S'imposa, cada vegada amb més força, una contradicció difícil d'ignorar en el mercat laboral contemporani. Mai no havíem parlat tant de transformació, d'innovació, d'agilitat, d'aprenentatge continu i de capacitat d'adaptació. Mai no havíem assumit amb tanta naturalitat que les tecnologies evolucionen a una velocitat vertiginosa, que els models de negoci es redefineixen constantment i que les organitzacions estan obligades a reinventar-se de manera permanent per continuar sent competitives. Tanmateix, quan arriba el moment de seleccionar professionals, una part significativa de les empreses continua actuant com si el món fos extraordinàriament estable, previsible i immutable.

La paradoxa és tan evident que sovint passa desapercebuda. Reivindiquem la capacitat d'adaptació; no obstant això, premiem la continuïtat. Exigim flexibilitat, però desconfiem de les trajectòries que s'allunyen dels itineraris convencionals. Elogiem la innovació, però continuem seleccionant perfils que s'assimilen extraordinàriament als que ja coneixem. Reclamem pensament crític, però ens sentim més còmodes davant d'allò que ratifica les nostres expectatives.

La irrupció de la intel·ligència artificial ha contribuït a fer encara més visible aquesta contradicció. Durant dècades vam assumir que el principal valor diferencial d'un professional residia en el coneixement acumulat. La lògica semblava impecable. Qui disposava de més experiència específica, dominava determinades eines o reunia coneixements altament especialitzats gaudia d'un avantatge competitiu superior. El saber era escàs i, precisament per això, constituïa un actiu extraordinàriament valuós.

Avui aquest paradigma està experimentant una transformació profunda. La intel·ligència artificial no elimina la necessitat de coneixement ni minora la importància de l'experiència. El que altera radicalment és la manera d'accedir-hi. La informació és més accessible que mai. L'aprenentatge és més ràpid que mai. La capacitat d'adquirir noves competències s'ha accelerat fins a nivells que fa només uns anys haurien semblat inversemblants.

La paradoxa és tan evident que sovint passa desapercebuda. Reivindiquem la capacitat d'adaptació; no obstant això, premiem la continuïtat

Per primera vegada en moltes dècades, el valor professional comença a desplaçar-se des del coneixement acumulat cap a la capacitat d'aprendre, d’interpretar, de decidir i d’actuar. Les competències estrictament tècniques continuaran sent necessàries, per descomptat. Però la seva exclusivitat disminueix a mesura que augmenta la facilitat per adquirir-les. El criteri, la visió global, la comprensió dels contextos, la intel·ligència relacional, la capacitat de lideratge, la gestió de la complexitat i la presa de decisions sota incertesa emergeixen com a factors cada vegada més determinants.

Dit d'una altra manera, el coneixement continua sent imprescindible. El que està deixant de ser excepcional és la possibilitat d'accedir-hi.

Malgrat aquesta evidència, moltes organitzacions perpetuen la recerca de talent a partir de criteris que semblen concebuts per a una realitat que ja no existeix. Es prioritza la coincidència sectorial, la similitud de trajectòries, la familiaritat amb determinats entorns i la reproducció de recorreguts professionals pràcticament idèntics als que la posició ha tingut tradicionalment. Talment com si el futur hagués de ser necessàriament una prolongació del passat.

I ho puc dir en primera persona. Al llarg de la meva trajectòria professional he desenvolupat responsabilitats executives en sectors molt diversos, participant en projectes empresarials de naturalesa molt diferent i assumint funcions que exigien una elevada capacitat d'adaptació, aprenentatge accelerat i comprensió de realitats complexes. Tot i això, he vist com la meva candidatura quedava descartada abans fins i tot d'iniciar una conversa pel simple fet de no procedir exactament del sector considerat idoni.

I no pas perquè em faltessin competències. No pas perquè l'experiència fos insuficient. Tampoc perquè les responsabilitats assumides fossin inferiors. Simplement perquè l'activitat econòmica en què havia desenvolupat la meva carrera havia estat una altra.

I és aquí on emergeix una de les paradoxes més sorprenents dels processos de selecció contemporanis.

Moltes organitzacions perpetuen la recerca de talent a partir de criteris que semblen concebuts per a una realitat que ja no existeix

Si una empresa afirma que necessita professionals capaços d'adaptar-se al canvi, per què observa amb desconfiança aquells que ja han demostrat la seva capacitat d'adaptar-se a contextos diferents? Si la transformació és una necessitat estratègica, per què es premia la reproducció del passat? Si el futur serà diferent del present, per què ens entossudim a buscar professionals que s'assemblin exactament als que ja teníem ahir?

