Roger Pera és a les nostres vides des que va néixer. I no només per ser fill de qui és, el mític Joan Pera, un dels homes més estimats de Catalunya. També per qui és ell i pel que ha fet des de ben petit. Veu inconfusible al servei del doblatge de les estrelles de Hollywood, desenes de sèries, com aquell 'Marc' de Poble Nou, pel·lícules i muntatges teatrals que perduren en la memòria col·lectiva, com Germans de sang o Amadeus. Talent com a actor, acompanyat d'un magnetisme com n'hi ha pocs. Però la imatge de seductor, d'home d'èxit, de carismàtic, tenia una part fosca quan es mirava al mirall en soledat. Un Roger sense causa com es defineix a sí mateix, que s'obre en canal al llibre Èxit. On tot comença. Un llibre necessari. Valent. Commovedor. Optimista. També dur. A estones divertit. Moltes altres, colpidor. I on diu a les coses pel seu nom. Parla d'ell, de l'èxit i el fracàs. I de l'addició a la droga blanca que gairebé ho fon tot a negre. Pera parla clar al llibre i en una entrevista per a En Blau.
@rogerpera
El llibre és commovedor, dur, sincer i directe a la jugular, sense floritures...
Estic molt content per la rebuda. És el meu primer llibre i m'agrada que em diguin que és com si estigués parlant jo. He suat tinta escrivint-lo, però tenia clar que volia parlar obertament de la meva addicció a la cocaïna. Volia dir a les coses tal com són, perquè a mi no me les van explicar tal com són. Si jo hagués sabut tot el que sé ara, el que em podia passar, els episodis que he hagut de passar, estic convençut que no ho hagués fet.
A estones també és tremendament divertit...
Volia deixar clar que la història de la meva vida no és trista. Té moments complicats, pel personatge que em vaig crear, un gilipolles, però volia explicar-ho amb sentit de l'humor. Res és transcendent, tot es pot canviar.
El llibre és una història d'amor, com dius a la dedicatòria, a la família, als amics, a la professió...
Ara sóc l'actor que sóc i la persona que sóc, gràcies a tot el que he viscut. Gràcies a Déu li he donat la volta. Estic agraït per haver pogut canviar la meva vida. Sóc un apassionat de la vida, llavors, per què em veia de vegades tancat en una habitació matant-me? Em sento molt estimat per tothom, els pares, els germans, la professió... tenia ganes de tornar amb escreix tota aquesta estima que m'han donat.
@rogerpera
Quan va ser l'inici del mal son, més enllà del dia que vas creuar la línia vermella i prendre la primera ratlla?
La primera ratlla, molts ho fem, aquella època en la qual volem provar-ho tot. Tot va començar a anar malament quan li vaig dir al meu pare: 'Em sembla que tinc un problema amb la cocaïna'. Ell em va dir: 'Vols que fem alguna cosa?'. I jo vaig dir-li: 'Espera'... Aquest moment de negació és clau perquè em passés tot el que em va passar després. Treballava molt, molt, i després em premiava. Fins que vaig acabar consumint tancat a casa, amb paranoies, que és lo més trist i lo pitjor del món.
Et defineixes al llibre com un 'Roger sense causa'. Quina era la 'causa' d'un 'Roger sense causa'?
Ara ric quan em miro el personatge amb perspectiva. Però el Roger era un nano que no s'estimava gens. Treballava molt, però era tímid, amb complexos...
@rogerpera
Com pot ser tan diferent la imatge pública que projectaves, d'algú valent, amb caràcter, amb magnetisme, amb talent, de quan et miraves al mirall a casa?
Des de petit vivia amb un patiment constant. Ho tenia tot, o ho feia veure, però ni m'agradava ni estava content amb mi mateix. Fixa't: de petit, anava a veure el pare, i em deia, 'vine, que saludaràs al Capri'. I el Capri no volia sortir perquè estava plorant al camerino. I era algú que tenia Catalunya als peus. De vegades som molt fràgils. Jo tenia moltes exigències amb mi mateix i ganes d'agradar i de complir amb tothom, de tenir èxit. Fins que vaig anar petant com un coet.
Tu eres 'Roger sense causa'. L'altre rebel sense causa per excel·lència era James Dean, que va fer tres pel·lícules inoblidables i després va morir als 24 anys per un accident. Tu vas veure la mort de prop, alguna dia vas pensar que no ho explicaves?
Les meves crisis eren a casa, quan després de treballar, per celebrar-ho, no podia parar de consumir, era un addicte, no en tenia mai prou. Un dia vaig pensar que m'estava agafant un infart. En realitat era un atac d'ansietat, però jo em pensava que em moria. I jo no em volia morir.
Què recordes d'aquell dia?
Aquell moment se m'ha quedat gravat. És una de les fotos que no vull mai més en la meva vida. Vaig sortir descalç, al carrer, en batí i en pilotes. Quan fas un tractament sempre et diuen: 'Has de guardar fotos, fotos que no vols més'. I jo, de seguida vaig pensar: 'Ja la tinc'. Aquesta imatge la portaré sempre amb mi, i encara se'm posa la pell de gallina. Ara ho començo a veure lluny i en parlo molt, però la recordo i, buf...
Per què aquest llibre? O per a qui, aquest llibre?
Pels nanos. Quan em diuen que hauria de ser un llibre obligatori a les escoles o a les escoles de teatre, a mi em fan molt feliç. D'alguna manera ho escric per a ells. I pels pares, que ho passen molt malament. El meu pare, pobre... Ara està encantat perquè hem guanyat la partida i està orgullós, però ho ha passat molt malament. Volia explicar-ho perquè la gent es fiqui en la meva pell i entenguin una malaltia que en aquest país, de vegades, encara ens costa parlar.
@rogerpera
Parles del teu pare Joan. Pàgina 92. La frase que més m'ha posat la pell de gallina. No et presentes a un rodatge on treballaves amb ell, i et truca i et diu aquesta frase: "Preferiria que estiguessis mort, Roger"... Com entoma això un fill?
Ell ho va dir des de tot l'amor del món. El problema del pare és que sovint em veia brillant i treballant molt i fent-ho bé i després se sobtava del que em passava.
Ara deu ser el pare més feliç del món...
Aquests dies he estat confinat amb els pares. Però ara, que hem començat a doblar i treballar fins les deu de la nit, em truca als vespres i em diu: 'Que no vens a posar-me una pel·lícula?'... Això és molt maco. La importància de tenir una família... De vegades ens emprenyem i ens tirem els trastos al cap, però d'altres... Per això és una història d'amor, per l'amor cap a la família, la gent i cap als meus pares, per descomptat.
Un pare amb qui no t'has abraçat gaire, perquè ell no és molt d'abraçar... Ara com va el tema?
És una cosa cultural... El meu pare no abraça mai, mai. Ara al gener tornem a fer el Papa Mozart amb la Simfònica del Vallès, on fem de Mozart i el seu pare Leopold. Al final de l'obra ens hem d'abraçar i en els assajos, ell no ho feia! I el director li deia: 'Abraça, home, que no passa res!'.
@rogerpera
Com et sents ara?
Deixar les drogues no és anar a un centre tres setmanes i tornar-hi. És fer un procés 2.5 de molts anys, de canviar coses, de treballar emocions i autoestima. Ara no tinc por de res. Em sento molt lliure. Quan no tens res a perdre agafes un poder especial.