Ens trobem amb una Gemma Nierga feliç i emocionada. Tot just ha acabat la seva nova secció a ‘El Matí de Ràdio 4’, anomenada “Un cafè d'idees”, i amb la que s'ha endinsat en un terreny (tot i que sembli increïble) del que ha estat allunyada durant els últims anys de la seva carrera professional: La política “pura i dura”. Una aventura que li està agradant i molt, tot i la convulsa situació política del país. No és pas impostura. Ella és una dona de reptes, i n'ha trobat un de ben gros aplicant tota la seva experiència personal i professional per intentar extreure alguna veritat dels diferents representants polítics que passen pel seu micròfon. Una tasca ben complicada i que “encara no he aconseguit del tot”, però que l'engresca. Sí que ho aconsegueix i amb escreix a la seva vessant televisiva, entrevistant els pares i mares dels famosos de casa nostra a ‘Els meus pares’ (22:45h, TV3). El primer capítol de la nova tongada s'estrena en unes hores, i reconeix que els debuts sempre són jornades especials. Tan especial com aquest espai, humanitzant gurus mediàtics com Jorge Javier Vázquez o Toni Soler, estrelles de la música com Miquel Poveda o gent del teatre com Roger Pera, el capítol inaugural de la segona temporada. Se sent orgullosa de la feina que han fet, del resultat del programa i de la rebuda del públic. I no només en termes d'audiència, que va ser excel·lent, sinó en quant als sentiments que desperta cadascuna de les entrevistes. I ella és una mestra absoluta en arribar al cor dels que té al davant i dels que la miren o l'escolten.

Gemma Nierga Els meus pares TV3

Gemma Nierga Els meus pares TV3

Vau posar el llistó molt alt a la primera temporada, en tots els sentits. És complicat no sentir un calfred d'emoció en recordar episodis com el de Bruno Oro, Xavi Hernández o Andreu Buenafuente.

És cert. Una primera temporada és plena d'incerteses, de proves. Però vam veure que va funcionar, i no només parlant d'audiència, sinó en la resposta emocional. Això de que se't posi la pell de gallina. La gent no sap si has fet un 24 o un 13, la gent recorda que l'has arribat al cor. I hem descobert que parlar de pares i mares ens uneix: Tots pensem en els nostres, en com ens van educar, què ens van transmetre. Jo tinc la mare morta, i cada cop que algú em parlava de la seva mare sentia una mica d'enveja. I aquesta identificació és l'èxit del programa. Són famosos, sí. Però en el fons ser una celebritat és el que menys importa. Tots han tingut darrera un pare i una mare que els han renyat. Que els han marcat un límit. Tots. Encara que siguis Jorge Javier Vázquez o Andreu Buenafuente. I això és el valor més important del programa: Que ens parla de nosaltres.

Personalment, tu com a mare també has après a posar límits?

I tant! Crec que els periodistes quan fem la nostra feina estem aprenent de la vida, explicant-la, relatant el què passa. Estic aprenent a ser mare! Perquè bec de mares d'una generació molt diferent a la nostra. Entrevisto mares de 90 anys, i t'expliquen com educaven, quins eren els límits. La nostra generació ens han educat amb límits, però no sabem aplicar-los. I és un regal que fem als nostres fills. Quan protesten perquè només els deixo posar els videojocs durant una hora, els assec al sofà i els dic: Us estic fent un favor! Hem malentès educar amb flexibilitat, ens hem oblidat de parlar amb els fills i posar límits clars.

Potser això és el que més enganxa del programa, oi? Veure com personatges rellevants de primera línia són humans, carnals, amb famílies que han hagut d'estar al peu del canó per educar-los i convertir-los en qui són avui en dia.

Exacte. Són de carn i ossos, tot i ser persones que estiguin acostumades a l'aplaudiment. En aquest programa fugim d'això, i ens centrem en el procès educatiu, les normes, la realitat d'un pare i una mare que van ajudar a aconseguir el que han aconseguit. I darrera hi ha molt d'esforç! Mira, entrevistarem a la mare de Poveda, una dona que s'ha passat la vida treballant a les llars dels altres, i que de cop i volta veu que el seu fill vol ser artista! Una dona que havia de comptar les pessetes per arribar a final de mes! I com ella, quan avui en dia va al Liceu i veu al seu fill, ella diu: “Qué bien he cantado hoy”. En primera persona. Això és el que defineix una mare. La meva, per exemple, quan jo feia el 'Parlar per parlar' a la SER, i sentia que un oient em deia “hola Gemma, bona nit”, la meva mare deia: “Aquest nom l'he posat jo, se'm va acudir a mi. I ara els oients li diuen per aquest nom”. També és un homenatge a una generació: Pares i mares que no ho van passar gens bé. Van patir la postguerra, no van viure en democràcia la majoria d'anys de la seva vida. I per molt famós que sigui el seu fill o filla, i que els convidi a hotels de 5 estrelles, mai s'obliden que van passar una guerra.

