Federico Vázquez Osuna acaba de publicar Anarquistes i baixos fons. Poder i criminalitat a Catalunya (1931-1933) (L'Avenç), un estudi històric en què analitza un grup de delinqüents que va ocupar destacats càrrecs a l'anarquista Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la República i la Guerra Civil. I demostra que, a l'empara del sindicat, van cometre nombrosos robatoris, assassinats i xantatges. Un llibre molt documentat que ens explica històries increïbles.

La violència social

La repressió patronal i governamental contra els sindicalistes, a principis de segle XX, va dur els anarquistes a impulsar "grups de defensa". Aquests perseguien els enemics de l'organització, i aportaven fons amb atracaments per al sindicat. Amb el temps, es va fer difícil, segons Vázquez, de destriar els "anarquistes atracadors" dels "atracadors anarquistes". La "delinqüència social" i la comuna no eren fàcils d'identificar. Alguns pistolers van aprofitar la cobertura del sindicat per obtenir beneficis personals, i lladres, estafadors i proxenetes es van ficar a l'empara dels grups anarquistes. La CNT va dividir-se entre dos grups, els "trentistes" com Joan Peiró, favorables a dinàmiques pròpiament sindicals, i els partidaris de la "gimnàstica revolucionària", com Durruti, que més tard s'integrarien en la FAI. Entre els grups violents, calia destacar el grup Los Solidarios, més endavant anomenat Nosotros.

La República

En proclamar-se la República es va amnistiar als "delinqüents socials", amb l'esperança que abandonessin les seves activitats. Però la CNT va rebutjar un acord amb les forces republicanes. Mentre els sindicalistes tractaven d'ensorrar la República, els pistolers de Nosotros desafiaven l'ordre republicà. Fins i tot van executar el Comissari d'Ordre Públic de la Generalitat, Miquel Badia. En esclatar la guerra civil, i repartir-se armes entre els anarquistes, la capacitat d'acció dels pistolers va créixer.

Els crims

Mai es coneixeran tots els crims comesos pels pistolers cenetistes. Però n'hi ha proves d'alguns. La comunitat marista va demanar als anarquistes passaports per fugir a França. I els van oferir 200.000 francs per treure 117 persones. Com que el pagament es va retardar, els pistolers van executar a 44 dels maristes. La resta es va salvar perquè la notícia es va filtrar. Els pistolers que controlaven la txeca de Sant Elies hi ingressaven molta gent, senzillament per robar-los. Els delinqüents també van intentar assassinar Josep Andreu Abelló, president del Tribunal de Cassació, que havia col·laborat anteriorment amb ells, quan va començar a perseguir-los. No van encertar Abelló, però sí que van aconseguir matar un altre dels seus enemics, el policia republicà Jaume Vizern. I van assassinar el pilot francès Jean-Marie Moreau per robar-li la seva avioneta... En plena guerra, alguns pistolers vivien a tot ritme: habitatges a l'Eixample, cases d'estiueig, pisos per a les seves amants, grans cotxes... I a més a més, per si de cas, van endur-se bona part del botí a França.

Un cau de malfactors, però no l'únic

Malgrat tot, Vázquez assegura que n'està convençut que el fenomen de la criminalitat no va afectar només els anarquistes, sinó que també estava arrelat a d'altres grups, i especialment al PSUC. De fet, en el seu estudi es posa de manifest la complicitat d'alguns republicans amb les malifetes de la banda de Nosotros. I també van col·laborar amb ells, a canvi de diners, nombrosos jutges, advocats, policies...

A cadascun, la seva responsabilitat

Vázquez deixa clar que no tots els anarquistes es van veure involucrats en aquestes activitats. Però també destaca que la direcció de la CNT era conscient d'aquests comportaments i que generalment va protegir als pistolers, perquè aportaven recursos al sindicat. A més a més, destaca que la repressió va ser obra de grups diferents que actuaven per lliure, sense una direcció unificada, a diferència del que passava amb la repressió franquista, impulsada pel comandament rebel. Les autoritats republicanes van intentar aturar els crims, però els va faltar valor o capacitat per enfrontar-se als anarquistes.

La impunitat

El govern de la Generalitat al principi de la guerra no estava en condicions d'enfrontar-se a la CNT i per això va evitar la detenció dels "delinqüents socials". El grup de bandits de Nosotros va aconseguir, fins i tot, obrir una oficina al Palau de Justícia. La va aprofitar per robar els béns dipositats als jutjats i per destruir els seus expedients delictius. La seva posició es va debilitar després dels Fets de Maig de 1937, però els pistolers van mantenir importants posicions en determinats àmbits de poder fins a la fi de la guerra. És sorprenent que els tribunals franquistes van ser relativament suaus amb els pistolers anarquistes.

Complicitats amb l'ultradreta

Els criminals que militaven a la CNT tenien estranyes connexions amb sectors d'ultradreta. Ja abans de la guerra molts d'ells havien estat alliberats per jutges conservadors malgrat haver comès greus crims. Durant la guerra, alguns cenetistes van protegir a feixistes a canvi de diners i van facilitar l'acció d'alguns d'ells.

La hipòtesi de la pinça

Un dels punts més dèbils del llibre és la hipòtesi que els pistolers en realitat estaven al servei de la contrarevolució. En algun moment es refereix a "persones revolucionàries, que en realitat eren contrarevolucionàries". En diversos punts Vázquez apunta que cenetistes i ultradretans estaven d'acord en enderrocar la República i per això col·laboraven. En qualsevol cas, si bé a Anarquistes i baixos fons s'hi aporten proves de la col·laboració entre feixistes i anarquistes en alguns casos concrets, no hi ha prou proves d'una aliança sistemàtica i premeditada.

Tres quarts de segle de silenci

Fa més de 75 anys que va acabar la Guerra Civil. I durant aquest temps les malifetes dels pistolers de la CNT han estat silenciades. El franquisme tendia a repartir la responsabilitat dels crims de la guerra civil en tot el bàndol republicà. A la fi, la repressió generalitzada del franquisme va acabar per convertir els botxins en víctimes. Però entre els executats al Camp de la Bota i entre els empresonats als camps de concentració franquistes no hi havia només ciutadans que havien defensat la República, sinó també alguns criminals responsables de molts crims. El documentat llibre de Vázquez obre amb impuls una via de recerca, encara que falta molt per saber d'aquesta època. Però era necessari, dins els exercicis de memòria històrica, plantejar certs interrogants. I Vázquez ho fa.