Per estrany (o no) que pugui semblar, el procés independentista, lluny de propiciar una etapa de seducció del govern espanyol cap a Catalunya per revertir la situació, com demanen els defensors de la fracassada tercera via, ha desembocat en el contrari. Aquella anunciada pluja de milions per corregir dèficits crònics d'infraestructures -s'havia de ser ingenu per creure-ho- no ha acabat amb la sequera dels últims anys ni de bon tros i les esperades pluges s'han desplaçat cap al País Basc i les Illes Canàries. Mariano Rajoy necessitava 176 diputats que donessin suport als pressupostos del seu govern i els ha tingut. No n'hi ha sobrat cap ni tampoc n'hi ha faltat. I potser amb això hi ha qui fins i tot podrà arribar a pensar que mig podrà amagar el cas tempestuós del fiscal en cap Anticorrupció i la seva empresa al paradís fiscal de Panamà. Encara que la política no és una ciència exacta i amb aquest Govern encara menys, l'estrany és que Manuel Moix no hagi dimitit, l'hagin cessat, o les dues coses alhora. I que el titular de Justícia, Rafael Catalá, primer ministre de la democràcia espanyola reprovat pel Congrés, miri cap a una altra banda potser tampoc no hauria d'estranyar-nos tant.

Però tornem als pressupostos. Com a les pel·lícules o a les nits electorals, al bàndol del sí no tothom ha guanyat. Guanya el govern, que ha fet un ús demolidor del talonari i ha comprat en algun cas a un preu desorbitat suports polítics. Però com a la llotja, no hi ha un preu objectiu: és la llei de l'oferta i la demanda. I aquí d'oferta n'hi havia poca i la demanda era molta. Políticament parlant ningú no ha hagut d'empassar-se un gripau tan gran com Albert Rivera, de Ciutadans. Uf!, el partit frontissa de la política espanyola. Contrari als privilegis dels partits nacionalistes -o era només dels catalans?- ha assistit a una subhasta de Cristóbal Montoro amb el PNB, Coalició Canària, Unió del Poble Navarrès, Nova Canàries i Foro Asturias. Amb tots ells, ha compromès gairebé 3.000 milions als seus respectius territoris, amb el tall més gran per a Euskadi, que aquest any pujarà, entre una cosa i l'altra, a gairebé 1.900 milions més.

Com que les xifres per si mateixes sempre són molt altes, val la pena posar-les en context. Per exemple, l'obra pública executada a Catalunya per l'Estat l'any 2016 ha estat de 353,245 milions d'euros. Una altra dada: per revertir el dèficit d'inversions a Catalunya, Rajoy va anunciar fa unes setmanes una xifra extraordinària de 1.000 milions anuals. Era fum, és cert. Però tot i així no es va atrevir amb les quantitats que ha hagut de posar a sobre de la taula per compensar el suport de deu diputats, els que faltaven per completar els 166 que sumen Partit Popular i Ciutadans. I, a canvi, el seu govern pot respirar tranquil. O no Pedro Sánchez?