Fa uns dies que torno a veure circular pel tuiter un vídeo de la televisió francesa on el Rei emèrit, Joan Carles I, explica que, poques hores abans de morir, Franco li va agafar la mà i li va dir solemnement, amb la veu dèbil i petita: “Altesa, l’única cosa que us demano és que preserveu la unitat d’Espanya”. Visiblement commogut, el monarca afegeix amb sincera admiració: “Si hi penses, això vol dir moltes coses: no em va dir fes això o fes això altre, em va dir que preservés la unitat d’Espanya”.

Si hi penso, el que recordo és el paper del PSOE en el cop d’Estat del 23-F, o les pressions que Martín Villa va fer per separar Unió de Convergència, quan Pujol va pactar amb ERC el primer govern autonòmic. Entre les amenaces que Martín Villa va fer apel·lant subtilment a Companys, i les que va realitzar García-Margallo fa uns dies, han passat 36 anys. No ens pot sortir gratis que Espanya continuï encallada en el patrioterisme, com si el món no hagués canviat.

La síntesi que Aznar va fabricar entre l’imaginari falangista de José Antonio i l’imaginari ciutadà d’Azaña només es pot entendre si tenim present les darreres voluntats de Franco. El fet que el PSOE s’hagi anat quedant sense marge de maniobra, també respon a l’encàrrec enverinat que la democràcia va rebre de la dictadura. Fa gairebé un segle, el PSOE d’Indalecio Prieto ja va col·laborar amb Primo de Rivera per parar el catalanisme. Ningú no s’hauria de sorprendre del que va passar a Ferraz el cap de setmana. 

Tota l’arquitectura de la Transició es va construir sobre la idea que la unitat d’Espanya era sagrada i no podia amenaçar-se sota cap concepte. Això és el que van pactar Felipe González i Jordi Pujol. I això és el que no van pactar els bascos, amb el conseqüent preu del terrorisme, que no va ser mai un fenomen unilateral. L’esquerra espanyola i el nacionalisme català van prosperar amb una mà lligada a l’esquena mentre els diaris i els polítics van poder disfressar aquest pacte castrador amb debats de segon ordre. 

La famosa campanya socialista dels dòbermans i, en general, l’odi al PP que el PSOE ha practicat durant 30 anys, funcionava perquè explotava la ferida d’una democràcia que va néixer amputada. El victimisme de Pujol es justificava i donava rendiment gràcies a aquesta mateixa tara. La democràcia es basa en la persuasió. Les prohibicions fan que els ciutadans se sentin súbdits, i desperten el ressentiment i els fantasmes de la història. Mentre ETA va matar, era fàcil amagar les misèries de la Transició.

El PSOE s’està morint perquè les limitacions que va acceptar a canvi de manar no li han permès plantejar un projecte espanyol alternatiu al del PP. És veritat que Aznar va saber sintetitzar un imaginari atractiu, que aplegava l’herència del franquisme i la del republicanisme moderat, amb vista a seduir la classe mitjana. Però si el PSOE va utilitzar el passat franquista de la dreta per dissimular les seves contradiccions, el PP tampoc no va tenir escrúpols a l’hora de furgar en la ferida que la dictadura va deixar a Catalunya i el País Basc.

El resultat és que ni el PP s’ha pogut treure de sobre l’estigma del franquisme, ni el PSOE ha pogut construir una visió alternativa d’Espanya. És interessant observar que González ha jugat en el PSOE un paper molt semblant al que Pujol ha jugat a CiU: una vegada retirats tots dos s'han dedicat garantir la vigència dels pactes que van fer amb el diable. Pujol ja es va immolar en el millor moment de l’independentisme i González ho ha fet aquesta setmana per frenar a Pedro Sánchez. 

Sánchez no sabia que el règim del 78 tenia reservat un paper de subaltern per al PSOE. No se'n va adonar fins que, després de les primeres eleccions, va començar a rebre pressions perquè s’autoboicotegés. L’exsecretari general, que va créixer consumint els contes de fades d'El País, va veure de sobte que si no trencava algunes costures de la Transició no podria governar mai de la vida i que el destí del seu partit i d’ell mateix seria fer bona aquella expressió de cornut i pagar el beure.

Si Sánchez hagués forçat unes terceres eleccions, segurament hauria tret uns resultats prou bons per mirar de bastir ponts amb Podemos des d’una posició de força. Se sap que una comissió econòmica de tots dos partits va anar a Brussel·les a pactar un programa de reformes acceptable per la Unió Europea. El partit d’Iglesias no es fa responsable dels pactes de la Transició i hauria servit de braç armat a Sánchez per desplaçar el PP cap a la dreta i fer neteja dins del seu partit.

Igual que Pasqual Maragall, Sánchez ha estat destronat per què sap que la veritat no necessita màrtirs i no creu que el PSOE s'hagi de sacrificar per la unitat d’Espanya. En una Europa que comença a veure la democràcia discutida no ha acceptat que els pactes de la Transició serveixin per tapar les misèries del seu partit, i encara menys les del PP. No sabem quina política hauria seguit respecte a Catalunya. Però n’hi ha hagut prou que no volgués carregar amb les motxilles dels beneficiaris de Tejero i de Franco perquè els diaris de l'IBEX li caiguessin a sobre de manera pornogràfica.

Fa uns mesos, un polític retirat em deia que el problema de Sánchez és que ningú no havia tingut una conversa amb ell a temps. Es referia a les portes giratòries, no cal dir-ho, i a les represàlies que el sistema pren contra aquells que se li oposen o no li fan el joc. Si va arribar a tenir la conversa, sembla que no va anar prou bé. Sánchez hauria pogut apuntar-se al magnífic negoci piramidal que és la unitat d’Espanya i acabar tenint una casa com la de González o Chacón i no ho ha fet. 

Als anys setanta es parlava del “Búnker” per referir-se al teixit d’interessos que s’oposava a la democratització d’Espanya, quan la dictadura ja estava condemnada. Ara passa una cosa similar amb el règim de la Transició. Els demòcrates que es van deixar comprar el 1978 i els seus encobridors d'avui es van bunqueritzant, davant la pressió dels sectors més dinàmics i més cultes de la societat, cada dia més reticents a acceptar els peatges del vell patrioterisme.

Ahir l’ABC estrenava una versió en català per la seva edició digital del País Valencià. El català, el referèndum i el no de Pedro Sánchez són els biquinis i les pel·lícules eròtiques dels anys setanta. Trigaran més o menys, però no els podran parar. Si Puigdemont es manté ferm i convoca el Referèndum no serà precisament el president qui prendrà mal. Tan se val quants periodistes compri l'IBEX i quanta porqueria impresa tirin sobre seu.