que jugo les World Series i tal, però molt més chill. Suposo que en el pòquer, com en qualsevol joc o esport d'elit, compta la intensitat i els anys que portes. Al final, tot suma. Hi ha la part que porto ja 20 anys i la part que tinc gairebé ja 43 anys, que no tens la mateixa estamina que amb 25, no?

Els teus darrers èxits són guanyar La Timba de Winamax, amb un heads-up (cara a cara final) a Adrián Mateos, i una mica més enrere, a les World Series de Las Vegas 2025, setena de gairebé 10.000 participants... Ets conscient d'allò? Et vas pessigant? Recordes aquell moment com si fos una mena de somni?

Qui no vol guanyar-li un heads-up a l'Adri? Un dels meus somnis. El que va passar a Las Vegas, sonarà estrany, però ho recordo tan natural... Estava a cada moment en què volia estar. Em sento superafortunada per haver pogut ser la Leo que hagués volgut ser. Un moment de molta càrrega emocional on vaig poder brillar, com si hagués pogut triar-ho al mil·límetre, i això és mèrit, però també molta sort. Estic molt contenta de com vaig viure l'experiència, vaig estar supertranquil·la en tot moment, sentia que estava on volia estar, sense aclaparar-me.

Revius aquell moment?

De vegades, de forma passiva, em surten clips meus del moment, el 'màgic trèbol', JJ contra AK.

Aquell moment i d'altres es poden veure a En la mente de un Pro, sèrie documental produïda per Winamax que segueix jugadors profesionals d'alt nivell, com tu o l'esmentat Adrián Mateos, durant tornejos presencials importants, oferint una visió de les seves decisions, estratègies i estats mentals. Creus que és una bona manera per donar visibilitat i acostar més públic, i també més públic femení, al pòquer?

No sé si a les dones, espero que sigui en general. Intento no estar massa esbiaixada per la meva pròpia manera de pensar. Jo mai he necessitat que una persona, per ser un referent meu, sigui del mateix sexe que jo, però entenc que no tothom és igual, i que potser sí que els inspira. Se m'han acostat moltes dones emocionades, dient-me coses supermaques i per mi és un honor, de debò, però tant de bo no inspirés només a una dona. Què guai, però et pots inspirar de molta gent. No hi penso molt, la veritat, en si obro camí a les dones. Sempre he pensat que estem en igualtat de condicions, que si t'agrada el pòquer, t'agrada el pòquer.

De manera voluntària o involuntària, buscada o no buscada, et veig una mica com Alèxia Putellas o Aitana Bonmatí, que han fet que ara moltes dones accedeixin al món del futbol, hi juguin, el vagin a veure, omplen el Camp Nou amb 60.000 persones per veure el Barça Femení...

Però en pòquer, les dones continuen sent el 4% del total, el que passa que sí que hi ha més tornejos femenins, una atmosfera més chill. Jo crec que el pòquer és aplicar pressió i saber-la rebre, i a la dona, segurament per factors biològics, li agrada menys aquest 'rebre pressió-aplicar pressió', de forma natural tenim més aversió al risc, per això és normal que, en part, a les noies els agradi menys el pòquer, estereotipant. Després hi ha el meu cas o altres jugadores que els encanta i se'ls hi dona superbé. A mi el que em preocuparia seria que les ties que volguessin entrar al món del pòquer, tinguessin una barrera d'entrada, però jo no la veig. Dit això, sí que pot ser que noies que no es plantejaven que els podria agradar, que no coneixien el pòquer, ara s'ho plantegin i ho vegin.

Estàs a l'equip Winamax des del 2018. Què t'agrada de portar tant de temps amb ells?

Estic encantadíssima. És brutal perquè el pòquer és molt individual... sí, tens amics i tal, com els que van venir a Las Vegas, comparteixes coses, moltes, però a banda d'això, no sempre viatges amb els teus amics. I sentir-te que som una pinya, és l'hòstia. Congeniem molt. I després està l'Steph (Stéphane Matheu, coordinador, coach de l'equip i figura cabdal), que és la clau de tot, perquè ha sabut fitxar gent que, a més, ens portem superbé entre nosaltres. Parlar amb ell em treu el millor de mi. Fer un cafè amb ell abans d'un torneig em posa les piles de manera increïble.

Fa poc he llegit un parell de frases teves que m'han agradat molt: "Em plantejo quant de temps seguiré sent atractiva com a producte. Què passarà d'aquí a uns anys, quan en tingui 50?". Has visualitzat la Leo d'aquí a set anys, quan arribis a aquesta edat (ara en té 43)?

Sí. Aquest torneig de Las Vegas ho ha canviat tot bastant. Perquè en haver fet història... Sempre he estat molt conscient que hi ha una part, sobretot quan et patrocinen, de tenir unes característiques a banda de ser bon jugador. A mi, mentre m'agradi el pòquer, em preocupa relativament, perquè sense espònsors seguiria jugant, però òbviament et fa la vida més fàcil tenir un patrocinador. Crec que ara el meu perfil és tan únic, tan rar, que possiblement, si m'agrada el pòquer i m'agrada seguir competint, ho tingui més fàcil.

I una altra frase: "En una taula, en un torneig, en gairebé tot, ser conscient de com et perceben els altres és gairebé el més important"... Com creus que et percep la gent?

Total. Depèn del moment. Del moment meu i del moment d'ells. La meva gent em superconeix, que en realitat és l'únic que em preocupa. Tothom vol ser acceptat, però en el món que vivim ara, de sobte, la 'tribu' s'expandeix. Però tu has de tenir clar quina és la teva 'tribu', els teus amics, la teva família. Ells em tenen supercalada, saben com soc. Sí que hi ha molta gent que només em veu una faceta, tot i que sigui de mostrar molt com soc, però tampoc ho mostro tot, no és un 'Gran Hermano'. Arran del pòdcast amb el Jordi Wild també han vist altres àmbits de la meva vida.

