Encara que les successives derrotes electorals del PSOE ja havien posat en qüestió el paper del partit al mapa polític espanyol, és evident que el cop d'estat contra Pedro Sánchez, del qual ara es compleix una setmana, no ha fet altra cosa que alimentar tota una sèrie de catàstrofes contra la formació dels felipes, guerras, rubalcabas, susanas, etc. Ningú, tanmateix, l'havia formulat amb tanta rotunditat com l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet i aspirant a la primera secretaria del PSC, Núria Parlon, que en una entrevista publicada ahir a El Nacional era contundent: "Si el PSOE permet el govern de Rajoy, està condemnat a desaparèixer".

I aquest és, en realitat, el dilema del PSOE i, per extensió, del PSC. Incapaços de teixir aliances a la seva esquerra, com volen les seves bases, no tenen més remei que lliurar-se als populars com un exèrcit desarmat i sense ningú que el mani. Aquests últims set dies hem viscut la situació més absurda mai vista en un partit polític que, fa tan sols unes setmanes, aspirava a governar: les trucades desesperades a Mariano Rajoy perquè es presentés a una nova investidura en la qual els socialistes li garantien els vots, mentre els populars, sobrats, els amenaçaven amb noves eleccions. Difícilment es pot fer pitjor, Susana.

Però la pregunta de Parlon té un segon enunciat: Pot desaparèixer el PSC? I què ha de fer perquè això no passi? Perquè el més preocupant no és que sorgeixin manifestos demanant el retorn de la Federació Catalana del PSOE a Catalunya, cosa que ja ha passat en altres ocasions. La qüestió és que a aquest PSOE que emergeix molt més centralista, demagog i amb tics poc democràtics el PSC només li pot plantar cara, preparar-se per a la resistència al preu que sigui o rendir-se. En el primer cas, al màxim que poden aspirar els seus dirigents és a una certa connivència i amb una autonomia cada vegada més reduïda. Si s'adopta el tercer camí, seguiran la sort dels seus mentors, avui plena de núvols negres. La resistència és, sens dubte, el més difícil i tampoc no és segur que l'organització estigui llesta per a això. Sobretot si no es prepara. És el camí que va seguir Unió amb Convergència i el resultat va ser evidentment clar. Primer es va trencar CiU, després es va trencar Unió i, al final, el partit democristià va desaparèixer (o gairebé).

Iceta o Parlon, a partir de la setmana que ve, una vegada s'hagin celebrat el pròxim dia 15 les primàries per liderar el PSC, hauran de fixar el rumb d'un partit que era hegemònic en les espanyoles i municipals, ara és frontissa en la majoria dels casos i que només vol canviar d'estratègia, i no la seva política a Catalunya sobre el dret a decidir perquè aquesta carpeta, diuen, la van tancar fa temps.