Cada vegada hi ha una major dissonància entre el que el país diu que vol fer –és a dir, els consensos socials i polítics– i el que acaba passant, sobretot en el front econòmic i empresarial. Si féssim una enquesta a totes les patronals, als grups polítics –i fins i tot als sindicats, probablement– demanant-los que enumerin el Top 5 d’oportunitats, és a dir, projectes empresarials de la darrera dècada a Catalunya, probablement hi hauria unanimitat en incloure-hi dos noms: l’Agroparc d’Ametller Origen i la fàbrica de bateries de Lotte a Mont-Roig del Camp.

De fet, si intentem objectivar el criteri i observem els projectes privats que més fons Next Generation podrien captar a Catalunya, també hi apareixen aquests dos noms, per bé que els fons Next Generation premien projectes grans però, alhora, amb un component elevat de sostenibilitat ambiental i subjectes a estrictes criteris d’impacte sobre l’entorn, tant de la normativa catalana i espanyola (llicències d’activitat, permisos d’obres…) com alguns propis dels fons europeus (com el principi DNSH: Do Not Significant Harm, força més exigent en alguns aspectes que una llicència d’activitat o un permís d’obres). Per tant, aquells qui han passat el filtre són projectes destacats, no només per la seva dimensió econòmica en termes de facturació i llocs de treball, sinó també perquè es generaria aquest impacte econòmic en la direcció que els europeus sembla que ens hem fixat, que és la d’una elevada exigència ambiental i social. Si en lloc de prendre com a criteri el rànquing dels fons Next Generation ens ho mirem des d’un altre angle, el dels projectes declarats com a estratègics per part de la Generalitat, se n’han segellat un total de 22 des de l’entrada en vigor de la norma fa tres anys, dels quals 19 segueixen vius, entre els quals els dos esmentats, ambdós a la part alta de la llista pel que fa a inversió.

Podríem pensar que, si dels 19 projectes que considerem estratègics agafem els que estan a dalt de tot de la llista; projectes que alhora passen els exigents filtres autonòmics, nacionals i europeus de sostenibilitat i impacte social, que generen centenars de llocs de treball i que suposen inversions que, sumades, voregen els deu dígits, els rebrem amb una catifa vermella. Si considerem que un d’ells intenta electrificar els cotxes de l’únic fabricant automobilístic del país i el segon tracta de sobirania alimentària i conreu de quilòmetre zero, aleshores potser fins i tot s’haurien de perseguir desesperadament. Si, a més de tot això, són projectes que generen consens entre les patronals, sindicats i la classe política –ara, pel que sembla, fins i tot la CUP diuen que volen fer indústria!–, res ens hauria de fer pensar que hi pogués haver cap problema, tot el contrari. Però sí que n’hi ha. Hi ha un problema de grans dimensions. Cap dels dos projectes tira endavant perquè grupuscles conservacionistes, nombrosos en recompte d’entitats, però escassos en la suma dels membres que els componen i, per tant, difícilment més representatius que el consens polític del país, estan aprofitant qualsevol esquerda normativa per judicialitzar-los i, per tant, eternitzar-ne la tramitació. I les tramitacions, al món empresarial, no poden ser eternes: les oportunitats tenen una finestra temporal de tramitació, perquè s’ajusten a una oportunitat de mercat. Quan aquesta finestra es tanca, de poc serveix que arribin les llicències.

Les tramitacions, al món empresarial, no poden ser eternes, perquè s’ajusten a una oportunitat de mercat

D'entrada, semblaria que l’origen del problema és l’existència de centenars d’organitzacions que poc els falta per ser unipersonals i que es dediquen a un espectre tan extens d’activitats com organitzar tallers de medicina tradicional xinesa i presentar recursos administratius contra la tramitació d’un projecte estratègic. No és una hipèrbole, ho trobareu a les agendes d’activitats de les associacions que impugnen les iniciatives esmentades. Però, parlant amb companys d’altres països europeus, el cert és que a gairebé tots els indrets hi podem trobar un cert estrat social disposat a boicotejar tot el que no sigui purament contemplatiu, és a dir, impedir que es facin coses. A Catalunya intuïtivament devem estar a la part alta de presència d’aquests perfils, però no gaire més lluny que Països Baixos, certes regions alemanyes i certes regions franceses. Però a aquests altres indrets no aconsegueixen frenar iniciatives d’un impacte enorme, extrem, pel futur del país. Aleshores, el problema són els jutjats? La jurisprudència ens indica que la majoria d’intents de frenar iniciatives anàlogues a casa nostra ha acabat desestimant-se per sentència, perquè solen tenir una base ideològica (el “no a tot”) recolzada en una esquerda jurídica massa feble –el problema és que per arribar a la sentència passen anys, i la finestra d’oportunitat de mercat ja s’ha tancat. Però els jutjats tenen una certa obligació d’admetre a tràmit els recursos que no tinguin defectes de forma, per la qual cosa hi trobem poc marge de maniobra.

Per eliminació, doncs, arribem a les normes. Cal obrir el meló de l’excés normatiu a Catalunya com a causa d’arrel que fa que no es pugui fer res: un entramat jurídic tan extraordinàriament extens i complex que genera multitud d’esquerdes que qualsevol grupuscle amb interessos espuris pot aprofitar per eliminar del mapa fins i tot les majors oportunitats de país, malgrat que les seves acusacions acabin rebutjades judicialment. Patim un excés normatiu autonòmic (més de dos i més de tres recursos contra aquestes indústries mencionen un possible defecte de forma en la tramitació urbanística: no s’indica l’impacte de gènere, requisit universal de totes les tramitacions introduït per la consellera Tània Verge… sens dubte, una consideració essencial a l’àmbit de l’urbanisme), però s’hi suma la inseguretat jurídica del govern central, addicte als decrets-llei per la incapacitat d’aprovar res amb majoria parlamentària, i els excessos normatius europeus, que tots hem vist com baixen a dictar qüestions tan transcendents com si hi ha una pestanya d’acceptació de cookies a les pàgines web, si les palletes són de plàstic, si els taps estan units a les ampolles o si tots els envasos tenen un pictograma que indiqui a quin contenidor s’han de tirar –un pictograma que, per cert, és diferent a cada país europeu.

Volem fer coses, però no podem perquè ens hem perdut al laberint de normes acumulades les darreres dècades. Fins que no es faci front a aquesta barrera, seguirem acumulant frustracions col·lectives, cada una amb el seu propi matís: les darreres setmanes, en el cas d’Ametller, la conversa tractava de la presència d’àguiles protegides. Hi haurà més casos, i apareixeran nous animalons: que els arbres no ens impedeixin veure el bosc!