Arranquem amb una família molt especial, la de Roger Pera. T'ho miris per on t'ho miris.

Molt. Una família dedicada al teatre, el pare i el fill. Això ho trobem poques vegades. Però tenen maneres molt diferents de veure la professió. Trobarem una família que ha patit i que no s'amaga. Ni problemes ni debilitats, i que estan molt units. És molt bonic trobar-te amb una família que no fuig d'aquestes situacions que passen a totes les llars, com les addicions, i que van voler parlar al programa. I trobaràs un Joan Pera molt seriós, que quan parla com a pare no veus mai al Joan Pera còmic, actor, que vol agradar, que vol aplaudiments. Només veus al cap de família que ha hagut de lluitar molt.  Mai no l'havia sentit parlar amb aquesta seriositat i gravetat.

Gemma Nierga Jorge Javier Els meus pares TV3

Gemma Nierga Toni Soler Els meus pares TV3

Gemma Nierga Poveda Els meus pares TV3

Gemma Nierga Els meus pares TV3

Al llarg de la teva carrera radiofònica t'hauràs trobat amb situacions de tota mena, ja que sempre has tocat els problemes personals. Però com és la gestió de les emocions a la tele? Canvia alguna cosa?

Tinc el màster del Parlar per parlar. 7 anys escoltant, posant les emocions en primer terme. Des que tenia 22-23 anys! M'ha acompanyat tota la vida, i ara que faig entrevistes polítiques a Ràdio 4, encara que parlem de contingut polític dens, dur, crispat, mai no oblido l'aprenentatge de tants anys de ràdio nocturna, escoltant l'altre. Fora bo que molt periodistes passessin per la ràdio nocturna, la ràdio d’empatitzar. És complicat gestionar les emocions quan una família t'obre el seu cor, has de tenir una delicadesa i un respecte perquè encara que sigui televisió no volem fer espectacle. Que la família quan vegi el programa no se senti incòmoda. Perquè potser van dir alguna cosa que ens donaria un punt més d'audiència. Però si pensem que els pot incomodar, no ho farem mai. És una màxima.

En el cas de grans tòtems com poden ser Jorge Javier Vázquez o Toni Soler, amb la projecció pública que tenen, aquesta cura és més evident? Fins i tot per part d’ells?

És veritat. Potser els incomodava una mica més obrir-se massa. Parlo més del Toni que de Jorge Javier, que ha fet més entrevistes personals. El Toni no. Amb ell vam fer ‘coach’ junts. I això uneix. Vam menjar junts a casa seva un arrós que va preparar la seva mare. No et diré que som amics, però ens tenim carinyo. I en Toni tenia molt de pudor i anava molt amb compte amb el que deia. I l'entenc, ell no és gens d'exhibir emocions. Però com que va escriure un llibre sobre la mort del seu pare, teníem una pauta per on anar, tot i que el programa va molt més enllà. Parlem molt de la mare, de la seva germana, de la solitud que va sentir quan va morir el pare, de com no va saber transmetre la pena que sentia per la mort... En el cas de Vázquez, és que ell va sempre amb el fre de mà posat, tot i que no ho sembli. I per exemple, en el cas d’Àlex Gorina, que va ser molt generós, descobrim una mare que es va separar en una època a la que ningú es separava! O Màrius Serra, que la mare té 90 anys i viu en una residència, i que va anar a comprar-se uns vestits per venir a l'entrevista. Aquest programa és un regal, et permet saber com ha estat la vida real dels personatges.

Gemma Nierga somriu Jokin Buesa

Gemma Nierga somriu Jokin Buesa

Deixem la tele de banda i parlem de l'altra nova aventura a la ràdio, “El cafè d'idees”.

M'ha col·locat a un terreny del que havia fugit, que és el de la informació política. Durant els últims anys no n'havia fet, i ara, cada matí, faig entrevistes de política pura i dura. I m'està agradant! Oi que sorprèn que algú digui que li torba gust a la informació política en aquests moments tan crispats? M’agrada perquè és important col·locar el mirall a tots els polítics davant del seu discurs. I per a mi és un repte treure'ls de les consignes, dels argumentaris. A tots. A la Lorena Roldán, a Laura Borràs, a Miquel Iceta. O a Carles Riera, a qui acabo d'entrevistar. Riera m'ha dit en acabar: “Què dur ha sigut!” Jo l'he dit, “Carles, no, potser us heu acostumat a llegir-nos el programa electoral, i això no pot ser”. És una feina molt difícil, però. No intento desmuntar el discurs, sinó que entri en contradiccions. Acabo esgotada, però ho gaudeixo.

