No fa pas gaire un alt responsable de CDC, d’aquells que prenen decisions de veritat, em reconeixia que el seu partit té tendència a menystenir el debat de les idees. “No hi estem avesats” –em va dir–. No calia que m’ho reconegués, perquè ho he viscut ben de prop. CDC tan sols va atendre de veritat el món de les idees una vegada, entre el 2007-2010, quan era a l’oposició, i al final vaig arribar a la conclusió que ho havien fet més per necessitat que per convicció. Fins llavors havia viscut de la “doctrina”, si és que se’n pot dir així, pujolista. CDC havia estat Pujol i prou. A l’oposició, Mas, Homs i companyia es van haver de repensar, però a partir del 2010, un cop recuperat el Govern, es van tornar a oblidar de les idees.

Aquest menyspreu cap a les idees recolza sobre un error que Isaiah Berlin (1909-1997) va identificar amb les utopies revolucionàries en una extraordinària conferència sobre el concepte de llibertat que va pronunciar el 31 d’octubre de 1958. I en què consisteix aquest error? Doncs es basa a creure que quan s’està d’acord en els fins, els únics problemes que queden són els dels mitjans, i aquests no són polítics, sinó tècnics; és a dir, capaços de ser resolts pels experts o per les màquines, igual que les discussions que es produeixen entre els enginyers o els metges. Així és com ha actuat CDC durant molts i molts anys. Aquest és el gen convergent: un partit pensat per manar, amb un munt de tècnics que saben fer rutllar la màquina del Govern i que troben solucions pragmàtiques als problemes polítics, que és exactament el contrari de l’actitud de la CUP o de CSQP, que sempre que poden eludeixen fer-ho i es refugien en el “combat” ideològic.

Un dels grans problemes del primer Govern Mas va ser, precisament, creure que amb l’exemplaritat n’hi havia prou. Deixant ara de banda si van fer bé o no, l’assumpció immediata de les polítiques d’austeritat, abans fins i tot que es generalitzessin a Europa i a Espanya, no va anar acompanyada de cap explicació. Definir-se com un Govern “business friendly” va tenir l’efecte contrari al perseguit, atès, sobretot, perquè en aquest país fins i tot el think-tank dels empresaris està dominat per filòsofs i economistes que diuen votar els antisistema, malgrat que hagin de compartir taula amb “capitans” d’indústria investigats per la justícia. És un d’aquells absurds que només passa a Catalunya. A l’inrevés, en canvi, no passa mai, perquè és inimaginable que el conseller Mas-Colell, la bèstia negra dels sindicats, esdevingués un dia vocal de la Fundació Cipriano García, la de CCOO, o de la Fundació Josep Comaposada, la d’UGT.

El gen convergent, que consisteix a no encarar els debats ideològics amb decisió, es converteix en malformació quan disminueix l’eficàcia de les decisions polítiques que es prenen a cada moment. I aquest és un mal que afecta fins i tot els anomenats socialdemòcrates de CDC. Quan Carles Campuzano va defensar la nefasta reforma laboral impulsada pel PP, va fer-ho seguint aquest patró i va justificar el vot favorable dels 16 diputats nacionalistes perquè “CiU actua des de la responsabilitat, esperant que aquesta legislació, en el seu tràmit parlamentari, sigui millorada. Volem ser útils i la nostra aportació serà per millorar la reforma”. Aquesta és la manera de reduir un partit a la condició de lobby, que és el que ha estat durant anys i panys CiU al Congrés de Diputats. Els ideals no poden quedar reduïts a interessos materials disfressats, com les virtuts d’una llei com aquesta no poden dependre tampoc del fet que els empresaris utilitzessin bé els mecanismes que oferia aquella reforma laboral.

La por mai no és una bona consellera. Una cosa és ser moderat i una altra, idiota

La setmana passada, CDC va tornar a caure en la trampa que li va parar el PSC i es va deixar portar pel gen convergent quan en el ple sobre emergència social va decidir abstenir-se en la votació d’una moció presentada pels socialistes arran de dues propostes presentades pels grups “ideologistes” de la Cambra, CSQP i la CUP, que reclamava derogar la reforma laboral. Menystenint la conjuntura, atrapats en el no-res actual, CDC no va entendre que no calia crear una crisi dins de Junts pel Sí i disfressar-la de divisió ideològica, atès que fins i tot els convergents saben que aquesta reforma laboral és dolenta i que per això cal derogar-la tan bon punt sigui possible. L’absurditat de tot això és que sé del cert que CDC havia decidit anteriorment sumar-se a la petició de derogació. La por mai no és una bona consellera. Una cosa és ser moderat i una altra, idiota. El gen convergent consisteix a menystenir el paper de llebrer que ha de tenir un partit amb voluntat hegemònica per reivindicar la cultura del pacte d’una màquina que construeix majories. En temps de tribulació, aquesta actitud aboca a la mort.

No sé si vostès van llegir un article que Eduard Voltas va publicar no fa gaire desitjant que CDC se’n sortís. Començava així: “Llegeixo en un digital quins són els aspectes de la llei catalana d'emergència social que el tàndem Soraya & TC ha suspès aquesta setmana: 'L'article que recull mesures de segona oportunitat per a les llars endeutades, i el de la cessió obligatòria de pisos buits per part dels grans tenedors d'habitatges'. Caram, la dreta neoliberal i antisocial i mafiosa catalana, quines coses que aprova i vota al Parlament”. La conclusió de Voltas, antic alt càrrec del tripartit i home proper a ERC, és que CDC és de dretes però no tant i que per això és “absurd el mantra de determinada esquerra de col·locar obsessivament Convergència en el mateix sac que el PP”. És clar que la mateixa CDC va contribuir a donar aquesta imatge amb l’escenificació del pacte del Majestic. Els nostàlgics d’aquesta CDC dretana, disfressada de centrista, com la que ahir reivindicava José Antonio Zarzalejos en el seu sermó periodístic dominical, només ho fan per combatre el nou sobiranisme de CDC.

Segons això, quan CDC decideix mantenir el concert a les escoles de l’Opus que segreguen els alumnes per gènere seria de dretes i quan defensa un model sanitari que és més garantista –i car– que el que tenen a Suècia, llavors seria més socialista que Olof Palme. Ni una cosa ni l’altra, perquè, presentada així, que és com ho plantegen Voltas i Zarzalejos, la qüestió de les idees es reduiria a saber quina és l’adscripció ideològica de CDC. Les idees, el valor moral de les idees, responen a alguna cosa més que a la ideologia. Fins i tot pels mateixos convergents que s’emboliquen quan intenten abordar-ho en l’actual debat intern. Com diria Berlin, un dels pensadors liberals més intel·ligents, encara que massa conservador per al meu gust, a CDC cal que entenguin que els conflictes socials i les solucions que cadascú aporta han de respondre, sobretot, a una manera d’entendre les idees i l’actitud sobre la vida. Només així la política és alguna cosa més que la mera “administració” del bé públic. Diria que, a Escòcia, l’SNP ho ha estès perfectament, com ha observat amb encert el director d’aquest diari.