L’èxit o el fracàs d’un país no és una abstracció. No és una dada macroeconòmica llunyana ni un debat per a experts. Té conseqüències molt concretes en la vida de la gent: en els salaris, en la qualitat dels serveis públics, en les oportunitats dels fills, en la capacitat d’emprendre, en el preu de l’habitatge, en la possibilitat de construir un projecte de vida amb esperança. També determina una altra qüestió decisiva: la projecció futura d’una nació en un món cada cop més competitiu i més tecnològic.

En aquest terreny, l’ascens de la Xina és una lliçó que Occident no pot continuar mirant amb superioritat o amb displicència. En poc més d’una dècada, la Xina no només ha esdevingut líder en molts àmbits industrials i tecnològics, sinó que ha estat capaç de construir una àmplia classe mitjana, d’elevar el nivell de vida de centenars de milions de persones i de situar-se al centre d’algunes de les grans cadenes de valor del futur. Les seves universitats formen talent d’alt nivell. Les seves empreses competeixen globalment. Els seus productes ja no són una còpia barata dels nostres: en molts sectors, són millors, més ràpids o més escalables.

I això ens incomoda perquè competeixen amb nosaltres. Però la culpa no és de la Xina. El problema és nostre. Fa massa temps que Europa viu d’una inèrcia de prosperitat passada mentre altres països construeixen la seva prosperitat futura.

La pregunta, doncs, és inevitable: com s’ho ha fet la Xina? Evidentment, no hi ha una sola explicació. En els fenòmens socials i econòmics, les causes són sempre múltiples. Hi ha institucions, hi ha cultura, hi ha demografia, hi ha inversió, hi ha geopolítica, hi ha planificació industrial i hi ha, també, costos polítics i socials que no hauríem d’idealitzar. Però, dit això, hi ha una idea que cada cop guanya més força: els països acaben assemblant-se a les elits que seleccionen i promocionen.

A la Xina hi ha hagut durant dècades una presència molt notable d’enginyers, tecnòlegs i perfils orientats a construir, escalar i executar

Aquesta és, en essència, la tesi que ha popularitzat Dan Wang a Breakneck, un llibre publicat el 2025 que ha tingut força ressò. Wang, format en ciència política, però especialitzat en tecnologia i política industrial, planteja una idea provocadora: mentre que una gran part de la classe dirigent nord-americana prové del món del dret, a la Xina hi ha hagut durant dècades una presència molt més notable d’enginyers, tecnòlegs i perfils orientats a construir, escalar i executar. Simplificant: uns tendeixen a pensar en termes de normes, procediments i contenció; els altres, en termes de sistemes, infraestructures, producció i desplegament.

No cal comprar tota la tesi per admetre que hi ha una veritat important al darrere. Qui governa condiciona la manera de veure els problemes. I la manera de veure els problemes condiciona la manera d’intentar resoldre’ls.

A casa nostra, i en bona part d’Europa, la política s’ha omplert de perfils que saben parlar molt bé dels problemes, però no necessàriament saben resoldre’ls. Tenim massa polítics procedents de la comunicació, de l’activisme, del periodisme, dels aparells de partit o de professions vinculades a la mediació social i jurídica. No es tracta de menysprear ningú. Totes aquestes professions tenen valor. Tota societat necessita bons juristes, bons periodistes i bons treballadors socials. Però una cosa és que siguin professions nobles i necessàries, i una altra és pensar que són, per defecte, els perfils més adequats per liderar un país en plena disrupció tecnològica.

Perquè avui governar un país vol dir entendre —encara que no sigui fins al detall tècnic— què està passant amb la intel·ligència artificial, amb l’automatització, amb els semiconductors, amb les plataformes digitals, amb la ciberseguretat, amb la transició energètica, amb les dades, amb la biotecnologia, amb la computació avançada i amb la nova geopolítica de les cadenes de subministrament. Vol dir entendre que la productivitat futura, la qualitat del treball i fins i tot la sobirania política dependran cada cop més de capacitats tecnològiques i industrials concretes.

Els nostres dirigents triguen dos o tres anys d’una legislatura de quatre a entendre mínimament de què va el tema que tenen entre mans

I aquí tenim un problema evident: massa sovint, els nostres dirigents triguen dos o tres anys d’una legislatura de quatre a entendre mínimament de què va el tema que tenen entre mans. Quan ho comencen a entendre, ja s’acosta el final del mandat, ja han canviat les prioritats comunicatives o ja s’han convocat eleccions. La política esdevé així un sistema de gestió del curt termini, dominat pel relat, pel titular i per la llei declarativa, però amb molt poca capacitat real de construcció.

