Ha mort Marina Vilalta, la pastora més vella de Catalunya, Creu de Sant Jordi 2022 per la seva vida dedicada a la ramaderia. Literalment dedicada, era analfabeta en el sentit tècnic de la paraula: no sabia ni llegir ni escriure. Dedicada fins avui: a tocar de fer 100 anys sortia cada tarda a pasturar el seu ramat a Bruguera a Ribes de Freser, tot i que era nascuda a Ogassa, el poble on ha anat a viure Eloi Cordomí al Ripollès. A TV3 veneren aquesta Catalunya interior i el reporter més jove de la casa Abraham Orriols li va dedicar el seu primer llibre escrit quan tenia 26 anys sobre la vida de la Marina que en tenia 96. Setanta anys entre entrevistador i entrevistat, un rècord mundial. El llibre val la pena de recuperar ara: "Una vida a les muntanyes". Abraham Orriols li ha escrit un preciós epitafi amb una foto fabulosa de tots dos fent l'aperitiu fa pocs dies, dues setmanes abans de morir:
Oriols: "Mai m’hagués pensat que tindria una amiga de noranta-nou anys. Tampoc imaginava que aquest vermut, fa cosa de dues setmanes, seria l’última vegada que xerraríem. S’ha mort la Marina Vilalta. Una dona que sense saber llegir ni escriure era més sàvia que tots nosaltres. Una dona alegre, cantaire, forta i generosa. Ha estat amb les seves ovelles fins a l’últim dia: pasturant als peus del Taga, jaient a terra i aixecant-se sola amb el bastó. Cantant i renegant, manant i fent el que li rotava, mentre corria per les seves muntanyes". Abraham Orriols regala als seus seguidors l'epitafi que va dictar-li la mateixa Marina per la seva mort. Ara que no hi és resulta deliciós recordar què pensava ella, la gran Marina Vilalta, de viure tants anys i de la seva mort: "No pensava pas que hi arribaria, a ser tan vella. No he fet pas res. Un dia Déu em cridarà i ja està. Tots hi hem d’anar a petar. I quan em mori… merda pels vius!”. Quin tros d'epitafi. Orgull de Catalunya.
En una entrevista d'Orriols a El Nacional va explicar la rutina de la pastora en actiu més veterana: "La rutina de la Marina és de matins pausats i de tardes agitades. A l'una ja dina, perquè a les tres treu les ovelles i les pastura fins a les cinc o en funció de la llum solar. Ella diu: “Quan no les trec a pasturar estic nerviosa i quan les estic pasturant encara estic més nerviosa”. Aquest nervi és el que li dona vida. Ara, amb 96 anys comença a necessitar una mica d'ajuda. De fet, quan l'acompanyava a pasturar, a mi em sortia ajudar-la, perquè pujàvem pels camps, ella amb el bastó, i jo pensava que prendria mal, però no, ella marcava el camí. Normalment, s'ajeu, vigila les ovelles i quan es desplacen massa, s'aixeca i es col·loca en un lloc on les pugui veure. I torna quan la llum comença a disminuir. Sopa d'hora, engega la ràdio, i no es perd mai El temps de TV3, que el segueix amb delit, i després a dormir". Tendresa i admiració eternes.
Orriols remata l'escrit: "M’ha ensenyat tantes coses que només puc estar agraït d’haver-la conegut i compartit tantes estones. Et recordarem sempre, Marina" i un cor vermell. Orriols fuig de la romantització carrinclona i aborda aspectes aprofitant la figura de la pastora més gran del país: despoblament, resistir, la Guerra Civil o la cançó popular. Marina Vilalta és una de les persones que més ha aportat al Càntut, un projecte que recull i difon el patrimoni musical de transmissió oral de les comarques gironines. Orriols va convertir un llibre d'encàrrec, una forma de reportatge, en una relació d'amistat. El país queda una mica més orfe. I la Marina deixa òrfenes les seves ovelles i cabres. Algú avui les traurà a pasturar. Com cada tarda.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!