L’any 2013, Sílvia Soler, una gran escriptora, guanyava el Premi Ramon Llull amb la novel·la L’estiu que comença. En ella, a través de dues famílies —els Reig i els Balart— resseguim i vivim el cicle de la vida: amors, desamors, naixements i morts. En aquest llibre, el ritual de la nit de Sant Joan esdevé el fil argumental i el brindis habitual esdevé tota una declaració d’intencions. Amb tot i amb una vitalitat sense límit, l’autora fa un cant a l’optimisme i a la vida.

A casa nostra el dia de Sant Joan marca l’inici de l’estiu oficiós. La nit de la revetlla haurem fet els propòsits de l’estiu com ho fem la nit de Cap d’Any. Escoltarem la cançó d’en Sisa, aquella que ens certifica que ens trobem davant la nit més curta i el dia més llarg. I haurem promès llegir més i mirar menys la televisió. Aprendre anglès d’una vegada i apuntar-nos al gimnàs. Fer aquell viatge que sempre havíem somiat i relativitzar els problemes. L’estiu és aquella època de nits inacabables, de xerreres insospitades i de concerts a la fresca. Del gaspatxo i la síndria. Dels gelats nocturns i de les clares del migdia. Somiem anar de viatge ben lluny o jeure a casa ben fresquets. Explorar mons llunyans i exòtics o anar al poble, com tota la vida. Esperem que arribi la festa major per anar a l’envelat ben guarnits i que les gralles ens despertin fent matinades. Veurem gegants, balls de bastons i esperem veure grans castells. Deixarem el mòbil a banda i ens torrarem a la piscina. Farem la migdiada sota un pi i una paella al tros. Fugirem de la massificació turística de Barcelona i farem de turistes en altres ciutats o en la nostra. Descobrirem la cançó de l’estiu —aquella que s’enganxa tant— i farem castells de sorra a la platja. Mirarem el Gamper i beurem orxata.

L’estiu, com les nostres vides, són rituals. Perdre’n alguns per tenir-ne de nous

Perquè d’estius n’hi ha tants com persones. N’hi ha que treballaran i per a ells no hi haurà vacances. D’altres que estudiaran el que no han fet la resta de l’any. Els que tindran el primer amor i els que, esgotats, deixaran morir el seu. Tindrem incendis forestals i ens maleirem els ossos per deixar morir el territori. Gent que perdrà l’avió o bé que es perdrà per la muntanya. La maleïda conversa sobre les reposicions a TV3, però també com xalem amb Plats bruts. Maleirem les altes temperatures però també criticarem els dies de pluja. Intentarem matar mosques a palades i fugirem de les meduses.

Perquè l’estiu, com les nostres vides, són rituals. Perdre’n alguns per tenir-ne de nous. Recordo aquells 11 de Setembre on tots ens coneixíem les cares, i ara, com soldats, esperem ansiosos que l’ANC i Òmnium ens diguin què hem de fer. Si baixarem a Barcelona amb autocar, amb tren o ja hi serem. Si ens haurem de quedar al poble o bé haurem d’anar on sigui. O si creurem que n’estem cansats i enguany no hi serem. Però a darrera hora pensarem que no hem arribat fins aquí per fer-nos enrere. Esperarem il·lusionats l’1 d’octubre i al·lucinarem amb les decisions del Tribunal Constitucional. Diuen que a l’estiu en política no passa mai res. Però aquest 2017 oblideu-vos de la típica crònica social sobre sopars d’elits. Perquè podem estar parlant de l’estiu de les nostres vides. Del que d’aquí a uns anys recordarem per sobre de tot. Perquè no serà normal. Serà d’aquells estius dels quals parlarem les nits de fresca durant anys. I magnificarem els encerts i minimitzarem els errors. Perquè la memòria és selectiva. Ahir, com cada nit de Sant Joan, vaig brindar com ho fan els Reig i els Balart per l’estiu que comença. I que espero que acabi bé.