Qui em coneix, i ja em perdonaran que avui parli en primera persona, sap que no pertanyo precisament a la legió dels optimistes segons els quals això de la independència és a tocar i si no la tenim és perquè Convergència, que és un partit que ja no existeix però figura que encara remena les cireres, no la va voler el seu dia –Mas, el 9-N, i abans Pujol, etc.– o la diferirà (processisme) fins a l’últim minut; o bé perquè ERC, que actualment governa i bé a la Generalitat (aquesta és la novetat) amb els antics convergents, quan arribi l’hora de la veritat s’arronsarà, o no voldrà perdre-hi bous i esquetlles ara que és a punt d’aconseguir l’hegemonia en el sobiranisme, etc.

Al grup no ja dels hiperventilats sinó dels inquiets per fumar-se el puro de la independència –compte que no els passi com aquell cava que tenien els socialistes a punt en totes les neveres del país l’any 80–, hi ha, finalment, els que miren els comuns com a problema fonamental: si la independència no s’ha aconseguit és perquè ara els de Colau i Domènech, com al seu dia els del PSC, en tant que representants d’un electorat majoritàriament d’orígens i/o cultura espanyola, no l’han volgut, s’hi ha oposat amb dents i ungles, o, com el gos de l’hortolà, ni han menjat ni han deixat menjar.

Optimisme cínic. Com si l'Estat espanyol i el seu govern i la seva oposició (hola, Pedro Sánchez) fossin mers espectadors en tot plegat. ¿Estan disposats a pagar els cínics els més de 5 milions d'euros que potser hauran de pagar amb les seves hisendes Mas, Ortega, Rigau i Homs per la "xarlotada" del 9-N i després d'haver estat condemnats? Però, en fi, tot això ara no compta, és passat, recent o llunyà, diuen aquests dels últims cent metres, i un cop en marxa, el referèndum, al qual atribueixen poders certament taumatúrgics, curarà tots els mals. Aquí hem tocat la mística profunda de la cosa. I davant això, els esceptoescèptics com servidora, fem allò que va recomanar Wittgenstein a l’últim aforisme del Tractatus: del que no es pot parlar, millor callar.

D’acord: hi ha, en tot aquest optimisme cínic, un punt de veritat, sens dubte. També n’hi ha, de veritat, en la famosa postveritat, o en la no tan coneguda veritat postfàctica (la versió alemanya de la cosa trumpista), que per alguna cosa es diuen així encara que no ho vulguem admetre. Però ara que, amb l’anunci de la data i la pregunta previst per a la setmana que ve entrem en la que sembla la fase definitiva no sé si del procés però sí del procés cap al referèndum, caldria afinar bé les eines d’anàlisi, i, per descomptat, les decisions, la qual cosa ja no és feina dels optimistes ni dels que no ho som sinó dels que han estat democràticament elegits per dur a bon port el pacte amb els electors.

Catalunya mai no tornarà a ser una autonomia en la praxi quotidiana, política, cultural i simbòlica de la majoria dels catalans o gairebé

No crec que la independència estigui a tocar, però sí que crec que Catalunya mai no tornarà a ser una autonomia en la praxi quotidiana, política, cultural i simbòlica de la majoria dels catalans o gairebé. És en aquest punt on sí que no veig marxa enrere, hi hagi o no referèndum. I és en aquest punt, en la consolidació de la Catalunya postautonòmica (insisteixo: i no sé si preindependent) on sí que crec que l’Estat espanyol ja ha perdut la partida. L'ha perduda entre els antics votants convergents, una part dels quals i alguns altres ara són al PDeCAT, els vells i els nous d’ERC i els dels comuns. I fins i tot els socialistes. I, anant més lluny encara, gosaré dir que entre els de Cs i el PP. Albiol i Arrimadas són en plena campanya del referèndum i per partida doble: contra el referèndum i a favor del no. 

Albiol i Arrimadas són en plena campanya del referèndum i per partida doble: contra el referèndum i a favor del no

L’Estat espanyol va perdre la partida el 9-N. Ho demostra el fet que ara el mateix govern que el de llavors, el de Rajoy, cridi a parar el referèndum, o sigui, a evitar que un altre cop les urnes estiguin a lloc, amb tots els mitjans a l’abast, la força inclosa; referèndum al qual es refereix impúdicament com a “cop d’estat” la ministra de Defensa i el ministre de Cultura i portaveu. I la va perdre a les eleccions del 27-S del 2015, i aquí discrepo de la confraria del no hi ha res a fer en totes les circumstàncies, fins i tot amb el referèndum fet i la independència proclamada. Amb un 48% dels vots, certament l’independentisme va perdre el plebiscit, però va guanyar amb escreix les eleccions, en les quals es tria un parlament amb regles acceptades per tothom: 72 diputats sobre 135.

És aquesta majoria de JxSí i la CUP la que ara permet amb tota legitimitat a Puigdemont, Junqueras i Gabriel dur a terme el compromís amb els electors. ¿De quina legitimitat parlaríem si l'escenari resultant de les eleccions del 27-S hagués estat l'invers, és a dir, si Cs, PSC i PP haguessin sumat 72 escons? La majoria existent, la independentista, no pot fer marxa enrere amb el seu compromís, tant amb l’electorat independentista, com, atenció, amb tot l'electorat que vol votar, que vol decidir amb plena normalitat. Aspiració sobre la qual pivota no ja la centralitat política del país sinó l’amplíssima majoria de la societat, com tossudament s’entesten a recollir una i altra vegada totes les enquestes.

Qui en pot dubtar, que els electors de Catalunya en Comú o Podem hi són, és a dir, que volen decidir?

Diguin el que diguin Colau, Fachin o Coscubiela, s’hi posin més a favor, més en contra, una mica de perfil o directament de cul, a Catalunya, inclosos els votants dels comuns, les confluències i el sursum corda, la gent ja ha superat aquella minoria d’edat a la qual es va referir Kant fa més de dos segles. El futur del referèndum no depèn, en absolut, del fet que aquests dirigents vagin o no vagin a les cimeres, com la convocada dimarts pel Pacte Nacional del Referèndum a fi i efecte de repescar-los, sinó de la gent. I qui en pot dubtar, que els electors de Catalunya en Comú o Podem  hi són, és a dir, que volen decidir? Com també molts de Cs, el PSC i el PP, altrament no sortiria el 70-80% de les enquestes que vol votar sobre el futur polític de Catalunya. Sembla mentida que dient-se comuns hagin llegit tan poc Hardt i Negri. Al segle XXI, el pitjor que pot fer l'esquerra que presumeix d'autèntica és confondre la multitud amb les classes i les avantguardes.

Bé. Per tot això, i ja em perdonaran els uns i els altres, penso que l’Estat espanyol ja ha perdut el referèndum. Ara només falta que els catalans -els del sí i els del no- el guanyin.