Ens hem acostumat a confondre governar amb legislar. Però governar no és només fer lleis. De fet, en èpoques de gran transformació, sovint és molt més important saber construir que saber regular. Cal construir infraestructures digitals. Cal construir ecosistemes empresarials. Cal construir mercats. Cal construir talent. Cal construir institucions capaces d’aprendre. Cal construir projectes de llarg abast entre universitats, centres tecnològics, empreses i administracions. Fer una llei és relativament fàcil. Construir capacitat és molt més difícil. I molt més decisiu.

Això no vol dir que hàgim de lliurar el poder als enginyers com si fossin una nova casta il·luminada. Ni que la política s’hagi de tecnocratitzar fins a oblidar la justícia social, la representació democràtica o la pluralitat de valors. La democràcia no és una empresa i un país no es governa com una fàbrica. Però també és cert el contrari: no podem continuar governant societats tecnològicament complexes com si tot es resolgués amb habilitat retòrica, sensibilitat social i bones intencions normatives.

El repte d’aquesta dècada no és només redistribuir millor. És tornar a produir millor. No és només protegir els perdedors del canvi. És també generar guanyadors nous. No és només evitar abusos. És crear capacitats. I per fer això calen persones al poder que entenguin els incentius econòmics, la innovació, l’escala, la productivitat, l’enginyeria institucional i el funcionament real de la tecnologia.

Necessitem menys addictes al relat i més persones capaces de desplegar projectes. Menys gestors del símbol i més constructors de capacitat

Ens calen més tecnòlegs a la política, sí, però també més economistes en el sentit noble del terme. No economistes de tertúlia ni guardians del dogma pressupostari, sinó persones capaces d’entendre com es crea valor, com es difon la innovació, com s’eleva la productivitat d’un teixit empresarial i com es construeix prosperitat sostinguda. Durant massa temps hem vist l’economia com una restricció i no com una arquitectura de possibilitats. I durant massa temps hem pensat la tecnologia com una qüestió sectorial, quan en realitat és l’eix transversal que reorganitza tots els sectors.

La irrupció de la intel·ligència artificial encara fa més urgent aquest canvi de mentalitat. La IA no és una moda passatgera. És una tecnologia de propòsit general que transformarà professions, empreses, serveis públics, educació, recerca i administració. En redefinirà les jerarquies productives i redistribuirà poder entre països. Els qui l'entenguin i la integrin millor guanyaran avantatge. Els qui només la regulin o la comentin des de fora quedaran subordinats.

Europa corre el risc de convertir-se en un continent expert a redactar normes sobre tecnologies que altres inventen, financen, escalen i exporten. És una posició còmoda moralment, però pobra estratègicament. I és exactament el tipus de decadència que no volem admetre: la d’una societat que conserva discurs però perd capacitat.

Catalunya i Espanya haurien de prendre nota. Necessitem una renovació profunda dels perfils que arriben a llocs de decisió. Necessitem governs amb més cultura científica, més sensibilitat industrial, més coneixement econòmic i més experiència en construcció organitzativa real. Necessitem menys addictes al relat i més persones capaces de desplegar projectes. Menys gestors del símbol i més constructors de capacitat. Menys política entesa com a ocupació de l’espai públic i més política entesa com a creació de futur.

Ens calen més tecnòlegs al poder. I ens calen també més economistes. No per substituir la política, sinó per fer-la possible

Això afecta els partits, que haurien de reclutar millor. Afecta les administracions, que haurien de promocionar millor. Afecta les universitats, que haurien de connectar més amb les polítiques públiques. I afecta també els ciutadans, que hauríem de començar a demanar als nostres dirigents alguna cosa més que empatia, oratòria i presència mediàtica.

En temps d’estabilitat, potser n’hi ha prou amb polítics hàbils, prudents i adaptatius. En temps de disrupció, això ja no basta. Quan el món canvia a gran velocitat, els països no poden ser dirigits per persones que arriben tard a entendre el canvi. Necessitem polítics amb agenda, amb criteri, amb ambició de país i amb voluntat de construir.

No és una qüestió corporativa. No es tracta de dir que els enginyers són millors persones o que els economistes tenen sempre raó. Es tracta d’assumir que les societats del segle XXI necessiten governs que comprenguin el funcionament del segle XXI. I aquest funcionament és, en gran part, tecnològic, productiu i econòmic.

Per això, sí: ens calen més tecnòlegs al poder. I ens calen també més economistes. No per substituir la política, sinó per fer-la possible. No per governar contra la democràcia, sinó per evitar que la democràcia es torni impotent. No per admirar acríticament la Xina, sinó per entendre una lliçó incòmoda: el futur no l’escriuran els qui millor el comentin, sinó els qui siguin capaços de construir-lo.