La intervenció del primer ministre del Canadà i ex governador del Banc d’Anglaterra Mark Carney a Davos ha estat molt comentada, en especial per la seva fermesa davant la crua exhibició de poder sense limitacions encarnada per l’Administració Trump. Menys atenció ha despertat, del seu discurs, la visió d’un món de relacions comercials bilaterals en el que, en absència d’un ordre basat en regles conegudes i respectades per totes les parts, cada país intenta buscar un terreny comú amb altres països per construir acords específics sustentats en valors compartits. Això implica una geometria variable en la qual, en absència d’un únic poder hegemònic capaç i disposat a fer respectar l’ordre multilateral, emergeixen diferents blocs comercials amb característiques particulars, segons les circumstàncies i els interessos comuns amb altres regions del món. Queda lluny l’ideal representat per la clàusula de “nació més afavorida”, que implicava atorgar a tots els països el mateix tracte comercial del país al qual s’apliquen les millors condicions aranzelàries.

La signatura de l’acord de la Unió Europea amb Mercosur, en negociació des de fa més de dues dècades, s’ha accelerat davant dels vents gèlids pel comerç internacional provinents de l’Atlàntic Nord, i que ara es desvien i es tornen més càlids en la latitud Sud del mateix oceà. L’anunci de la “mare de tots els acords comercials” entre la UE i l'Índia, en paral·lel a les successives visites dels principals líders polítics europeus a la Xina, són altres exemples d’aquest canvi de timó en la direcció dels vents comercials internacionals. L’experiència de la globalització accelerada sota regles multilaterals de principis de segle, especialment des de l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç, ha representat un procés d’aprenentatge, igualment accelerat, que caldria aprofitar en la nova fase de grans acords regionals. La teoria econòmica ja ens deia que els processos d’obertura i d’integració comercial creen guanyadors i perdedors –per sectors i per territoris. I que oblidar els perdedors de la globalització, a més d’injust, és una mala elecció que té costos socials i després polítics gens menyspreables. L’arribada de Trump a la presidència de la primera potència, la gran impulsora de la globalització en els seus inicis, hauria d’haver estat un avís a navegants des del principi –per a tots els països oberts al comerç internacional.

Les protestes dels nostres agricultors i ramaders davant les amenaces que els hi pot representar Mercosur no ens haurien de deixar indiferents. Tanmateix, la decisió del Parlament Europeu de paralitzar els efectes de l’acord i elevar-lo a les màximes instàncies judicials de la Unió tampoc és una bona decisió. Ha faltat molta pedagogia del que realment representa l’acord i quins són els costos i els beneficis reals per sectors i territoris. També ha faltat sensibilitat per anar al fons del problema, que en molts casos no és tant l’acord comercial en si mateix, com la teranyina de regulacions, entrebancs i distorsions que des de la Unió s’imposen sobre els nostres camps. L’acord conté prou clàusules de salvaguarda pels sectors potencialment més afectats per a diluir l’amenaça d’una substitució plena dels productes més sensibles segons l’origen. Però l’acord no pot solucionar la bretxa enorme representada per unes regulacions sanitàries, socials i de protecció ambiental molt diferents. No és –o no hauria de ser– una qüestió de costos laborals, sinó de poder competir en un camp de joc equilibrat. No es tracta només d’intentar apropar els països de l’Atlàntic Sud als estàndards europeus pel que fa als aspectes més irrenunciables que afecten la salut humana i animal. També caldria aprofitar l’ocasió per avaluar en profunditat el sentit i la justificació del pesat entramat de regulacions que llasta la competitivitat de les nostres empreses. I estenent aquesta avaluació més enllà del sector primari.

Oblidar els perdedors de la globalització, a més d’injust, és una mala elecció que té costos socials i després polítics gens menyspreables

Un informe recent publicat per Ceprede (Centro de Predicción Económica, vinculat a la Universitat Autònoma de Madrid) avalua els principals impactes de Mercosur per a l’economia espanyola, amb desagregació per comunitats autònomes i regions europees. Entre els principals resultats obtinguts destaca un benefici net positiu pel conjunt de la UE-27, però relativament modest (no arriba a l’1% d’augment del PIB per càpita). Aquest guany beneficiaria principalment a les manufactures i els serveis europeus, mentre que les exportacions de recursos minerals i agrícoles dels països de Mercosur augmentarien a taxes de dos dígits. Per regions, la Llombardia (Itàlia), Île-de-France (França) i Oberbayern (Alemanya) es trobarien entre les principals guanyadores, per l’augment de les vendes de manufactures i serveis. Mentre que les regions amb una dependència més elevada de l’agricultura i la ramaderia (com Basilicata a Itàlia o alguna zona de Grècia), experimentarien un impacte net negatiu al seu territori.

Pel que fa a les comunitats autònomes espanyoles, els autors de l’estudi no troben cap impacte negatiu net en el conjunt de cada territori. L’impacte positiu net per a Catalunya se situaria en la mitjana de l’Estat (al voltant d'un 0,2% del PIB per càpita). Certament, cal esperar que per una majoria d’exportacions industrials i de serveis l’impacte per a l’economia catalana sigui netament positiu. Com també hauria de ser el cas per moltes exportacions agroalimentàries (oli d’oliva, vi, cava, porcí), que es beneficiaran d’un avantatge competitiu clar en aquests mercats de l’Atlàntic Sud –i en alguns casos de matèries primeres a un cost més baix. Hi ha unes 1.500 empreses catalanes que exporten regularment als països de Mercosur, i les vendes totals a la zona se situen en un 1,4% del conjunt de les exportacions catalanes. Alguns subsectors mostren actualment un grau modest de dependència d’aquest mercat (percentatge de les exportacions totals dirigides a Mercosur), i per aquest mateix motiu tenen un marge important de creixement. La qüestió més sensible són les importacions, amb alguns sectors primaris mostrant ja un elevat grau de dependència dels països de Mercosur, que podria augmentar significativament una vegada l’acord entri en vigor. En conclusió: els acords en el marc de la UE amb altres blocs comercials de l’hemisferi sud representaran per a l’economia catalana un benefici net en termes agregats. Però no hauríem d’oblidar mai més que també hi ha perdedors, i que la principal solució no hauria de passar tant pels ajuts i compensacions a fons perdut, com per crear les condicions perquè puguin operar amb igualtat de condicions amb els seus competidors –que no vol dir igualtat de costos laborals, sinó major productivitat i unes regulacions que no els penalitzin injustament.