Dels molts enemics que té la monarquia espanyola, els més perillosos són la memòria i l'hemeroteca. L'omertà imperant els ha mantingut sans i estalvis durant dècades per raons òbvies, però cada dia que passa suporten pitjor l'exercici de mirar enrere i redescobrir la seva maquiavèl·lica, fosca i corrupta història. I no, no és que les revelacions d'avui en dia siguin noves, ni molt menys. Tampoc que no s'hagin explicat mai. Tot el contrari: hi ha hagut periodistes valents que han gosat d'explicar-les, però han patit el descrèdit i l'assetjament dels aparells del règim. Ara, però, amb l'onada d'indignació que acorrala Zarzuela, la pressió és ben diferent, i els "súbdits" incorregibles s'expressen amb claredat i contundència. Un d'ells, David Fernández, que signa un text interessantíssim: "Retrospectivas de un hundimiento: de bribones, comisiones y borbones".
David Fernández / Mireia Comas
Hoy en el destacado #AbrilRepublicano artículo de @HiginiaRoig →Retrospectivas de un hundimiento: de bribones, comisiones y borbones←
— Viento Sur (@FVientosur) 21 de abril de 2020
"La imagen campechana es tecnología de poder y responde a las labores de ingeniería mediática del reino y sus cloacas"https://t.co/F4kNYejZns pic.twitter.com/q4BChHdFNO
Fernández, exdiputat de la CUP i periodista de raça, va formar part de la redacció d'Ardi Beltza, revista abertzale basca amb Pepe Rei al capdavant, i que va ser clausurada per Baltasar Garzón. Aquella editorial es va atrevir a publicar un llibre demolidor amb la monarquia: "Un Rey golpe a golpe", biografia no autoritzada de Joan Carles I i que l'ensorrava sense miraments. El català ha viscut en primera línia la por i la ira borbònica contra els que descobrien els seus secrets, i ara, 20 anys després, gaudeix amb la merescuda passada de comptes. L'article repassa brutalment la Corona, i explica anècdotes molt sucoses. Per exemple, de com van xiular Juanito i l'himne espanyol durant l'assaig dels Jocs Olímpics del 92, fet pel qual durant la inauguració oficial va sonar Els Segadors, estalviant-se un disgust planetari. Una altra, de caire més personal: Fernández, amb 23 anys, treballava servint el bufet d'esmorzar de l'Hotel Plaza. Quan la Infanta Cristina i Iñaki Urdangarín es van casar, a l'octubre del 97, el presentador Ernesto Sáenz de Buruaga feia els directes de TVE des d'aquell establiment. En David, activista de soca-rel però un senzill treballador en aquella època, va rebre una trucada telefònica del seu cap: "no vinguis a treballar". Temps després, li van explicar la raó: una visita policial preventiva va fer que el català es quedés, forçosament, a casa seva.
Juan Carlos Sofía BCN 92 TVE
Joan Carles Cristina boda TVE
Boda Urdangarin Cristina TVE
Felipe boda Cristina TVE
El text és imprescindible, amb tota mena de detalls i sense oblidar, evidentment, l'hereu Felip. Fernández, sempre necessari.