Has viscut situacions complicades al llarg de la teva vida per culpa dels polítics. Per exemple, el que va passar amb el teu discurs després de l'assassinat d’Ernest Lluch. Aquelles paraules colpidores, plenes de raó i actualitat: “Ustedes que pueden, dialoguen”. Et van atacar, es va crear un clima molt desagradable, perquè no només parlaves d'un polític i d'un mort pel terrorisme. També ho feies d'un amic. I aquest missatge, en un context de banalització de la violència a Catalunya, és absolutament actual i punyent.

Exactament. Aquelles paraules apel·laven a establir ponts, a la convivència. I és el que l'Ernest deia. Per això vaig escriure aquestes paraules. “Gritad, que mientras gritáis no matáis”. Em van sortir de les entranyes. El detonant que em fa dir això és quan em comuniquen que Aznar no vol que Ibarretxe sigui a la capçalera de la manifestació. Amb l'Ernest mort, i ells discutint qui havia  d'anar a primera fila. Em va portar problemes, sí, i va haver una part de la dreta que pensa que em van obligar a dir això. Era tan ofensiu trobar a polítics del PP (que jo tenia de col·laboradors del programa i eren amics) que insistien amb allò de “quién te ha llamado, Felipe González o Polanco?” I jo que sempre he pecat d'ingènua, no entenia res, les crítiques, la desconfiança. Tampoc la repercussió positiva: L'endemà en arribar a la ràdio, tot el passadís de la redacció estava ple de flors. Rams de flors d'agraïment, de tot arreu. Em va col·locar al mig del punt de mira de les crítiques, fins i tot mitjans de la dreta van boicotejar la meva presència, però L'onada de solidaritat va ser tan gran que va anular les crítiques. Però va haver gent que això no ho va perdonar, i que han buidat de significat la paraula diàleg, o l'han volgut buidar.

I això és el que et trobes avui en dia fent política?

L'enquistament és la tònica general, sí. Tothom està a la seva trinxera, i no hi ha manera que els polítics et diguin el que pensen. És molt trist. No et volen donar un titular que doni problemes. En privat t'ho diuen: No t'ho diré perquè els meus se'm tiren a sobre. I jo que vinc de fora d'aquest món, em xoca molt més i no tolero que em llegeixin l'argumentari. Per mi i pels meus oients. Tot i que no sempre ho aconsegueixo. Si més no, que la meva mirada de perplexitat els incomodi. Només vull que diguin el que pensen de veritat, no la “veritat” absoluta.

gemma nierga presentacio llibre cuixart - sergi alcazar

Gemma Nierga presentacio llibre Cuixart - Sergi Alcàzar

Ara tenim a l'horitzó noves eleccions generals, però especialment la sentència del judici del procés. En un ambient enrarit, amb operacions policials, un discurs molt dur que parla de violència i independentisme... Has tingut un contacte molt directe amb el Jordi Cuixart, vas escriure el llibre “Tres dies a la presó”. Com veus aquesta situació?

Amb el Cuixart ens hen fet amics, i no el coneixia. Mira, no em mullaré gaire sobre el que ha de passar. Ja tenim molta gent opinant sobre el tema, en un sentit o l’altre. Però personalment, sí que et puc dir que voldria que la sentència absolgués Jordi Cuixart. M'agradaria molt. Pel lligam personal i perquè el que ha fet no mereix dos anys de presó preventiva: És injusta i desproporcionada. En tot aquest temps no he descobert la raó de la presó preventiva de Cuixart i la resta d’empresonats. No la trobo.

L’acostament a en Jordi també t’ha suposat nous atacs per part dels partidaris de castigar l’independentisme.

Saps què? Com que sóc a xarxes lo just, les crítiques furibundes no m'arriben. No vull saber que es diu. Sóc a Twitter però amb un nom que no és el meu, només per llegir opinions que m'ofereixin alguna cosa positiva. No m'interessà que em diguin que sóc 'indepe' ni que blanquejo en Cuixart. Tampoc que m'aplaudeixin i diguin “que bé que hagis fet el llibre”. Les dues coses em debiliten. Sóc sensible a la crítica, però a l'adulació personal també. Si he après alguna cosa és que hem de treballar les debilitats. Les xarxes socials són un precipici. Entren ganes de tirar-t'hi. I jo en fujo. Perquè no treballes amb la mateixa distància. Clar que he llegit titulars atacant-me. Però m'ho miro com qui veu ploure.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat