Escasses 24 hores havien passat d'ençà que la Guàrdia Civil entrava a departaments de la Generalitat al matí, escorcollant cada calaix de l'edifici i detenint fins setze membres del Govern, provocant així una onada de mobilitzacions a Catalunya, que els Mossos d'Esquadra havien esvaït de matinada a Barcelona amb càrregues contra els protestants –en una solidaritat que arribava fins a Madrid– quan Mariano Rajoy i el PSOE donaven per "desactivat" l'operatiu del referèndum i passaven pàgina ofertant "diàleg" com si cinc anys de procés no haguessin existit. 

Així es va llevar la capital de l'Estat aquest dijous, amb un reguitzell de ministres que desfilaven per ràdio, premsa i televisió per repetir consignes que Rajoy i el Partit Popular ja havien fet servir en anteriors ocasions –sense acabar-les d'aplicar. El ministre d'Economia, Luis De Guindos obria la porta a més finançament, com insinuant la possibilitat d'abordar la quota i el de Justícia, Rafael Catalá, no descartava una reforma constitucional. Tot, a condició que el president Carles Puigdemont renunciés definitivament per romandre "dins de la legalitat".

Així rebaixava la Moncloa el to amb què el president espanyol havia parlat la nit anterior, després de la incautació de 10 milions de paperetes per part de la Guàrdia Civil, en una macrooperació considerada el cop de gràcia a l'1-O. "Renunciïn, són a temps d'evitar mals majors", amenaçava el Govern. Però l'endemà, l'executiu central assaboria les mels de la victòria, virant la dialèctica de la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría –quan fa setmanes va dir al diputat del PDeCAT, Jordi Xuclà, que estaven en condicions de guanyar 10 a 1 al procés.

Però Rajoy va trobar en el "diàleg" una forma de fer la pinça a Podemos i impedir Pablo Iglesias que fes del conflicte català una revolta a tot l'Estat –en contra del PP i amb suport del PSOE. Els populars va votar a favor al Congrés per a la creació de la comissió proposada per Pedro Sánchez per a la modernització de l'Estat autonòmic –cedint per primer cop davant el seu màxim rival. Segons fonts del partit, aquesta buscaria en essència una "resposta política" per a Catalunya –que podria passar per aprofundir les ofertes de De Guindos i Catalá.

Així i tot, les promeses de diàleg entre Barcelona i Madrid es van anar perdent llençols al llarg de la jornada. D'una banda, Ciutadans va votar en contra de l'esmentada comissió, i s'hi va negar a ser-hi –com també ERC–, tot i que fonts socialistes mantenien l'esperança que la formació taronja s'hi sumés. En segon lloc, el ministre portaveu Íñigo Méndez de Vigo va equiparar les cessions a estudiar per a Catalunya amb els pactes d'autogovern al País Basc –obviant que el PNB també es queixa dels recursos al Tribunal Constitucional per l'àmbit competencial.

Tanmateix, els desitjos de traslladar-se al 2 d'octubre a la recerca d'un pacte amb Catalunya van entroncar amb el temor de l'executiva socialista i de la Moncloa sobre que es produís un brot de confrontació als carrers. La hipòtesi partiria del malestar dels ciutadans que esperaven el referèndum, i la voluntat del Govern d'arribar fins al final. Per això a Ferraz no descartaven una declaració unilateral d'independència, i al govern espanyol tampoc, tot i que fonts consultades asseguraven que tot escenari estava previst i no "saltarien per sobre" l'Estat de Dret.

Però enmig de les ofertes de Rajoy i Sánchez, Puigdemont va treure l'1-O de les cendres, oferint un indici que el referèndum podia seguir endavant. El president de la Generalitat publicava la web amb les direccions dels col·legis electorals, deixant en escac el govern central. Tot i així, fonts consultades asseguraven la nit abans la improbabilitat que el Govern tingués cap sistema informàtic per al còmput o base de dades. Però el català advertia que existien "plans de contingència", retornant l'empenta a la mobilització als carrers, responent així a la "repressió" de l'Estat i al "diàleg".