La visita del Papa Lleó XIV a Catalunya va ser un èxit, des de l’homilia a la catedral a la visita a Can Brians i Montserrat. La inauguració de la torre de Jesús de la Sagrada Família va ser el colofó perfecte, amb un espectacle magnífic, a l’altura de l’obra i l'autor, Antoni Gaudí. Però no puc evitar que el sentiment d'orgull se'm barregi amb temor per les conseqüències d’aquesta gran imatge que, com el 92, Catalunya i Barcelona han donat quan el món ens mirava.

El turisme de masses és un dels grans problemes que pateix Barcelona. No només el centre i algunes zones turístiques, com els voltants de la Sagrada Família. Tots els barcelonins, i també els habitants de l’àrea metropolitana, en patim les conseqüències, directes o indirectes, en forma d’ús i deteriorament dels serveis públics o de l’encariment i manca d’oferta d’habitatge.

La imatge de la Sagrada Família coronada i il·luminada a totes les televisions del món portarà encara més gent a Barcelona. No és que la ciutat i el monument fossin precisament desconeguts, ni necessiten promoció, però ben segur que el que es va veure dimecres passat farà que molts turistes que no tenien la nostra ciutat entre les seves prioritats, o que ja han vingut fa anys, ens visitin. I això és una mala notícia.

Això no vol dir que no m’agradi la imatge que hem donat, al contrari. Tampoc vol dir que pensi que no s’hauria d’haver fet la visita del Papa. El que vol dir és que no necessitem posar Barcelona al mapa. El problema no és el Papa, hi ha un patró: Copa Amèrica, la visita papal, sortida del Tour de França... Barcelona ja és al mapa, i el que no m’agrada és com hi és: com un destí de baix cost, amb sol, platja i cervesa barata. També és cultura, però la majoria de gent que visita la Sagrada Família no sap el que veu realment i, després de les fotos, selfies i posts a les xarxes socials de rigor, malda per sortir-ne i anar al Museu del Barça.

La taxa turística hauria de servir per combatre les externalitats del turisme, no per incrementar-les

Admeto les meves contradiccions, perquè quan veig la imatge que donem, m’agrada. Però les contradiccions que no entenc són les de les nostres administracions. El Govern va pagar part de la visita de Lleó XIV, 1,6 milions d’euros, i va fer-ho amb la taxa turística. I aquí és on veig la contradicció, per l’ús i els objectius d’aquest gravamen, que hauria de servir per combatre les externalitats del turisme, no per incrementar-les.

Fa unes setmanes, els autors de l’informe Fènix, que defensen la reducció del turisme de masses, apuntaven a la taxa turística com una bona eina perquè els visitants de Barcelona i Catalunya tornin el que perceben en ús i desgast dels serveis públics. I assenyalaven també un absurd: que la taxa serveixi per fer promoció turística. Cobres als turistes per portar més turistes? Llavors potser ingressaràs més, però t’ho tornaràs a gastar en el mateix.

Mentrestant, el turisme de masses genera un dèficit en el sistema, no només per l’ús i desgast de serveis públics, i de la mateixa ciutat, per part dels visitants, sinó també perquè el sector turístic paga salaris que no generen prou impostos per pagar els serveis que reben els treballadors que els perceben. Per això, l’informe Fènix el considera un sector subvencionat.

És a dir que una eina que tenim perquè un sector subvencionat deixi de ser-ho, i deixi de generar un dèficit en l’economia catalana, la utilitzem per incrementar el fenomen i, per tant, fer el forat més gran. Entenc que és molt fàcil de vendre per part dels nostres polítics. Envien el missatge que la visita papal no ens costarà un euro perquè la paguen els turistes i que la taxa serveix per a coses que ens fan enorgullir. Però no és per al que ha de servir, ni és cert que la paguin els turistes, perquè si els diners deixen de destinar-se a la millora dels serveis públics, sí que ho paguem entre tots.

Ni la visita papal ni el Tour serien un problema si no alimentessin un model turístic basat en el volum i el baix cost

El problema de fons és el model turístic, basat en el volum i no en la qualitat. Cap dels esdeveniments mencionats serien cap problema, més enllà de la molèstia puntual per als veïns afectats, si no tinguéssim el Prat convertit en un aeroport low cost; si els hotels, restaurants i serveis per als turistes no competissin en preu a costa dels salaris i condicions laborals dels seus treballadors, o si per assumir el turisme de masses no haguéssim d’importar mà d’obra, cosa que tensiona els nostres serveis públics, especialment sanitat i educació, i el mercat de l’habitatge.