El dúplex de Joaquín Sabina al centre de Madrid sempre ha despertat curiositat. És el seu refugi. La seva guarida creativa. El lloc on viu al costat de Jimena Coronado. En alguna ocasió n'hem parlat a EnBlau. Però ara, un reportatge d'ElEspañol ha permès descobrir detalls que no es coneixien. Detalls que han sorprès fins i tot seguidors veterans del cantautor.
El mitjà comença parlant d'un edifici clàssic. Un immoble en cantonada. Un lloc històric del barri de La Latina. La casa ocupa dues plantes. És àmplia. Té al voltant de 300 metres quadrats. Va néixer de la unió de dos pisos i d'una reforma profunda. Una reforma que va conservar l'essencial de l'edifici, però que va adaptar cada espai al ritme de vida de l'artista.
Així és l'habitatge de Joaquín Sabina al centre de Madrid
Els 12 balcons són el seu tret més visible. Obren la casa a la ciutat. Inunden els interiors de llum. D'aire. De soroll urbà. Sabina sempre ha dit que no pot viure aïllat del món. La seva casa ho confirma. Cada balcó funciona com un petit escenari des del qual mirar Madrid. I, al mateix temps, com una finestra perquè la ciutat es coli dins.
La decoració és única. Antimiminalista. Barroca. Plena d'objectes amb història. Catifes orientals. Mobles antics. Quadres que ha anat acumulant en viatges per mig món. Llibres per tot arreu. Discos. Fotos. Tot conviu sense ordre aparent, però amb una coherència pròpia. El resultat és un ambient bohemi. Desordenat per a alguns. Inspirador per a ell.
A l'interior hi ha un estudi d'enregistrament. També una biblioteca que cobreix una paret sencera. Un saló que es comunica amb la cuina sense passadissos ni rigidesa. L'espai flueix. La llum entra. Els balcons ho transformen tot. En aquesta barreja de tradició i eclecticisme és on Sabina escriu, compon i treballa. És el seu univers. El seu taller. El seu escenari íntim
El dormitori de Joaquín Sabina no passa desapercebut
La cuina és un altre punt peculiar. Una paret mostassa trenca la neutralitat de la resta. Hi ha peces antigues. Mobles blancs. Contrats que reflecteixen el gust personal del músic per l'atípic. Per l'inesperat. Jimena ho resumeix bé: cada objecte té una història. Una vida pròpia. Una memòria compartida.
Però, entre totes les imatges publicades, n'hi ha una que ha generat un debat inesperat: l'habitació. El dormitori. Un espai que no ha deixat indiferent ningú. Alguns lectors han estat taxatius. “Fa por”, diuen. “És tètrica”. “Lúgubre”. “Sembla una pensió de mala mort”. Un contrast enorme amb la lluminositat de la resta del domicili.
Aquell dormitori, amb la seva estètica fosca, contrasta amb els balcons i la llum de la resta del pis. Reflecteix una altra part de l'artista. Més íntima, ombrívola i crua. Però que demostra, una vegada més, que la casa de Sabina és un mirall imperfecte però autèntic de la seva vida. De la seva obra.