Joel Joan desfermat, assenyala el "postureig" al teatre i d'alguns directors catalans i els seus "xiringuitos"

Comptar amb el Joel Joan en una entrevista és un win win. Saps que t'ho farà passar d'allò més bé, i que al mateix temps, dirà coses que pagaran molt la pena, però a més a més, com és d'aquelles persones que no té por de res, que parla quan sent que ha de dir alguna cosa, que es mulla, i que assenyala sense problemes quan algú o alguna cosa li toca el voraviu, saps també que dirà veritats com un temple. I a qui no li agradi, que s'hi posi fulles. Per això, quan el bo d'en Joel estrena alguna cosa, alguna obra o pel·lícula, és sensacional. Perquè significa que el veurem i sentirem a molts mitjans dient-hi la seva. I a cada entrevista que dona, regala una interessantíssima i pertinent reflexió sobre diferents aspectes. Perquè en Joel parla, és clar, de la seva feina, de la seva passió, però també buida el pap parlant de país, de llengua, de política o del que sigui. Només cal veure què ha dit de l'affaire Brigitte Vasallo i Marc Giró i el català:

Ara estrena Vània al Teatre Romea, on fa ni més ni menys que 8 papers a la cèlebre obra de Txèkhov. Ell és, damunt l'escenari, en Miquel, la Marina, l'Ivan, l'Alexandre, l'Helena, en Saül, la Sònia i l'Elisabeth. En Joel ha anat a molts llocs, per exemple, al Col·lapse del Jordi González a 3Cat o ara, a Ràdio Estel. Dirigit per Nelson Valente, com diuen a l'emissora,  "ell ho és tot, la ràbia, la tristor, el rebuig, l’amor, la passió i l’humor en una obra monumental que li fa desplegar tot el talent entre tasses que tremolen, termos amb te calent, un balancí i un escenari d’Albert Pascual on tot sembla a mig muntar". Han parlat de l'obra, de la sensibilitat russa d'autors com Txékhov i del fet de dirigir obres... o teatres... El Joel, actor i director, "no acabo d'entendre que els directors de teatre passin a ser directors de teatres. Un director de teatre és un tio o una tia que vol fer obres de teatre i que ho vol fer a la seva manera. Dirigir un teatre és una cosa totalment diferent. M'agradaria que els directors de teatres públics fossin més gestors que no pas creadors, perquè llavors t'autoprogames i dius: 'Això és públic o és el xiringuito de tal o qual?'", diu, posant com a exemple el Teatre Lliure, dirigit actualment per Julio Manrique: 

Un Joel que sovint veu "molt de postureig al món del teatre, el quedar bé, voler dir coses profundes... Hi ha poca honestedat. Sovint veig coses que se les donen de grans muntatges i grans experiments teatrals i no veig més que una posse d'intentar ser profund... La profunditat no es pot catalogar en comèdia o no profunda. L'etiqueta de comercial em posa molt nerviós, i que als premis es premiï un drama i no una comèdia. En aquest país, 'el què diran' és un problema. Prefereixo el públic honest que et llença tomàquets i et diu que 'això és una merda' que el 'posturetes'".