Fa 16 anys, el 2009, li va canviar la vida, quan va ser la primera dona a les World Series of Poker a Las Vegas. De 6.943 participants, ella va quedar la nº 27. Allò li va obrir les portes a l'Olimp dels escollits d'aquest joc. Unes portes, però, que ha mantingut obertes durant tots aquests anys, on no ha deixat de dedicar-li hores, passió, esforç i talent. Continua sent un referent en el món del pòquer i continua gaudint com el primer dia a les taules. Però si alguna vegada se'n cansa, ja li diem nosaltres que tindria un futur assegurat en el món de la comunicació. Perquè davant d'una càmera, no es talla, ni es calla. Sap comunicar, és expressiva i molt telegènica. Després de dues incursions al món de la tele, una d'agre, Supervivientes, i una de dolça, Traitors, quan li diem si ha pensat dedicar-se alguna vegada professionalment als mitjans, se li encenen els ulls, encuriosida. De moment, però, el seu món són les fitxes i les cartes. Si fos un naip, com aquell joc de Raffaella Carrà, Si fuera, ella ho té clar: el 10 de piques... Coincidim amb ella, perquè la Leo Margets és un 10 en tot el que fa i el que diu. Potser una altra opció seria la reina de cors, perquè s'enamoraran quan llegeixin tot el que ens ha explicat en aquesta entrevista, aprofitant que ara ha tornat a casa, a Barcelona, amb motiu del CNP.
Què significa per a tu tornar a la teva ciutat en un esdeveniment com aquest?
Serà una visita stop and go, com diem en el pòquer, que és quan estàs curt de fitxes, iguales una aposta i després, sortir anant tu all in. Vol dir que és com una aturada tècnica, anecdòtica, però molt emocionant. Molt contenta, els orígens. Barcelona és força bressol del pòquer des de fa anys, el Casino és brutal, està ubicat en un lloc increïble i el Circuit Nacional de Pòquer era un circuit súper establert i la fusió amb Winamax només pot fer que exploti més. És el primer any, la segona aturada. Jo a Sevilla vaig estar, va ser brutal, i aniré suposo a la final de Madrid, igual també a Alacant. A Múrcia no podré perquè estaré a Las Vegas.
Las Vegas... Com diria Gerard Piqué, també gran jugador de pòquer, "contigo empezó todo"...
Bé, todo, todo va començar aquí a Barcelona, perquè el primer torneig que jo guanyo és l'Universitari al Casino de Barcelona el 2008.
Te'n recordes de la posició i els participants que éreu a Las Vegas el 2009?
La posició la 27 i eren 6.943... Fa setze anys, és molt fort... Aquest matí he anat a TV3, al Tot es mou de l'Helena Garcia Melero, i m'han posat un clip de la primera vegada que vaig anar a TV3 (al programa El Club, amb Albert Om i Cristina Puig) i he flipat.
T'imaginaves que després de tants anys seguiries dedicant-te a això?
No. Vull dir... durant una època m'ofenia que la gent em preguntés "encara et dediques al pòquer?", com si em fes vergonya. Però sempre dic que ningú t'ofèn sense el teu consentiment, suposo que serien inseguretats que tindria jo. Tinc claríssim que em seguiré dedicant a això mentre continuï tenint la fam de competir, d'estudiar, de fer que el pòquer sigui el meu leitmotiv personal i professional. Quan deixi de ser així, deixaré de competir. Ara ja no m'ho pregunten, però ni m'ho imaginava... ni m'ho deixava d'imaginar. La vida és incerta i sempre he anat pensant a mig termini, dos, tres anys, però la vida et pot portar per altres camins que no esperes. A mi sempre m'ha anat bé no anar amb orejeras on només pugui mirar el que tinc al davant. Tens un pla, uns objectius, una disciplina, però sense ofuscar-te i no deixar de veure coses guay que poden estar passant pel camí, altres oportunitats.
Per què creus que tu portes tant de temps fent això?
