Iker Casillas ha tornat a obrir les portes de casa seva i, com sol passar amb les celebritats, les xarxes no han trigat a dictar sentència. L'exguardameta del Reial Madrid viu en un luxós àtic de més de 300 metres quadrats a La Finca, la urbanització més exclusiva de Pozuelo de Alarcón. Un espai modern, minimalista i lluminós, amb sis terrasses, gimnàs i un sistema de domòtica que ho controla tot. Tanmateix, el que havia de ser un exemple d'estil i sofisticació ha acabat provocant sorpresa —i una mica de rebutjament— entre els seus fans, que no han tingut pietat amb la decoració del saló. “Els diners no donen el bon gust; és un horror”, sentenciava un dels comentaris més compartits.
A simple vista, el saló sembla una oda al confort contemporani: grans finestrals, parets en tons sorra, un sofà modular gris i una taula de marbre blanc com a centre neuràlgic de l'estança. Tot ordenat, tot impecable. Però precisament aquí rau el problema. La fredor del conjunt, la manca d'ànima, d'història o d'algun gest personal, el converteix més en una sala d'exposició que en una llar. Ni els trofeus que descansen a la lleixa encastada ni els llibres estratègicament col·locats aconsegueixen humanitzar l'espai. Hi ha disseny, sí, però no emoció
Tota la casa d'Iker Casillas transmet solitud
Casillas sembla haver-se decantat per una estètica neta, de revista, on la neutralitat prima per sobre del caràcter. Un refugi perfectament calculat després de la seva separació de Sara Carbonero, però també un habitatge que transmet una certa soledat. L'amplitud del saló —amb la seva domòtica, la seva il·luminació LED i el seu televisor encastat— no aconsegueix compensar l'absència de calidesa. Tot està pensat per funcionar, però res per emocionar
Potser l'error sigui aquest intent constant de perseguir la perfecció arquitectònica que caracteritza moltes de les mansions de La Finca. Espais on es confon el luxe amb el buit, on les línies rectes i els tons beix es repeteixen com un uniforme de l'elit madrilenya. L'àtic de Casillas no és lleig, però tampoc diu res. No hi ha una peça que sorprengui, un color que trenqui la monotonia, una textura que convidi a quedar-s'hi
Mentre altres veïns han optat per interiors amb més personalitat —des del barroc chic fins a l'estil industrial—, l'exfutbolista sembla haver-se refugiat en el segur, en el previsible. Un saló que podria ser en qualsevol catàleg de mobles de luxe, però no a la casa d'un campió del món. I potser per això, més que admiració, ha despertat ironia. Perquè al final, com han recordat les xarxes amb certa malícia, els diners no sempre compren el bon gust.