Fum de cotxes, mars de plàstic o abocadors amb tones de roba són algunes de les fotos comunes de l'imaginari associat a la contaminació. Però "la construcció, encara que és menys en el focus, és un sector molt contaminant", apunta Noelia Hernández, sòcia del despatx HS assessors, fundada el 1979 i dirigida per ella i pel seu germà Francisco, que assessoren empreses sobretot en internacionalització i investigació. El novembre de l'any passat, l'ONU va publicar un informe que concloïa que el 37% de les emissions de CO₂ relacionades amb l'energia provenia de la construcció (el 15% són atribuïbles al ciment) i alertava que el sector s'allunyava dels objectius de zero emissions de cara a 2050. A començaments d'any, aquesta empresa d'Alacant va guanyar el concurs per assessorar l'ONUDI (Organització de Nacions Unides per al Desenvolupament Industrial) en el seu treball per guiar la descarbonització al món i ajudar els països en desenvolupament.
Aquest tipus de contractes, apunta Hernández, suposen entre 70 i 150.000 euros, xifra important per a un despatx que factura al voltant de 800.000 euros a l'any, sobretot gràcies a contractes internacionals, en part per la seva insatisfacció sobre com es liciten els contractes públics a Espanya. Una vegada conclòs, l'informe es presentarà a l'ONU en els pròxims mesos. Entre les conclusions, en destaquen quatre. La primera, "que caldrà incloure biomaterials en la construcció, a part del reciclatge i més innovació," apunta Hernández. La segona, "és necessari trobar i millorar mecanismes de col·laboració publicoprivada, perquè algunes mesures queden obsoletes i alguns fabricants no tenen com provar els seus materials".
En tercer lloc, Hernández apunta que "cal homogeneïtzar els materials i els requisits internacionalment perquè les empreses sàpiguen a què atenir-se". "Si cada país té uns requisits o uns materials estandarditzats de construcció sostenible, moltes empreses veuen reduït el seu mercat i les seves innovacions o materials deixen de tenir sortida", afegeix l'assessora, que finalment creu que és important que "existeixi una conscienciació ciutadana" amb la contaminació en la construcció, que no existeix tant com en altres sectors.
Per elaborar l'informe, el despatx ha analitzat el mercat de la construcció i les diferents solucions a tot el món. I s'han trobat un panorama desigual, "pitjor en els països en desenvolupament", del qual Espanya no surt ben parada. "Estem bastant endarrerits en matèria de descarbonització", apunta. "La licitació pública de construcció té un pes molt important al sector a Espanya i moltes licitacions es decideixen només per preu, en lloc de valorar la sostenibilitat o exigir productes sostenibles," apunta Hernández, que destaca que en alguns països d'Àsia com el Japó o Corea del Sud, "La Xina és més opaca", ja es comença a obligar a construir amb materials sostenibles. "A més, la compra pública d'innovació no funciona adequadament", completa.
Segons la seva experiència en l'àmbit, "les cimenteres espanyoles es veuen obligades a vendre el seu material sostenible a empreses a l'estranger", ja que les constructores espanyoles no el demanden a causa de la falta d'incentius locals.
Els països escandinaus, més avançats
En canvi, els països escandinaus estan molt més avançats, ja que "aposten per implementar mesures que impulsin els materials sostenibles, reciclats o que tinguin menor impacte mediambiental". Com que cada país ha de fer els seus propis plans pilot de materials, el procés d'implementació de nous materials no és immediat i, en països com Espanya, la falta d'incentius el retarda encara més.
Noruega i Suècia, explica Hernández, han pogut avançar els objectius de zero emissions en la construcció de 2050 a 2030. "A Noruega, no només implementen en un 60 o 70% de materials sostenibles, sinó que estableixen criteris que l'estat és responsable de reciclar els edificis destruïts i de rehabilitar els edificis de manera preferent a construir", aporta. "A França, les empreses de construcció han de mostrar la traçabilitat de materials que surten d'una obra", afegeix com un altre exemple que millora l'experiència espanyola.
El ciment es produeix barrejant pedra, preferiblement calcària, a altes temperatures, amb aigua. De la mescla, sorgeix el clinker, pedra granulada que al seu torn es barreja amb altres productes per produir el ciment. Encara que existeix una directiva europea des de 2008 per reciclar el 70% del material de les demolicions i el ciment pot arribar a ser reciclable en gran manera, alguns estats i empreses no l'apliquen totalment i la viabilitat econòmica del reciclatge de ciment és encara una incògnita.
Fusta, suro, biociments, vidre, formigons de carboni amb fibres vegetals, maons amb burilles de cigarrets i innovacions amb base en les algues són algunes de les variades propostes que Hernández ha trobat en la seva investigació per descarbonitzar la construcció, que a diferència d'altres sectors encara no ha trobat la seva fórmula ideal estandarditzada a tot el món. Si l'automòbil passa per l'electrificació i l'electricitat tot apunta que per l'eòlica i la solar, les alternatives al ciment més enllà del seu reciclatge no són ni de bon tros definitives.