Ho tinc claríssim: el pòquer m'agrada intrínsicament, però sobretot, em permet tenir un estil de vida que adoro, em sento molt lliure i molt plena. I que et vagi bé en una cosa que t'agrada fer, és l'hòstia. M'omple en tots els sentits: m'agrada, em diverteix, se'm dona bé, em permet guanyar pasta bé i cap de les coses que he de fer per mantenir-me competitiva jo no les veig com un sacrifici. El fet d'estar com fora del sistema em dona molta pau, perquè cada hora que li dedico la trio jo, quant li vull dedicar, amb quina intensitat... no té preu.
Què és l'èxit per a tu?
Em considero súper exitosa. M'aixeco cada dia dient "qué bien te lo has montado". És el que penso. No m'aixeco amb alarmes, excepte quan tinc viatges, i tinc la sort de poder aixecar-me, prendre un cafè amb els meus gats, tranquil·la, a Andorra...
Continues amb els teus gatets, el Pitu i el Bau...
Tretze anys tenen ja, són uns puretillas.
Parlaves d'Andorra, on hi has trobat la pau. Per què te'n vas anar? Perquè en algun vídeo al teu canal de YouTube se't veu feliç per aquesta decisió, però també lamentant que hi hagi crítiques per part d'alguns...
Sí. La gent, quan marxa, apechuga las consecuencias. En el meu cas, les conseqüències no són greus, un conyàs quan he d'agafar avions, estar més lluny dels meus pares..., però quan la gent se'n va a viure a Suècia, a Alemanya, a ningú li toca els nassos que ho facis. Te'n vas a Andorra, perquè el nivell fiscal està molt millor, i mira. Jo porto tota la vida vivint a Espanya, fins fa dos anys. Què passa, que ho feia per amor, perquè la meva parella no podia marxar a cap altre lloc i jo decidia que perdia moltíssima rendibilitat per quedar-me a Espanya, però no em queixava, perquè tenia l'opció de separar-me i marxar, però en la vida tot és triar. I triava, sense ser una quejica o llorica. Què va passar? Que em vaig separar, volia canviar d'aires. Podria marxar a Madrid, però vaig voler provar Andorra perquè tinc molts amics, jugadors de pòquer que fa anys que viuen allà i a nivell fiscal és un altre món. Vaig tastar i vaig decidir que m'hi quedava.
Allà a Andorra hi has trobat tanta pau que de tant en tantes a xarxes fas "Preguntas putísimas" on planteges dues opcions als teus seguidors, com "no poder entrenar mai més a la vida o que no et toqués mai el sol"...
Elijo muerte, hahaha.
Mirant això, el teu Instagram, el teu canal de YouTube, penso, i no soc l'únic, que ets una gran comunicadora, ets sincera, tens les idees clares i les saps projectar. Tu ets conscient d'aquest talent?
Tinc les idees clares, però em fa por la gent que no té dubtes. Tinc dubtes, però els verbalitzo a l'hora de comunicar. No sé si em surt de manera innata o no, perquè de petita vaig anar a una escola on ens feien fer presentacions des que tenia 7 anys. És curiós perquè abans de l'era pòquer mai m'havia sentit còmoda parlant en públic, però molta gent de fora m'ha dit des d'aleshores que "tens alguna cosa" a l'hora de comunicar. Jo no ho havia sabut veure. Per molta gent, parlar en públic és molt estressant, però jo ara estic molt còmoda.
Mai t'ha passat pel cap dedicar-te al món de la comunicació, des de qualsevol àmbit, com una cosa paral·lela al pòquer, o posterior?
Durant uns anys vaig estar combinant el pòquer amb xerrades i formacions a empreses, liderant uns tallers de com aplicar el pòquer a l'empresa i... sí..., m'adonava que ho feia com per tenir un pla B, en pla, si algun dia no em va bé el pòquer... Sé que se'm donava bé i la gent ho agraïa, fent partícep al públic i no només soltando mi chapa, però no estava en la meva salsa...
