L'any en què Joaquín Sabina s'acomiada dels escenaris, moltes veus properes al cantautor han volgut retre-li homenatge. Escriptors. Músics. Amics de tota la vida. La seva dona, Jimena Coronado. Una de les seves filles. Tots han triat una peça del repertori sabinero. Una cançó que els hagi marcat. Que hagi deixat empremta. Entre ells apareix un nom inevitable: Joan Manuel Serrat. Amic íntim. Company de ruta. Quasi un germà artístic.
Serrat, als seus 81 anys, ho ha tingut clar. La seva elecció és “De purísima y oro”, inclosa en el disc 19 días y 500 noches (1999). Una cançó dura. Un vals trist. Un relat que mira a la postguerra des del blanc i negre emocional d'un Madrid trencat. Per a Serrat, aquesta peça no és només una joia musical. És una experiència visceral.
Serrat i Sabina EFE
Homenatge a Joaquín Sabina del món de la música
Ell mateix ho explica. Diu que el seu amb aquesta cançó va ser un cop de fletxa. Un amor immediat. Un impacte que es torna a repetir cada vegada que l'escolta. Confessa que el tema l'arrossega. L'empeny a una trampa dolça i devastadora. El deixa sense defenses. El sotmet a una abraçada que oprimeix. Una abraçada que només cedeix quan arriben les llàgrimes.
Serrat destaca la precisió absoluta del tema. El tempo, les imatges, la manera en què Sabina filigrana cada vers. Tot és just. Tot és commovedor. Parla d'"una exquisidesa", fins i tot quan Sabina es permet la llibertat de travestir Manolete de puríssima i or. Una llicència poètica. Un gest carregat d'intenció.
I subratlla una cosa més: accedir a aquell Madrid dels anys quaranta no és senzill. No per a aquells que no van viure aquell temps. No per a aquells que no tenen context. Per això, diu, la cançó és encara més valuosa. Més única. Més fràgil. Una finestra que mostra un país colpejat. Un escenari on conviuen vencedors, humiliats i fantasmes del passat.
Joan Manel Serrat no pot contenir les llàgrimes
Serrat entén, fins i tot, per què Sabina no sol cantar-la en directe. Malgrat considerar-la probablement la més bella del seu repertori. Ell mateix ho explica entre bromes: “Jo sé el que convé a la meva carrera”. La ironia de sempre. L’humor com a escut. Però també la consciència que certes cançons fan massa mal. Que exigeixen un estat emocional concret. Que no es poden oferir cada nit.
La connexió entre tots dos artistes queda també reflectida en una anècdota que Sabina va explicar fa uns anys. Va succeir en un concert a Barcelona. Jimena, la dona del cantautor, es va adonar d'una cosa inesperada. Serrat estava plorant mentre escoltava “De purísima y oro”. Plorant sense dissimular. Afectat per la història. Per la melodia. Per la veritat que destil·la cada vers.
Sabina ho va recordar amb tendresa en una entrevista. I hi va afegir un detall important: mai no ha canviat ni una paraula d'aquella lletra. Ni una coma. Res. Perquè va néixer perfecta. I perquè, potser, és també una de les poques capaces de fer plorar Joan Manuel Serrat.