Durant dècades, Joaquín Sabina ha convertit cada ensopegada vital en una cançó. Però aquesta vegada no hi va haver vers possible. L'Agència Tributària li va tornar a recordar que, a Espanya, ni la llegenda ni la poesia alliberen d'una sanció milionària. I així ho va admetre ell mateix davant del jutge amb una sinceritat sorprenent: “La multa de 2,5 milions va ser per ser un inútil”. No hi havia excuses, ni girs literaris, ni dobles significats: només la cruesa d'un artista reconeixent que mai va saber gestionar els seus diners.
La batalla va començar quan Hisenda va revisar els exercicis 2008, 2009 i 2010, detectant irregularitats en la forma en què Sabina va gestionar els seus ingressos a través de Relatores S.L. i Ultramarinos Finos S.L.. Eren societats creades, segons va explicar, per simplificar la seva comptabilitat i centralitzar els drets d'autor. Però el que per a ell era un sistema d'ordre, per a l'Agència Tributària es va convertir en la prova que certes quantitats no estaven liquidades com corresponia.
Hisenda, contundent amb Sabina
L'assumpte va escalar tant que va acabar arribant al Tribunal Suprem, que el 2023 va deixar la sentència ferma: més de 2,5 milions d'euros entre deute i sanció. I allà Sabina, en lloc d'amagar-se, va decidir explicar-se. Va confessar que mai va ser un home de números, que sempre va delegar i que mai es va imaginar que una estructura administrativa "tan senzilla" el posaria al centre de l'huracà fiscal.
Malgrat el cop, Sabina no és precisament un artista amb problemes de liquiditat. Les seves societats acumulen un patrimoni que supera els 6,7 milions, fruit de dècades de gires, discos, drets d'autor i un llegat consolidat. Habitatges a Madrid i a Rota, inversions estables i una carrera construïda sense grans luxes, però amb una rendibilitat admirable. Tanmateix, i és aquí on Hisenda és implacable, la mida del patrimoni no pesa tant com el compliment exacte de la norma. Els milions no van oferir refugi. La sanció, inevitable, va arribar per quedar-se
La reacció de Sabina i la lliçó que deixa la sentència
D'aquesta manera, lluny de perllongar la batalla, Sabina va optar per pagar i seguir endavant. Sense dramatisme. Sense victimisme. Sense amagar-se. Va assumir que havia gestionat malament, que no va entendre certes obligacions i que la responsabilitat fiscal també forma part de l'ofici de viure del que un crea.
Així doncs, el cas Sabina queda com una advertència rotunda: ni la fama, ni el talent, ni els anys de carrera eximeixen d'Hisenda. I ell, amb la seva ironia intacta, ho resumeix millor que ningú: “Sempre vaig ser un inútil per als diners… i tot i així vaig sobreviure”.