En canvi, després et vaig veure al programa Traitors, a Max...
Buah! La meva salsa màxima! Allò era un joc i estava competint, amb càmeres, però amb un propòsit diferent que no només anar allà.
Un programa on vas lluir estratègia contra 17 jugadors més, com Cristina Cifuentes, Fernando Guillén Cuervo, Jaime Astrain, Rubén Ochandiano o Abril Zamora, sense mòbil, ni tele, ni res. Un programa on s'havia d'enganyar els rivals, convivint en un castell, on decidien qui era de fiar i a qui "desterraven"...
Traitors va ser increïble, vaig estar feliç, m'ho vaig passar tan bé. La millor experiència davant de càmeres, haver-ho pogut viure. Vaig arribar i cada nit estava súper motivada, agafant apunts, sense mòbil, res. Dotze dies brutals. No coneixia a ningú, l'Apolonia Lapiedra em sonava, i la Cifuentes, és clar. Flipo que jo, si hagués estat ells, m'hagués eliminat a mi, com a jugadora de pòquer. Però suposo que la gent se sobrevalora, en el sentit de "si la Leo m'estigués timant, ho veuria", i jo vaig jugar la carta de la naturalitat, que era conscient que la jugava, però que m'estava sortint natural. Respecto tothom, gent molt llesta, però ser llest no té a veure amb ser estratega.
No vas tenir tan bona experiència amb Supervivientes...
Vaig jugar fatal! Hi tornaria perquè vaig ser molt cagona. Ara jugaria molt millor si hi tornés. Supervivientes és un programa de Telecinco ubicat en una illa, però no és supervivència televisada. Traitors era molt més un joc de rol que es gravava, ens oblidàvem de les càmeres. A Supervivientes el 90% del que passa no es veu i "te azuzan" perquè la líes. Jo, sabent-ho, ho faria diferent. Vaig voler mostrar la versió més suau de mi i amb allò vas al zero. Estava massa preocupada que pogués molestar a la meva família. Ara fa tres anys que no engego la tele, però abans, si a tu et treuen en aquests programes, és perquè estàs disposat a donar bola. Però jo aleshores no ho sabia, em vaig controlar massa, volia que veiessin una persona tranquil·la. Segurament, si hagués dit el que pensava...
Saps on et veig? Perquè m'han dit que ets molt cuinetes... A Masterchef Celebrity...
Hòstia! Saps que m'ho han dit els col·legues? Però soc una mica rara amb el menjar, de bàsica. M'encanta cuinar, però els meus amics diuen que no és cuinar, que és combinar aliments, perquè no soc massa 'fantasia'. M'agrada el menjar bàsic, la matèria primera... Però qui sap, igual...
De moment, se't veu feliç a l'equip en el qual estàs, amb gent com Adrián Mateos, el millor jugador espanyol de tots els temps i el millor del món actualment...
Som un equipazo. Mola molt quan tots ens admirem molt entre nosaltres, ens nodrim molt. Venim justament d'un seminari, fent molt d'esport, sopars, pòquer...
Els hi cuines tu?
No! Allà anem a restaurants, haha. Hem fet molt bona pinya. Una cosa és compartir patrocinador i l'altra ser un equip de veritat. Es nota que ens anem coneixent molt i cada vegada el vincle és més gran.
L'última: encara no has dit la frase típica que diuen tots els jugadors de pòquer, 'One time', quan desitges que et surti la carta que vols per seguir viva en un torneig?
Encara no l'he dit mai! La diré alguna vegada cent per cent. El que espero és que l'ocasió ho mereixi, i no haver de dir-la amb 75 anys en una timba casolana amb les amigues al bar del poble. La diré algun dia. Però si no la vaig dir el dia del braçalet, que tenia un desavantatge de 10 a 1... És perquè confio molt en que hi hagi un esdeveniment més pepino encara per poder dir la frase.
Potser és que el millor 'One time' és el que no es pronuncia mai...
M'agrada. M'ho apunto.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!