No, els uniformes no ens agraden gaire als catalans, ja poden ser sotanes, bates d’escola o guerreres, que no. I això deu ser perquè som una mena de gent que viu als marges, individualista, turbulenta i desconfiada, anàrquica, amb segles de llunyania del poder. Una gent que està convençuda que sempre hi ha algú que mana més que qui mana i aquest algú és qui fa el que li dona la gana. Que l’autèntica victòria individual consisteix que no t’atabalin, en escapar i deixar els altres amb un pam de nas, apa siau. Així que la nostra història no destaca per tenir grans prelats, ni per gaire militars insignes, ni per cap altra mena de personal uniformat. ¿Algú recorda quina va ser la darrera guerra que vam guanyar? Apleguem grans manifestacions multitudinàries només per ensenyar els ullals però, de fet, la majoria ens hem passat les darreres diades de l’11 de setembre pensant que estaríem molt millor fora de la massa, fora de la pesada uniformitat, al nostre aire. Per tot plegat és ben estrany aquest nou amor que hem descobert per individus perfectament uniformats, concretament per policies, quan a nosaltres de tota la vida el que ens havien agradat són els lladres de pomes, els que corrien davant dels grisos, els que se sobreposen a la seva insignificança amb unes cames ben llargues. Mai de la vida hauria imaginat que els Mossos tan contestats, tan suspectes d’autoritarisme, tan antipàtics fins fa quatre dies, acabessin rebent els aplaudiments unànimes de la població, acabessin coberts de flors com en una mena de revolució dels clavells, que acabessin generant, després dels atemptats islamistes, la primera manifestació catalana de respecte a un uniforme. Això sí que és històric. Com si fóssim anglesos, com si fóssim un país civilitzat, els catalans, per fi, ovacionant la policia del país, apostant per la llei i l’ordre, per un cos armat que no s’enfronta amb el país sinó que ve del país i n’és una part. La part que ens protegeix a tots els altres. El fenomen ha estat tan nou i tan inesperat, tan positiu per a la construcció nacional d’una Catalunya independent que alguns s’han alarmat. Molt. I fa dies que no dormen. Mentre el poble de Catalunya i la seva policia siguin una mateixa cosa, única i indestriable, mentre siguem un poble pacífic que alhora també disposa d’una força armada, la independència és perfectament possible. El proper U d’octubre comprovarem si aquest amor és un amor d’estiu o si és un lligam emotiu sa i estable. Si l’amor va de veres.

Ahir escoltava a la ràdio com Federico Jiménez Losantos repetia com un lloro les mateixes infàmies, les mateixes manipulacions contra els Mossos que Enric Hernández, encara director d’El Periódico en el moment de redactar aquest paper. Naturalment el propagandista d’Esperanza Aguirre és molt més professional, creu realment en Espanya i es guanya el sou. En la seva arenga matinal va culpabilitzar els Mossos de tots els crims possibles i va demanar-ne la dissolució i l’entrada triomfal de la Guàrdia Civil, coronada amb els tricornis de xarol. Va dir, a més a més, els més grans penjaments de Josep Lluís Trapero, irritat com mai, disconforme també amb el seu cognom com disconforme s’havia mostrat amb el cognom de Gabriel Rufián. Exactament igual que el que fa El Periódico. Idèntic. Però Jiménez Losantos va considerar que allò no era suficient i, a la desesperada, va improvisar i afegir un nou element. Que el nostre primer policia és “un major molt menor” i, a sobre, “és lleig”. Evidentment res no hauria estat més explícit que aquesta consideració, cap pista no ens ajudarà més. Catalunya només serà un país com els altres si pot arribar a tenir el seu Eisenhower, el seu Washington, el seu Ulysses S. Grant. Si portar un uniforme català és motiu d’orgull, una excel·lent carta de presentació, un full de serveis immillorable per a la nostra societat. A mi la idea d’un president Trapero, anys a venir, no em sembla tan desencaminada.

Jordi Galves
Una nit en l’òpera Teniu molt poca vergonya Jordi Galves