Nacida en 1946 en una familia numerosa de la burguesía liberal del Eixample, formada por el abogado y escritor Tomàs Roig i Llop y Albina Fransitorra –que antes de casarse había sido también escritora y colaboradora de La Rambla i Nosaltres Sols! y en 1970 se licenció en Filologia– y sus siete hermanos, Montserrat Roig era, como solía escribir, "hija accidental del franquismo".

Tras estudiar en una escuela de monjas, donde ya demostró su carácter rebelde, y en el Instituto Montserrat, se forma en el Institut del Teatre, su primera vocación. Después se licenciaría en Filosofía y Letras. En la Universidad participó en protestas de estudiantes, como la célebre Caputxinada, la constitución del Sindicato Democrático de Estudiantes en el convento de los Capuchinos de Sarrià, en 1966. También participó en el encierro de intelectuales en Montserrat de 1970, contra el Proceso de Burgos. Su compromiso cívico y político la llevó a militar en el PSUC, al cual estaría vinculada y por el cual sería candidata en 1977. Feminista, catalanista y de izquierdas, también participó en la democratización del Ateneu Barcelonès.

Antes, en 1971, gana el premio Víctor Català con la recopilación de cuentos Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, el inicio de su carrera literaria, que cuenta con novelas como Ramona, adéu o El temps de les cireres. Aparte de la literatura, Montserrat Roig no abandonó nunca el periodismo, en revistas (Serra d'Or, Oriflama, Jano, Destino, Triunfo o Arreu) y diarios como Mundo Diario, El Periódico o Avui, donde escribió hasta su prematura muerte en 1991.

La recuperación de la memoria vencida, exiliada, derrotada, de la tradición catalana olvidada y de las voces silenciadas, fue una de sus obsesiones. Su obra primordial en este sentido es Els catalans als camps nazis, premio Crítica Serra d'Or. Josep Benet fue quien le dio la idea de investigar el testimonio de los catalanes que habían vivido el horror de los campos de exterminio. Este trabajo, que le permitió trabar amistad con un escritor deportado como Joaquim Amat Piniella, la marcó profundamente.

En 1977, año de las primeras elecciones democráticas, dos después de la muerte del Dictador, no sólo publica Els catalans..., sino que empieza a trabajar en Televisión Española en Catalunya, donde dirige un programa de entrevistas, Personatges, en el que sonaronb sonar voces hasta entonces no escuchadas, como Joan Fuster, Pau Vila o Neus Català. Antes había destacado como entrevistadora en la prensa escrita –a menudo en tándem con su amiga fotógrafa Pilar Aymerich –, entrevistas recopiladas en Retrats paral·lels.

También es de 1977 el artículo seleccionado, publicado en el diario Mundo Diario, del Grupo Mundo y de tendencia progresista. Montserrat Roig escribió una columna en catalán. En esta recuerda lo más siniestro del franquismo, que apenas desaparecía, y reclama la amnistía de los presos, el retorno de los exiliados, el compromiso con la democracia, el catalanismo y el feminismo, y aborda, desde una óptica de izquierdas y combativa, los miedos y las cobardías que ya se estaban incubando.

 


Va de debò?

Montserrat Roig
Mundo Diario, 4 d’octubre de 1977

Cal haver-te sentit estrangera dins la teva pàtria; cal haver passat per “provinciana” durant molt de temps, quan pretenies parlar a les assemblees universitàries d’ara farà deu anys; cal haver-te llençat a llegir els teus gairebé d’amagat, com en un rite; cal no haver-se amollat mai davant dels interessos dels pedants, aquests que, com diu el meu pare, sempre van amb el nas enlaire; cal haver anat una mica pel món i sentir-te com els jueus sense ser-ne, haver explicat amb obstinat cansament allò de “sóc catalana i això vol dir...”; cal tot això, i moltes altres coses, latents però indefugibles, perquè desitgi, bojament, que els canvis d’ara vagin de debò, que la Generalitat no sigui descafeïnada com temem alguns, que la reculada passi a ésser nostàlgia per als qui temen la nostra llibertat.

Cal haver penetrat la veritat dels ulls sense fons de tants i tants exiliats; cal haver-te remuntat amb ells, dins del seu passat, quan, gairebé com ara, creien que el futur seria d’ells; cal haver sentit durant vespres sencers la remor de les seves veus quan, explicant la seva vida privada, et referien el trencaclosques perdut dels somnis col·lectius; cal pensar en els que han mort i en els que sobreviuen encara, en els que ens ho han fet possible, en els que, gairebé muts, ens han ajudat a guanyar la paraula; cal tot això, doncs, perquè cridis que sí, que ara sí, que no retornin els anys de la por gelada, que callin, que no matin, que se’n vagin, caram!, aquests talps que tenen por de la llibertat.

Simplement, vull començar a ésser catalana sense haver-ho de dir a cada moment, que formi part de la meva pigmentació

Per això, encara hi ha coses que no m’agraden: encara que només homes, de moment, han regit els meus destins de dona; encara que entre nosaltres també hi ha que matarien sa mare per un bri de poder; encara que la condició humana ens arrossegarà altra vegada cap a la decepció, penso que tant se val, que prefereixo la decepció del no-res, car per decebre’t també cal l’esperança, penso, doncs, que voldria que fos l’hora definitiva de reconstruir-nos a nosaltres mateixos des del nostre entorn.

Simplement, vull començar a ésser catalana sense haver-ho de dir a cada moment, que formi part de la meva pigmentació. Vull començar a ésser de la meva terra d’una manera tan plena que el salt per a sentir-me ciutadana del món sigui un salt tranquil, ple de serenitat. Com diu l’Antígona de l’Espriu: “Que la maledicció s’acabi en nosaltres i que el poble, oblidant el que el divideix, pugui començar a treballar”.

Si no és així, més val que pleguem veles...