Fa unes setmanes vam saber que l’editorial Vicens Vives vol iniciar un ERO per a un màxim de 122 treballadors, la meitat de la plantilla, i es planteja el tancament de Gràfiques Instar, dedicada a imprimir material docent, que té una vintena d’empleats. Els detonants de la crisi són, d’una banda, la pandèmia i, de l’altra, el retard en la publicació de la llei d’educació espanyola, que defineix els continguts escolars.

No conec les interioritats de l’editorial ni els detalls de la seva situació econòmica i financera, però em pregunto si la crisi de l’empresa no té a veure també amb l’evolució del sistema educatiu al nostre país. S’ha passat dels llibres de text impresos als llibres de text digitalitzats, a les activitats preparades pels mateixos docents, amb l’ajuda de la IA o sense, a metodologies poc contrastades promogudes per empreses i fundacions privades, al treball per projectes, a versions contemporànies del mètode Montessori... Aquesta evolució potser explicaria per què una editorial centrada a crear continguts docents i a oferir-los a través de llibres de text o en format digital està patit aquesta davallada de vendes i resultats i ha de tancar la subsidiària que s’ocupa d’imprimir els llibres de text. D’aquesta manera podríem afegir Vicens Vives a la nòmina d’empreses i sectors que han estat víctimes d’una disrupció ocasionada per canvis socials (el retrocés de la lectura) i tecnològics (la irrupció de la IA). 

Durant 20 anys (2005-2025) vaig ser professor universitari. Puc arribar a subscriure que els alumnes del 2025 adquirien competències de manera diferent a com els alumnes del 2005 assolien coneixements, però puc assegurar que els estudiants que vaig tenir fa vint anys tenien més gruix intel·lectual i més sentit crític, probablement perquè llegien, cosa que els estudiants d’ara no fan. Sense ser pedagog estic convençut que per aprendre cal treballar a fons una lectura; és a dir, no només llegir, sinó entendre el que llegeixes, fer-se preguntes i intentar respondre-les discutint amb els companys. La UOC, de la qual soc alumne, basa l’avaluació dels seus estudiants en proves presencials o a distància utilitzant diverses eines, però abans de la prova requereix que l’alumne llegeixi un munt de materials que han elaborat col·laboradors que coneixen la matèria i tenen experiència com a docents.

Potser el sistema educatiu ha pensat que podia prescindir de les editorials perquè els mateixos docents poden crear continguts fàcilment per mitjà de la IA. Vicens Vives, com la resta d’editorials, no només edita, imprimeix i distribueix material docent per a ser llegit, sinó que té un equip d’experts en creació de contingut que, a més de dominar la temàtica, tenen formació com a pedagogs. En educació és saludable que hi hagi una certa divisió del treball. Ser un bon docent no implica necessàriament ser un bon creador de contingut, i a l’inrevés. Per crear contingut cal dominar la matèria i ser pedagog, i per ser docent calen unes habilitats amb els alumnes completament diferents.

Els estudiants que vaig tenir fa vint anys tenien més gruix intel·lectual i més sentit crític, probablement perquè llegien, cosa que els d’ara no fan

Acabo amb tres apunts. Primer, hem banalitzat el concepte "creació de contingut". Crear contingut no és això que fan els influenciadors. En aquest context, crear contingut, sigui escrit, oral o audiovisual, consisteix a elaborar un material original, contrastat i rigorós, útil per a l’aprenentatge del receptor. Segon, em pregunto quin futur espera a escoles de negoci com Harvard, que basen l’aprenentatge dels seus alumnes íntegrament en la preparació de casos d’estudi, de manera individual i a casa, i la seva discussió en grups reduïts i en sessions plenàries. Aquestes escoles tenen molts mecanismes per saber qui s’ha llegit el cas i qui no, però intueixo que en un entorn de lectura escassa algun dia es trobaran amb el problema que els alumnes, asseguts a l’aula, no sabran de què va el cas. Tercer, els alumnes i les seves famílies han estat durant molts anys clients captius de les editorials, que cada any canviaven el material docent per obligar a comprar llibres de text nous. Aquestes pràctiques van donar lloc a iniciatives com la reutilització i han contribuït a generar una percepció negativa del sector que dificulta reconèixer la seva tasca en la creació de contingut educatiu de qualitat.