La mort d’una pacient psiquiàtrica en un box d’urgències a l’Hospital de Terrassa el passat 22 d’agost de 2025, després de més de quaranta-vuit hores esperant un llit, no és només una tragèdia personal que sacseja consciències. És el reflex d’un sistema sanitari que ja no pot sostenir més pedaços, un sistema que arrossega dècades d’infrafinançament i que es veu abocat al col·lapse enmig d’una paradoxa demogràfica: vam bastir una sanitat per a la Catalunya dels sis milions, però la realitat d’avui és que n’atenem més de vuit i que, sense preparació, ens encaminem cap als deu milions.

Allò que fins ara se sustentava amb el sacrifici i l’heroisme dels professionals ja no s’aguanta per enlloc. La pressió demogràfica, l’augment de malalties cròniques i la crisi de salut mental formen un triangle insostenible sense un canvi de paradigma.

Quan posem la lupa sobre el pes econòmic de la sanitat, la desigualtat es fa evident. El pressupost de salut de la Generalitat l’any 2023 va ser d’uns 12.600 milions d’euros, l’equivalent al 6,1% del PIB català. Si hi afegim la despesa privada, la xifra total s’eleva als 17.500 milions, un 8,5% del PIB.

A escala estatal, Espanya destina més de 92.000 milions d’euros a sanitat pública, el 10,4% del PIB, i a països com Alemanya o França aquest percentatge ja supera l’11%. La diferència encara és més manifesta si mirem la despesa per habitant: mentre que a Catalunya amb prou feines arribem als 4.400 euros anuals, França i Alemanya superen els 5.000.

Les conseqüències sobre la productivitat són igualment demolidores. Segons l’INE, el cost laboral mitjà per treballador a Catalunya supera els 31.000 euros anuals, i les baixes per malaltia comuna han augmentat més d’un 30% en l’última dècada. Cada jornada de baixa costa entre 100 i 120 euros per empresa. L’absentisme per motius de salut ja representa més del 6% de les hores laborals pactades, amb un impacte econòmic estimat superior als 4.500 milions anuals. Retardar diagnòstics o ajornar visites especialitzades no és només un greu problema clínic: és un fre econòmic que debilita la competitivitat, erosiona el teixit empresarial i accelera la fuga de talent.

Davant la projecció de la Catalunya dels deu milions, la pregunta que ens hauríem de fer no és “quants serem?” sinó “en quines condicions viurem?”

El preu en salut és igualment punyent. Les llistes d’espera acumulen desenes de milers de pacients: gairebé 45.000 persones per a una ressonància magnètica i més de 30.000 per a una ecografia abdominal. Especialitats com urologia i dermatologia acumulen més de sis mesos de demora.

En salut mental, les primeres visites de psiquiatria infantil i juvenil superen els 45 dies, i els seguiments es dilaten fins a la ineficàcia clínica. Entretant, la mortalitat evitable — aquella que no s’hauria de produir si l’atenció fos òptima en temps i recursos— continua sent superior a la mitjana europea, un senyal inequívoc que el sistema arriba tard. Cada demora es tradueix en vides que podrien haver estat salvades.

El sistema funciona encara gràcies a la tenacitat dels professionals, però no podem perpetuar una estructura basada en l’esgotament. Necessitem, i amb urgència, polítiques valentes que vagin més enllà de posar diners. Ens cal repensar com utilitzem aquests recursos. Prioritzar la salut mental, reforçar la infermeria i l’atenció primària, i entendre que la digitalització és l’única palanca capaç de multiplicar l’eficiència dels recursos existents.

Catalunya disposa d’un ecosistema innovador que, amb el suport polític adequat, podria transformar radicalment l’atenció sanitària de país. Tenim exemples com Mediktor, una start-up de Barcelona que ha desenvolupat la primera eina de triatge clínic amb intel·ligència artificial validada a escala mundial i que permet orientar els pacients cap al nivell d’atenció més adequat, reduint visites innecessàries a urgències; IOMED, que estructura dades clíniques hospitalàries per fer-les útils per a la recerca i la gestió; o Llamalítica, que aplica anàlisi avançada de dades per anticipar la demanda assistencial i planificar millor els recursos disponibles.

Però el talent català és encara més ric i dinàmic. Tenim Time is Brain, que amb el seu dispositiu portàtil BraiN20® monitora en temps real l’activitat cerebral dels pacients amb sospita d’ictus; SocialDiabetes, amb una aplicació que ajuda les persones amb diabetis a gestionar la glucosa i el tractament de forma autònoma; HiSmart, que fa un seguiment remot de pacients amb risc cardiovascular... La llista és tan llarga que em seria impossible d’encabir en un sol article.

En cap cas pretenc fer publicitat de res, ans al contrari. Però vull constatar. i amb rotunditat, que tenim talent i solucions aquí, a casa nostra, i que només ens cal el suport i la visió política per escalar-les dins del sistema.

El temps dels pedaços ha conclòs: és el moment d’entendre que la salut no és una despesa, sinó el fonament del progrés

La digitalització no ha de ser una paraula buida. Ha de ser una estratègia integral per alliberar els professionals de tasques burocràtiques, agilitzar l’anàlisi de resultats i crear circuits intel·ligents que facin sentir el pacient acompanyat. Gestionar milions de dades amb intel·ligència artificial no vol dir substituir metges, sinó dotar-los de més eines i temps. Vol dir empoderar el pacient perquè no se senti desemparat. I apostar per solucions locals no només resol problemes, sinó que genera retorn econòmic, crea ocupació qualificada i reforça la sobirania tecnològica de Catalunya.

De la mateixa manera, cal superar d’una vegada per tots els recels i assumir que la col·laboració plena i transparent entre salut pública i privada és imprescindible i necessària. La sanitat pública no pot assumir sola la càrrega demogràfica, i la privada no pot substituir el principi d’universalitat que només garanteix l’Estat. Conjuntament, però, poden compartir dades, protocols i recursos per generar un sistema híbrid que posi la ciutadania per davant de les trinxeres ideològiques.

Quan parlem de futur, sovint ens omplim la boca amb paraules com innovació, recerca, educació o indústria. Però oblidem que totes elles depenen d’una condició prèvia: la salut de la ciutadania. Sense salut, no hi ha talent que aguanti, ni recerca que prosperi, ni educació que arreli. Davant la projecció de la Catalunya dels deu milions, la pregunta que ens hauríem de fer no és “quants serem?” sinó “en quines condicions viurem?”.

La mort a Terrassa ens recorda que el sistema ja no admet maquillatges. Cada vegada que una persona espera mesos per una prova, cada vegada que una persona amb risc de suïcidi queda abandonada en un box, el sistema emet un diagnòstic silenciós: diagnostica desigualtat. I aquesta desigualtat és el risc més gran per a la cohesió social i el futur econòmic del país. Si realment aspirem a ser una economia competitiva, resilient i innovadora, la primera inversió ha de ser en salut. No hi ha cap altra infraestructura més determinant.

El temps dels pedaços ha conclòs: és el moment d’entendre que la salut no és una despesa, sinó el fonament del progrés.