Des que l'ésser humà es va separar dels seus avantpassats homínids, ho va fer per un gest singular: va utilitzar una eina i va decidir conservar-la. No la va fer servir com un artefacte momentani, com un simi que pren un pal per extreure formigues i després ho descarta, sinó que va entendre que aquesta eina seria útil més endavant. Aquesta decisió va marcar una ruptura evolutiva, l'eina ja no era una extensió ocasional del cos, sinó la primera manifestació d'un pensament projectat cap al futur. L'ésser humà és, des d'aquell moment, l'animal que guarda l'eina.

Des d'aleshores, la història de l'home és inseparable de la història de les seves eines. Ganivets, llances, rodes, rellotges, telescopis, torns, computadores: cada una més precisa, més complexa, més duradora o més veloç que l'anterior. Però cap eina no va venir sola. El ganivet va requerir ser afilat, i així va néixer la pedra d'afilar.

Aquesta pedra va necessitar ser transportada, després muntada, més millorada. Les eines generen eines. I cada una d'elles, en la seva concepció, està feta per a l'ésser humà: pensada en funció del seu cos, del seu abast, de la seva força o de la seva comprensió. La història tècnica de la humanitat es pot llegir com un llarg intent d'estendre les capacitats humanes sense trencar el vincle entre eina i usuari. Fins ara.

L'aparició de la intel·ligència artificial marca una inflexió radical. Creem un mecanisme que, a diferència de tots els anteriors, no necessita estar orientat a l'ésser humà. No està pensada per ser manipulada per les nostres mans, ni per ser compresa per la nostra ment. Al contrari: és un implement que pot dissenyar les seves pròpies eines. I ho fa en funció dels seus paràmetres d'eficiència, no en funció de les nostres necessitats, ni de la nostra anatomia, ni si més no de la nostra lògica.

L'aparició de la intel·ligència artificial marca una inflexió radical

Un cargol, per exemple, és una solució tècnica brillant perquè permet fixar peces de manera segura i desmuntable, però també perquè està pensat perquè un humà pugui utilitzar-lo amb un tornavís Quina necessitat tindria una intel·ligència artificial de continuar utilitzant cargols, si no requereix ni mans ni tornavisos? Res no li impedeix de crear nous sistemes d'acoblament pensats per a robots, per a xarxes neuronals, o per a estructures que mai no imaginaríem. El circuit de retroalimentació entre eina i èsser humà es trenca. Les noves eines ja no són nostres.

Aquesta és, llavors, l'última eina. No perquè sigui simplement la més recent, sinó perquè és la definitiva. En anglès, ultimate té aquest doble tall: és l'última en la sèrie i al mateix temps la més poderosa. La intel·ligència artificial no és una eina més: és la que tanca el cicle d'eines humanes. D'ara endavant, les que vinguin seran per a ella, per ella, des d'ella. Nosaltres, per primera vegada, deixem d'estar en el centre del disseny. La història de l'eina, tal com la coneixíem, ha arribat a la seva fi.

Les coses com són.