La qüestió és particularment rellevant perquè les competències més preades en els discursos empresarials d’avui són, precisament, les que acostumen a desenvolupar-se quan una persona afronta reptes nous, canvia d'entorn, assumeix responsabilitats distintes o s'exposa a realitats desconegudes. La capacitat d'aprenentatge no es construeix dins de la comoditat. L'adaptabilitat no neix de la repetició. La flexibilitat no es desenvolupa reproduint permanentment els mateixos esquemes.

La mateixa contradicció es manifesta quan s'analitzen les trajectòries professionals. Encara avui, nombrosos processos de selecció observen amb recel aquells currículums que reflecteixen diversos canvis d'organització al llarg dels anys. La permanència prolongada en una mateixa empresa acostuma a interpretar-se com una demostració de compromís i estabilitat, mentre que els recorreguts més heterogenis sovint desperten temences sobre la capacitat d'arrelament o la voluntat de permanència. Aquesta interpretació, tant estesa com discutible, mereix una revisió profunda.

Cada canvi professional implica afrontar una cultura organitzativa diferent, integrar-se en equips desconeguts, adquirir nous coneixements, adaptar-se a metodologies diverses, construir credibilitat des de zero i demostrar la seva vàlua en contextos completament nous. Lluny de representar necessàriament una feblesa, aquestes experiències poden constituir una demostració extraordinàriament exigent de dinamisme, resiliència, curiositat intel·lectual i capacitat d'adaptació.

Resulta paradoxal que en una economia que proclama la necessitat de reinventar-se permanentment es qüestionin, de manera explícita o implícita, aquelles trajectòries que han obligat els professionals a reinventar-se repetidament. Allò que en molts entorns es podria interpretar com una mostra inequívoca de versatilitat, d'ambició professional i de voluntat de progrés es percep, amb freqüència, com un factor de risc.

Potser el problema és que encara interpretem el talent des de categories pròpies d'una altra època. Categories concebudes per a carreres professionals lineals, per a mercats relativament estables i per a entorns en què el coneixement es renovava lentament. Però el segle XXI funciona d'una altra manera. Les tecnologies evolucionen. Els sectors convergeixen. Les fronteres entre disciplines es difuminen. Les professions es transformen. Les competències es redefineixen contínuament. I, malgrat tot, actuem com si el millor predictor del futur fos una reproducció exacta del passat.

La innovació rarament neix de la uniformitat. Les organitzacions més resilients, tampoc

La pregunta és inevitable. Quantes organitzacions estan descartant professionals excel·lents simplement perquè no encaixen en una descripció preconcebuda? Quantes candidatures queden excloses no per manca de capacitat, sinó per excés de transversalitat? Quantes empreses afirmen que precisen innovació mentre seleccionen sistemàticament els perfils més previsibles?

La història empresarial està farcida d'exemples de directius que han transitat amb èxit entre sectors diversos, de professionals que han aportat valor en entorns aparentment allunyats i d'organitzacions que han prosperat gràcies a la incorporació de mirades noves. Costa trobar evidències igualment sòlides que demostrin que la coincidència sectorial, per si sola, constitueixi una garantia d'èxit. De fet, si fos així, cap empresa fracassaria després de contractar el candidat perfecte sobre el paper, i la realitat posa de manifest literalment el contrari.

Potser perquè, en realitat, la preferència per la familiaritat respon més a una percepció de seguretat que no pas a una certesa objectiva. El candidat que prové del mateix sector, que ha recorregut exactament el mateix camí i que presenta una trajectòria pràcticament idèntica genera tranquil·litat. És fàcil justificar-ne la contractació. És fàcil defensar la decisió davant de tercers. És fàcil explicar-la. Però aquesta aparent garantia no sempre coincideix amb el potencial real de generar valor.

La innovació rarament neix de la uniformitat. Les organitzacions més resilients tampoc. Les transformacions més profundes acostumen a produir-se quan es combinen experiències diferents, quan es confronten perspectives diverses i quan algú és capaç de qüestionar allò que la resta considera evident. Les empreses que aspiren a evolucionar necessiten coneixement, naturalment, però també necessiten mirades fresques, persones que formulin preguntes incòmodes, professionals que no es limitin a reproduir allò que ja funciona, sinó que tinguin la lucidesa d'identificar allò que encara es podria fer millor.

La intel·ligència artificial no acabarà amb el talent. El que sí que podria acabar és amb una de les idees més equivocades que hem construït al seu voltant. La creença que el millor professional és aquell que millor replica al que ja coneixem. Perquè en una economia definida pel canvi permanent, per la innovació contínua i per la necessitat constant d'adaptació, el valor no residirà en la capacitat de reproduir el passat. Residirà en la capacitat d'interpretar el present, comprendre la complexitat i construir el futur.

I és aquí on emergeix una pregunta que cada organització hauria de formular-se amb absoluta honestedat.

Quan seleccionem persones, cerquem talent o simplement una reproducció d'allò que ja coneixem?