Enric Auquer és un actor descomunal. Els darrers anys, l'intèrpret català ens ha enamorat a tots els espectadors amb els diferents papers que ha abordat, tots plens de veracitat, tots defensats amb un talent brutal, que li han valgut el reconeixement de la professió i del públic. Guanyador d'un premi Goya al millor actor revelació per Quien a hierro mata, l'hem vist i gaudit en nombroses pel·lícules i sèries com Casa en flames, El mestre que va prometre el mar, Me he hecho viral, Barcelona nit d'hivern, Mano de hierro, Això no és Suècia, Sky Rojo, Vida perfecta, Com si fos ahir, Cites, Kubala, Moreno i Manchón i tantes altres.
A banda de ser un actor excels, l'Enric també és un tipus que desprèn bonhomia. Quan parla, desprèn una bondat, un seny i un optimisme que enamoren. I això que ha tingut alguna experiència vital no massa agradable. Els que el coneixen i estimen diuen d'ell que és un tipus que paga molt la pena. I sentir-lo parlar pausadament, obrint el cor i els seus sentiments, és una oportunitat que no hem de deixar passar. I ara ha tornat a mantenir una conversa deliciosa al molt recomanable programa de SER Catalunya, Llapis de memòria, on els convidats parlen de les seves vides mentre sonen cançons especials per a ells.
Li pregunten per un objecte ben curiós amb el qual anava a l'escola l'Enric quan era jove, "Què vol dir que anaves amb un coixí a classe?". Ell revela que allò va passar a l'ESO: "·A mi em va passar una cosa heavy, vaig entendre què és saltar-te tant la norma que acaben expulsant-te de la norma, saps? Es com quan ja la norma no et pot sostenir, t'expulsa. I jo vaig acabar estirant tant el xiclet, que m van acabar expulsant de la norma, que tots els altres amics meus estaven dins aquella norma". El van treure de les línies principals A, B i C, "i em van ficar a una classe apartada", i s'emociona parlant d'un mestre que el va entendre, "que s'ocupava de mi i d'uns nois magribins que no parlaven català, i em deixava estar al cole de la manera que jo podia estar... I hi havia dies que m'enduia un coixí i dormia al final, o ens posaven pel·lícules en català. Em vaig acabar traient l'ESO d'aquella manera".
Un Enric Auquer que també ha parlat d'altres qüestions que li fan treure la son, com per exemple, que des del 2016, 640 persones han mort als carrers de Barcelona. Persones invisibilitzades, oblidades, sense ni tan sols un record. Del 20 al 28 d’octubre, la fundació Arrels col·labora per penjar plaques de cartró amb els noms d’aquestes persones als llocs on van morir. I el 29 d’octubre, a la Catedral, es farà un acte en memòria per honorar-les.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!