El ministre d'Inclusió i Seguretat Social, José Luis Escrivá, es troba entre l'espasa i la paret. D'una banda, el Govern d'Espanya té el compromís de culminar la reforma del sistema de pensions a què es va comprometre amb Brussel·les. D'altra banda, les possibilitats d'arribar a un acord consensuat amb patronals i sindicats són mínimes —tant respecte a l'allargament del període de còmput com a l'anomenat "destopall" de les cotitzacions màximes—. De fet, el ministre ja està fora de termini —encara que Brussel·les serà flexible si la reforma promesa acaba arribant en les properes setmanes.

En absència de reformes, l'imparable envelliment de la població espanyola durant els propers anys amenaça de situar Espanya entre els estats europeus amb una despesa més gran en pensions públiques cap al 2050 (el 2019 va representar un 12,7%). En concret, la taxa de dependència (la proporció que representa la població més gran de 64 anys com a percentatge de la població en edat laboral, entre 16 i 64 anys) augmentarà des de l'entorn del 30% projectat el 2023 fins a valors que podrien superar el 50% el 2050. Per tant, es passaria de tres cotitzadors per persona jubilada el 2023 a dos cap a mitjan segle. Les diferents projeccions demogràfiques disponibles (Eurostat, INE, AIREF) coincideixen en la continuïtat del procés d'envelliment en les pròximes dècades, però difereixen sobre l'impacte de la immigració, que en qualsevol cas no serà suficient per compensar la tendència.

El percentatge del PIB destinat a pensions depèn de quatre factors: la taxa de dependència, la (inversa de la) taxa d'ocupació, el percentatge de pensionistes entre els més grans de 64 anys i la relació entre pensió i productivitat mitjanes. El marge per influir sobre els factors segon i tercer és limitat, per la qual cosa un augment sistemàtic de la taxa de dependència obligaria a reduir la pensió com a proporció del salari mitjà (suposant que aquest evolucioni igual que la productivitat), si es pretén estabilitzar la despesa en pensions com a percentatge del PIB. Aquest resultat és independent que les pensions es financin amb cotitzacions, impostos o deute.

És important destacar que reduir la pensió com a proporció del salari mitjà no implica disminuir necessàriament el poder adquisitiu de la pensió mitjana, en valor absolut, sempre que la productivitat del treball augmenti a un ritme prou elevat —i que el salari mitjà avanci en línia amb la productivitat mitjana, en tendència a llarg termini—. En altres paraules: les pensions del futur estarien assegurades, sense posar més pressió sobre els assalariats que cotitzen, sempre que el creixement de la productivitat sigui prou elevat per compensar la demografia adversa, i els salaris creixin en línia amb la productivitat. Però fins i tot en aquest escenari optimista, en el qual les pensions no perden valor i els treballadors en actiu no suporten una càrrega fiscal més gran com a percentatge del seu salari, la pensió mitjana aniria perdent valor com a percentatge del salari mitjà.

Podem esperar que la productivitat del treball en l'economia espanyola creixi durant les pròximes dècades al ritme necessari per fer realitat aquest escenari ideal? Si responem a aquesta pregunta en retrospectiva, extrapolant al futur la tendència decreixent de la productivitat de les últimes dècades, la resposta hauria de ser clarament negativa. Però és ingenu projectar mecànicament cap al futur les dades del passat. No es pot descartar que durant els propers anys els efectes de la revolució tecnològica associada amb l'automatització d'una part significativa del treball cognitiu, acompanyada de l'aparició de nous filons d'ocupació —per exemple, en l'economia de les cures i de la producció de béns i serveis per a una població més gran de 65 anys cada vegada més activa i consumidora—, acabin desencadenant augments notables de la productivitat sense augmentar l'atur. Unes polítiques públiques ben dissenyades també podrien facilitar la transició cap a una economia més orientada a millorar l'eficiència productiva que a promoure una expansió intensiva en ocupació poc qualificada.

Tanmateix, s'ha de tenir també en compte que el mateix envelliment de la població pot frenar, per diferents canals, el dinamisme econòmic, la propensió innovadora i l'acumulació de capital productiu en la societat. Per tant, la via més prudent per garantir la sostenibilitat del sistema és actuar sense dilació i simultàniament sobre les variables restants. Per exemple, seria recomanable introduir una proporcionalitat més gran entre l'edat efectiva de jubilació i l'esperança de vida en cada moment —amb les degudes excepcions—, facilitar que es pugui compaginar més bé jubilació i feina, aplicar una política immigratòria proactiva i selectiva, aprofundir en la reforma laboral per reduir l'atur i la precarietat, i potenciar les polítiques industrial, tecnològica i formativa —enfocada a l'actualització de les capacitats al llarg del cicle vital.

En el cas que les mesures anteriors fossin insuficients, caldria plantejar-se limitar l'augment de la pensió mitjana —directament o indirectament, alterant el període de còmput de la pensió— i/o augmentar el pes que representen les cotitzacions i/o impostos com a percentatge del salari brut. Però és fonamental que si s'apliquen mesures d'aquesta naturalesa, es faci en el marc d'un debat públic transparent en què s'expliqui quin és el model de pensions públiques cap al qual ens adrecem. A Espanya regeix un model contributiu la naturalesa del qual implica respectar una certa proporcionalitat entre el que es contribueix i el que es rep. Si s'augmenten progressivament les cotitzacions més altes i, alhora, el creixement de la pensió màxima no augmenta proporcionalment, s'està avançant, encara que sigui de manera gairebé imperceptible, cap a un model assistencial, en el qual l'Estat garanteix uns nivells mínims similars per a totes les persones, i és responsabilitat de cadascú cobrir la major part de la jubilació amb el seu propi estalvi privat (via plans d'empresa o individuals). És, certament, un model viable i legítim, però que no hauria d'introduir-se per la porta del darrere, sinó com a conseqüència d'un debat obert i democràtic.

En resum: el sistema de pensions de repartiment és viable i sostenible, fins i tot en un entorn de creixent envelliment, a condició d'alinear les prestacions rebudes amb les cotitzacions realitzades. Probablement, en els propers anys es produirà una caiguda de la pensió mitjana respecte al salari mitjà, però no necessàriament de la pensió mitjana en valor absolut. També en el cas dels sistemes de "comptes nocionals" (com és el cas de Suècia) les pensions es continuen pagant amb les cotitzacions del present, però el valor de la pensió s'ajusta a la relació entre l'aportat i l'esperança de vida en cada moment. Només les reformes estructurals dirigides a abordar de soca-rel les problemàtiques estructurals associades amb l'envelliment seran capaces de fer front als reptes del present i del futur. Segurament caldrà descartar el rígid patró de cicle vital propi del segle XX (educació/feina/jubilació) i introduir models més flexibles, amb una gradualitat més gran en la transició de la feina a la jubilació i l'actualització dels coneixements al llarg de la vida. Caldrà buscar, necessàriament, un millor equilibri entre les contribucions, l'import de les pensions i l'edat de jubilació (introduint, si fos necessari, mecanismes automàtics d'ajustament als canvis econòmics i demogràfics). L'augment de l'esperança de vida amb salut és un dels triomfs més importants de la nostra època, i la "ciència lúgubre" no ho és tant quan a més de tractar l'envelliment com a repte també serveix per reconèixer-lo com a font d'oportunitats econòmiques, tecnològiques i d'ocupació, orientades al benestar de les persones al llarg d'un cicle vital cada vegada més extens i divers.