Una de les coses més extraordinàries que s'observen ara mateix a Catalunya és que la vida continua malgrat que plou a semalades. La gent celebra el no-pont de Tots Sants; uns busquen bolets a les muntanyes més nostrades i altres, des de la costa estant, veuen passar els creuers amb nostàlgia de l'estiu que ja se'n va anar; per descomptat hi ha cues als cementiris i a les botigues de disfresses; Halloween va matar la castanyada, i, en fi, venim o ens anem anant com Déu o el diable ens dóna a entendre.

El que Berger i Luckmann van anomenar la realitat de la vida quotidiana continua imposant la seva llei. També aquí. Potser perquè la inflació d'impactes apocalíptics que rebem cada minut a compte del procés i la seva evolució a curt i mitjà termini és tan gran que del presumpte desfici de cada dia al caire de l'abisme hem fet a Catalunya la nostra peculiar normalitat afegida.

Davant de la incertesa, l'única certesa és que el que sempre sembla que ha estat així i continuarà sent com és, la unitat d'Espanya, per exemple, se sustenta en terreny relliscós. Succeeix que la realitat del quotidià, del comunament acceptat i pretesament invariable és més falsa que una escopeta de fira. És fràgil. Canvia i es pot canviar. La realitat –política, social, econòmica, la vida nostra de cada dia– és una realitat construïda i en això resideix tant la seva fortalesa consensual com la seva profunda debilitat intrínseca; aquest és el seu (veritable) ésser.

Rajoy ha posat fil a l'agulla no fos cas que a còpia de martellejar amb la llei, l'ordre i l'Espanya una que no cinquanta-una, aquests bojos independentistes catalans al final se'n surtin sense que ningú –fins i tot ells- sàpiga com ha estat
Per això Mariano Rajoy ha posat fil a l'agulla: perquè no fos cas que a còpia de martellejar amb la llei, l'ordre i l'Espanya una que no cinquanta-una, aquests bojos independentistes catalans al final se'n surtin sense que ningú –fins i tot ells– sàpiga com ha estat.

Per això, dic, perquè tot és menys segur del que sembla, Mariano Rajoy ha posat fil a l'agulla no fos cas que, per postres, Espanya se'n vagi a dormir  “popular” el diumenge de les eleccions generals del 20 de desembre i es llevi "taronja ciutadà” el dilluns 21 de ressaca.

Per això, afirmo, que Mariano Rajoy a la fi s'ha adonat que la segona transició s'havia posat en marxa mentre ell estava fent la partida en la infrangible quotidianitat del seu casino de Pontevedra de tota la vida.

No s'ha de ser un Einstein per adonar-se'n que algú ha dit “prou, Mariano”, com denotaven els titulars de les portades dels diaris de la capital espanyola urgint el president a posar fil a l'agulla per parar el “cop a l'Estat” (prenc l'expressió d'un editorial de El País) i els “deliris” dels independentistes catalans.

Vet aquí per què a aquestes alçades de la pel·lícula, Mariano Rajoy ha apagat el cigar, ha plegat el Marca, i ha convocat la Santa Aliança a la Moncloa. Mariano a la fi es mou per quedar-se on era, tot i que, això sí, ja no està sol. Pedro Sánchez, Albert Rivera i Pablo Iglesias (a la seva manera), l'acompanyen. La setmana que ve s'afegiran a la comitiva el que queda d'Unió amb Josep A. Duran i Lleida al capdavant i alguns més (no és el cas del PNB d'Iñigo Urkullu). I tanmateix, escenografia de quasi estat d'excepció inclosa, res no és el que sembla (o vol semblar que és).

La Santa Aliança, aquest reactiu Junts pel No forjat a la Moncloa per fer front a l'“amenaça” d'una simple declaració del Parlament, amaga que és en realitat Rajoy qui se sotmet a un plebiscit el 20D
És fàcil deduir que les eleccions del 20D –i tot el que pugui passar abans –inhabilitació de Carme Forcadell o fins i tot d'Artur Mas si és que la CUP decideix finalment investir-lo abans de les generals– són “l'altre plebiscit”. Però la Santa Aliança, aquest reactiu Junts pel No (prenc l'expressió d'una portada de El Punt Avui) forjat aquesta setmana a la seu de la presidència del Govern espanyol davant l'“amenaça” d'una simple declaració del Parlament, amaga que en realitat és Rajoy qui se sotmet a un plebiscit.

Certament que podria traçar-se una analogia entre el moment de Mariano Rajoy amb la situació d'Artur Mas quan va decidir convocar el “plebiscit” del 27S. Com va escriure José Antich a El Nacional, Albert Rivera s'ha presentat a la Moncloa com un nou Adolfo Suárez. A diferència de Mas, a qui ningú no li va convocar el seu plebiscit, és el líder de Ciutadans qui li ha convocat el plebiscit a Rajoy.

La iniciativa de Rivera per fulminar la resolució independentista de JxSí i la CUP abans que es voti al Parlament és una bomba de rellotgeria que llança a Rajoy als peus dels cavalls dels que al PP i més enllà no li perdonarien cap altre 9N
És el president de C's, l'home de moda als cercles del poder espanyol, qui ha transformat la naturalesa de les eleccions generals en un examen a la política catalana del líder del PP. La iniciativa de Rivera per fulminar abans que es voti en el Parlament la resolució independentista de JxSí i la CUP és una veritable bomba de rellotgeria que llança a Rajoy als peus dels cavalls de tots els que al PP i més enllà no li perdonarien cap altre 9N.

Malgrat que la Santa Aliança tenia com a grans patrocinadors a Rússia i Prússia, va ser l'astut canceller austríac Metternich qui va marcar la pauta després d'aquell Congrés de Viena que va definir el 1815 l'ordre europeu postnapoleònic com a baluard contra les revolucions propulsades per les aliances de burgesos i obrers el 1830 i el 1848. Mentre que alguns, a la CUP, o a Catalunya Sí que es Pot, encara es resisteixen a repassar els vells llibres d'història, com ja ha fet ERC, Rivera apunta les maneres d'un nou Metternich en una segona transició espanyola que si ningú no hi posa remei s'edificarà sobre un únic consens: per Espanya tot, contra Catalunya, també.