Jo ara et diré com et percebo jo: molt 'curranta', tocant de peus a terra, 'disfrutona', amb dots comunicatius tremends, que t'agraden els reptes, barreja d'inconsciència i metodologia, introvertida, però no tímida, que necessites el teu espai, el teu racó i amb una brillantor als ulls com si encara fossis una nena descobrint món...

L'última m'encanta. Però podríem haver jugat que jo digués si tenies raó. M'encanta. Em sento força nena, perquè jugo, m'agrada jugar, a pòquer i a tot, m'encanta jugar. La gent deixa de jugar. És molt horrible que això passi. Veig els meus gats de 15 anys i segueixen jugant, per què no podem seguir jugant les persones? Jo jugo molt i seguiré fent-ho. Jugar està megainfravalorat.

Ara parlaves de la teva col·laboració amb Jordi Wild, una via també de nous camins, nous públics, nous reptes... Com va sorgir?

Em va escriure ell, em va proposar fer una entrevista personal i després, participar a la tertúlia de forma esporàdica i vaig dir que sí. M'ho passava i m'ho passo bé, va ser molt intens els anys post-pandèmia.

Mens sana in corpore sano... Rutina d'esport de Leo Margets? Segueixes fotent-li canya?

M'encanta. Sempre dic que jo soc jo quan faig esport, quan em moc. A mi el que em costa és no entrenar, un dia que no em moc, deixo de ser més jo. M'agrada entrenar dur i quan estic de torneig, he de canviar la rutina, perquè si entreno com m'agrada, acabo desfeta els últims nivells del dia. Utilitzo l'entrenament com a accessori també per competir al cent per cent al pòquer.

Fa un temps et vas separar de la teva parella, vas canviar d'aires, te'n vas anar cap Andorra... Com va la vida allà?

Encantada de la vida. Suposo que no és per tothom, no? Però a mi, la vida tranquil·la m'encanta. Sí que és veritat que en parella està més guai, però som un grup d'amics que tots ens hem mudat amb la mateixa idea al cap, desenvolupar millor la nostra faceta professional, i fas una pinya molt especial. El meu dia a dia allà m'encanta: natura, entrenar, anar a menjar al sol... És una vida que m'agrada molt.

Ara que parles de natura, de vida tranquil·la allà... mirant les teves xarxes socials, m'ha agradat veure el teu pare plantant una mena d'enciams, un hortet...

Ells se'n van anar a viure a un poble de l'interior, a Tarragona, es van construir una casa i porten una vida que em flipa. Per mi, no encara, una mica massa d'hora per fer-la, però estan allà relaxadíssims, autosuficients, un hortet, vida tranquil·la... Em fa molt de goig veure'ls així.

Gerard Piqué, bon jugador de pòquer, em vas dir una vegada, és ara president de l'Andorra de futbol... Ja heu fet alguna timba entre muntanyes i paisatges?

No!! (riu). Encara no m'ha convidat a cap timba. Però m'apuntaria!

Ara estàs uns dies aquí a Barcelona, d'aquí poc te n'aniràs a Estoril, a Portugal, després a Las Vegas a l'estiu... Però, què sents quan tornes a la teva ciutat, ni que sigui per un breu espai de temps? Trobes molt a faltar Barcelona?

Barcelona, no. Perquè al final, els meus pares també hi han marxat. Vaig anar a Sant Cugat a veure la gossa, la meva gossa (que compartia amb la seva exparella), i sí que va ser duríssim. Jo estava molt de gust a Sant Cugat, però m'alegro que en aquella casa, que era la casa dels meus somnis, s'hagi quedat a viure el meu ex i la meva gossa. Però sí que va ser com una hòstia d'emocions. Ho parlava amb una amiga: sento una mica que vaig com fugir, que te'n vas sense haver aprofundit en les coses, i quan tornes, t'aclapara una mica. El temps també cura. Però ara, veure la gossa és bo i dolent. Mentre a ella no se li posi malament veure'm, collonut, però si a mi em senta tan bèstia, fins a quin punt va bé... Em dona alegria quan la veig, però trigo a recuperar-me.

A xarxes també he vist alguns vídeos teus on parles de "Cosas que aprendo de mayor", com per exemple '¿Por qué las cebras no tienen úlceras?' o 'Els somnis eròtics no funcionen com creiem'... Quina és l'última cosa que has après?

Que soc superreceptiva a coses dopaminèrgiques, però en el bon sentit. Exposar-me al sol em dona una felicitat. Entrenar em dona una felicitat. I no tothom és així. Quina sort de ser ultra receptiva a això, em canvia la vida.

La darrera: com estan el Pitu i el Bau (els seus dos gatets)?

Ara estan amb cangurs, perquè com que viatjo, temporada llarga, s'instal·la gent a casa amb ells, perquè si no, es queden tristos. Jo vull que tinguin la millor vida possible. Estan feliços de la vida amb els cangurs, ja és la sisena vegada que venen, s'instal·len a casa un mes, em van enviant fotos perquè no els enyori. Són uns iaios. Són dos bessons de 15 anys. Aquests viuran l'hòstia, perquè tenen la vida perfecta de semillibertat, van a passejar, tornen a casa... intento no patir i ser 'la nòvia tòxica', però porten GPS. Tornen sempre. És teràpia per mi, d'aprendre a deixar anar.