La història d'Alberto Chicote no comença entre fogons. Comença amb una pregunta inesperada. Un dubte espontani que va sorgir gairebé sense voler i que acabaria canviant-ho tot, tal com va explicar al podcast gastro Se me antoja by Montagud. Amb tot just 17 anys, assegut davant d'un orientador escolar, va escoltar que el seu futur estava en el món de la imatge i el so. Una cosa tècnica i previsible. Però llavors, gairebé sense pensar-ho, va deixar anar una frase que seria l'inici de la seva vida professional: “I si jo volgués estudiar cuina?”.
La pregunta tenia el seu pes. A la seva família ningú treballava en hostaleria. Ni tan sols eren clients habituals. Ell mateix ho recorda amb humor i nostàlgia: a casa només es sortia a menjar en la “BBC: bodes, batejos i comunions”. Res més. La gastronomia no era tradició. No era costum. No era un camí lògic. Però hi havia alguna cosa dins d'ell que demanava explorar aquell món desconegut.
Alberto Chicote amb prou feines havia trepitjat restaurants quan va decidir estudiar cuina
Tanmateix, Alberto Chicote va decidir arriscar. Va decidir provar sort. I el primer dia va ser revelador. Ho explicava amb emoció continguda: va tornar a casa amb els ulls oberts. La seva mare li va preguntar què tal havia anat. I ell, gairebé sense poder contenir el somriure, va respondre: “Això és el meu. Això és una meravella”. Aquell adolescent que ni sabia que els espaguetis es podien fer sense bossa havia trobat el seu lloc. El seu espai. La seva passió.
Els anys següents van ser pura transformació. Va passar de no haver trepitjat un restaurant com a client a convertir-se en un líder de cuina. De la timidesa de l'aula a la pressió del servei. De la curiositat inicial al respecte del sector. I més tard, al reconeixement del gran públic gràcies a programes com Pesadilla en la cocina, Top Chef o ¿Te lo vas a comer?. La televisió el va acostar a milions, però ell mai va deixar de pensar com a cuiner. Com a aprenent. Com algú que continua meravellant-se.
De no trepitjar restaurants a ser una referència en el sector
La seva trajectòria professional parla per si sola. Restaurants com Yakitoro, Omeraki o la terrassa Puerta al Sol han portat el seu segell. S'ha convertit en una referència. En un nom clau en la gastronomia espanyola. Va rebre títols com el de Millor Cuiner de l'Any a Madrid Fusión, però sempre parla de l'ofici amb la mateixa humilitat del noi que un dia va preguntar “i si…?”.
Després de gairebé quatre dècades entre ganivets, cassoles i forns, Chicote assegura que continua enamorat de l'ofici. Que continua sorprès. Que tot l'emociona igual que al principi. I té clar per què: perquè cuinar significa fer feliços els altres amb les mans, amb el treball diari, amb la dedicació. Això és el que el manté viu. Això és el que el mou.
I així, aquell jove que a penes coneixia els restaurants des de la distància s'ha convertit en un dels cuiners més volguts i respectats. Tot per una pregunta. Un dubte fugaç que va obrir el camí a una vida sencera marcada pel sabor, la passió i l'esforç.