Avui, quan s’acabi el dia, Europa se n’anirà a dormir amb una probable i tenebrosa notícia: Giorgia Meloni, la líder de l’extrema dreta italiana, hauria guanyat les eleccions i es convertiria en la cap de govern d’Itàlia. És a dir, l’hereva del llegat de Mussolini, d’on neix el seu partit Fratelli di Italia, arribaria a presidir el Consell de Ministres, just en el centenari (octubre de 1922) de l’arribada del feixisme al poder, després de la tètrica Marxa sobre Roma dels camises negres. Un segle després, doncs, el cadàver penjat cap per avall de Mussolini torna per la porta gran, com si fos una ganyota de la història. Com s’ha arribat fins aquí? I quin impuls representa per a la taca negra que lentament s’estén per tot Europa.

Dels múltiples motius de l’èxit de Meloni (i del seu probable triomf aquesta nit), n’hi ha alguns que són determinants. D’entrada, la normalització i el blanqueig de l’extrema dreta perpetrats pels partits conservadors italians, que s’han aliat sense escrúpols. No oblidem que la mateixa Meloni va ser ministra de Joventut en un dels governs Berlusconi, i ara la dreta es presenta amb l’extrema dreta en una gran aliança —el Forza Italia de Berlusconi, la Lliga de Salvini i els Fratelli de Meloni— conscient que el sistema electoral italià sempre afavoreix les coalicions. Aquest fet, sumat a la fragmentació de l’esquerra, i a una previsible alta abstenció, inclina la balança d’una manera definitiva. Aquest és el primer avís que envia Itàlia, especialment cap aquells territoris on l’extrema dreta creix de manera exponencial: el paper decisiu dels partits conservadors que decideixen, per interessos partidistes, tapar-se el nas i aliar-se amb el feixisme, convertint-se en els netejadors del seu passat negre. D’aquesta manera cauen moltes de les prevencions que els ciutadans podrien tenir cap a l’extrema dreta, a la qual veuen totalment “normalitzada” al costat dels partits tradicionals. El paral·lelisme amb Espanya és evident, amb el PP i Ciutadans blanquejant Vox sense pudor. És possible, emperò, que en aquest cas sigui el PP el que devori Vox, especialment amb l’impuls que li ha donat Feijóo, però el blanquejament de l’extrema dreta espanyola s’ha produït de manera definitiva.

És el feixisme, en la seva versió 2.0, un ou de la serp alimentat amb la corrupció sistèmica de la dreta i la incapacitat atàvica de l’esquerra, i que ara sorgeix amb un populisme demagògic que fa un gran forat en les classes populars i mitjanes, durament sacsejades per la situació econòmica

El segon motiu de l’èxit de Meloni és, sens dubte, el seu indiscutible carisma; tan seductora i desvergonyida com eficaç en el domini del relat. Recordem la seva famosa frase, “soc Giorgia, soc dona, soc mare, soc italiana, soc cristiana”, que va arribar a convertir-se en un hit musical. Meloni és una líder molt preparada, activa políticament des de l’adolescència, quan ja militava en el Fronte della Gioventù del Movimento Sociale Italiano, el partit feixista que es va crear després de la Segona Guerra Mundial. Amb un afegit que no és menor: les seves arrels humils i un cert deix antisistema, que l’allunyen de l’estereotip del feixista poderós, i l’apropen a les classes populars. També és important la seva capacitat d’allunyar-se estratègicament dels seus aliats, cada vegada que les circumstàncies ho demanen, per exemple ara respecte a Putin, amb qui, com Marine Le Pen, havia tingut una excel·lent relació. A partir d’aquí, el seu repertori és el clàssic: ultranacionalisme, associat a un antieuropeisme actiu, alimentat per les misèries de la Unió Europea; cristianisme, obertament plantejat com a contraposició a l'islam, com si fos una qüestió de valors religiosos; antiimmigració, convertits els migrants en els bocs expiatoris dels problemes econòmics; i, finalment, una revisió camuflada dels drets civils conquerits, emparada en una pretesa concepció d’ordre. Resumit: la creu, la pàtria i la seguretat, el triangle d’or del feixisme de sempre. 

Finalment, el tercer gran impuls de l’èxit de Meloni s’ha nodrit, com passa a la resta de territoris on creix el feixisme, de les mancances i els errors estratègics dels partits d’esquerres, que han abandonat els ciutadans davant les seves incerteses, han defugit els grans debats, com ara el de la immigració o l’islamisme, i s’han bunqueritzat en posicions dogmàtiques que no resolen els problemes. Per exemple, escapolint-se del debat seriós sobre la immigració descontrolada, o del perill que representa l’augment de l’islamisme radical en les poblacions musulmanes europees, qüestions que les esquerres neguen, criminalitzen, no assumeixen i abandonen completament en mans dels demagogs més extrems. A Catalunya, aquesta derivada negativista dels partits d’esquerres és especialment bel.ligerant contra aquells que intenten plantejar els debats, i també aquí deixen un buit que pot omplir l’extrema dreta.

De la suma de tot plegat, en resulta el probable triomf electoral de Meloni d’aquesta nit, però sobretot l’augment imparable que ha assolit, des de la fundació dels Fratelli el 2012, fa només deu anys. Vol dir això que Itàlia es prepara per a una dictadura feixista? De cap manera. Primer, perquè, lògicament, no governarà sola, però, a més, el nou feixisme europeu no emula les dictadures dels anys trenta, sinó que vol assentar-se en l’estructura democràtica, però buidant-la de contingut. És una mena de “jivarització” de la democràcia, a la qual volen aprimar en drets i llibertats, i reforçar en duresa legal i judicial. Una democràcia més repressiva i menys democràtica, però sempre amb aparença d’estat de dret. És el feixisme, en la seva versió 2.0, un ou de la serp alimentat amb la corrupció sistèmica de la dreta i la incapacitat atàvica de l’esquerra, i que ara sorgeix amb un populisme demagògic que fa un gran forat en les classes populars i mitjanes, durament sacsejades per la situació econòmica. Com sempre ha passat a la història, els moments volàtils i precaris són el terreny adobat per als salvadors de la pàtria i Meloni ha jugat molt bé aquesta carta. “Vinc a rescatar Itàlia”, ha cridat en els mítings, i sembla que Itàlia li vol donar confiança. Temps obscurs. Temps negres.