Àngel Llàcer està de promoció d'un espectacle que no la necessita. Cada Nadal torna El petit príncep al teatre musical català a la sala Paral·lel 62 amb Llàcer fent d'actor recuperant el paper adult protagonista, L'aviador. És ja una tradició que arriba a la temporada número 12. Llàcer va adaptar aquest conte francès al musical català i ha assolit la categoria de clàssic. Sempre exhaureix les entrades perquè el públic no es cansa de repetir-lo, com qui va al Messies de Haendel. I quan hi ha nens que ja tenen edat d'anar al teatre, res millor per debutar com a espectador que aquest espectacle. Hi ha fins i tot canalla vinguda de fora de Catalunya que sense entendre el català es meravella amb el que veu, escolta i sent. Aquest periodista té especial debilitat pels espectacles infantils de Llàcer com La màgia dels Ki-kids o les aventures de Jeronimo Stilton adaptades pel polifacètic actor català. Llàcer opina que qui pensa així és que vol tornar a ser un nen. Llàcer, que farà 52 anys al gener, és encara un nen. I plora com un nen.
Llàcer últimament s'emociona a cada entrevista, amb el seu amic Ustrell, amb Sonsoles Ónega, a Tu cara me suena o al Via lliure de RAC 1. Se n'ha fet un tip de parlar del virus que gairebé el mata. Això l'ha deixat tocat, és com si tornés a ser un nen, que plora fàcil. S'emociona. Xavi Bundó li va fer confessar que Llàcer, el fort, potent, irreverent, valent, i lliure Llàcer, abans de veure la mort de cara, ja patia atacs d'ansietat damunt l'escenari. I li va venir un no quan feia un paper difícil, com Frankenstein al TNC amb Joel Joan o com quan Mario Gas el collava a The Full Monty quan començava als escenaris. Va plorar fent el paper més agraït, exitós i còmode per ell, el protagonista de La jaula de las locas. Vídeo:
Llàcer: "Quan feia La jaula de las locas, una vegada em va agafar un atac d'angoixa abans de sortir a escena, cosa inexplicable perquè jo gaudia d'aquella obra, la tenia molt sabuda i era un lloc on em sentia segur. Recordo un dia a Bilbao comença la funció i jo em començo a trobar malament, em comencen a suar les mans i dic no puc sortir a l'escenari. M'estaven maquillant i vaig començar a plorar, a ofegar-me i no vaig poder fer la funció. I des d’aleshores vaig agafar una por horrible a sortir a l’escenari. Si m'ha passat això a La jaula de las locas que la faig feliç, quan faci una altra obra de teatre què passarà. No n’havia tingut mai a la vida, no sé d’on va sortir. Em feia por pujar a l'escenari. Després d’estar malalt, aquesta por es va incrementar perquè s’afegia la por física. Bueno hem de parar un moment perquè m'estic posant a plorar". I Bundó s'atura.
"Tinc aquesta responsabilitat d’emocionar, i penso que si fallo estic, si no et faig riure, si no et faig plorar, estic fallant als espectadors". Creu que és un truama infantil. Llàcer és encara aquell nen, el petit Àngel.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!