Per primer cop, l’explicació d’una crisi bancària crec es pot entendre de manera relativament senzilla (la del Banc del Silicon Valley, SVB), i així tal vegada en traurem millors lliçons.

Les empreses d’allà, de la Califòrnia tecnològica, en plena etapa de beneficis varen col·locar els seus excedents en dipòsits a l'SVB de manera majoritària. Contra aquests dipòsits, el banc no donà relativament més crèdits (una font de negoci) sinó que els va invertir en renda fixa pensant que els tipus d’interès baixos continuarien. Són els actius contrapartida d’aquells dipòsits. Passius a curt reclamables, de rendiment baix, amb actius de més termini i així sense massa liquiditat a primeres de canvi. Les previsions del banc no es compleixen. Pugen els tipus d’interès i els dipòsits es retiren buscant alternatives de més rendibilitat. Imaginin, com si en els nostres bancs la gent buidés els comptes, ara tan poc retribuïts, i fessin cua al Banc d’Espanya per a comprar lletres del tresor. I tot això a l’engròs, com a la Vall del Silici!

Els aspectes tècnics: el problema més greu és el de les carteres de renda fixa i el seu tractament comptable. SVB tenia al tancament de 2022 una cartera de renda fixa (bàsicament recolzada en MBS, CMO, CMBS, tots títols emesos amb la garantia de préstecs hipotecaris) de més de 90.000 milions de dòlars, amb unes pèrdues latents de més de 15.000 milions. Però com que els títols estaven comptabilitzats a cost amortitzat (Held to Maturity, HtM, se’n diu) no s’havien de comptabilitzar les pèrdues. Tot això funciona mentre es mantinguin els dipòsits; si aquests fugen, la situació es fa insostenible: s’han de vendre els títols i emergeixen les pèrdues amagades. Fins ara tothom s’empassava la norma comptable. Ara, després d’aquest sotrac, ja veurem. Les agències de rating, de fet, solen sobrereaccionar en aquestes situacions.

Sorprèn que el seu ‘Banc Central’ no aportés liquiditat amb la garantia d’aquells títols hipotecaris, la qual cosa recorda a casa nostra la crisi del Popular, i el fet de no haver donat valor a les garanties que aportava el Popular de cara a rebre liquiditat. Aquest cop, les pèrdues de la cartera de renda fixa venen de la pujada de tipus, no del deteriorament de les garanties dels bons hipotecaris. No és, per tant, causada per la morositat del sector real. És el cost d’oportunitat de la pujada de tipus d’interès, i la comoditat d’anotar aquells actius al valor de data d’amortització, el que ho expliquen. Acceptem en tot cas, per altra banda, que si totes les carteres s’haguessin de comptabilitzar alternativament als preus de mercat de cada moment, s’introduiria molta volatilitat als balanços. Això, de moment, té difícil solució.

En general, les crisis pel risc de crèdit es veuen venir millor, mentre les de liquiditat són molt difícils de preveure, i més difícils encara de gestionar, com ho mostra el cas comentat. Tot això dona molt de mèrit al Sabadell, que va saber gestionar molt bé la retirada de dipòsits, i després una OPA poc clara del BBVA.

Pel que fa a la contaminació potencial de la crisi de l'SVB a Europa, no crec que aquest sigui el cas. Si bé val a dir que els bancs europeus van carregats de deute públic que s’ha desvaloritzat amb la pujada de tipus, molts finançats amb les TLTROS i classificats també HtM, no sembla que l’ona expansiva hagi d’arribar. Però quan algú corre, a vegades tots corren sense saber-ne massa la raó. Ahir els bancs espanyols queien entre el 7 i l’11 per cent amb molt nerviosisme, per l’animal spirit! De moment, però, dos aspectes positius pels ciutadans poden emergir: els bancs han de retribuir l’estalvi si no volen estampides, i els bancs centrals han d’apamar millor la pujada del tipus d’interès, tenint en compte els danys col·laterals (sistèmics!) que poden provocar. És un avís.

Dit això, es veu que des del segon trimestre de l’any passat l'SVB anava perdent imports significatius de dipòsits (probablement les tecnològiques necessitaven diners pels seus plans de reestructuració), i fins el 8 de març el Banc no va presentar un pla de contingència; ja massa tard, i l’ampliació de capital proposada com a últim recurs ho posava de manifest. Sempre el regulador té l’etern problema de quan intervenir: ni massa prest, ni massa tard. Si massa aviat, provoca sospites que poden provocar estampides; si retarda l’acció, sovint ja no hi arriba a temps.

Per últim, estem encara sota els estralls de la regulació trumpista més liberal: poca interferència en les entitats, i cap compassió si fracassen. S’ha de tenir molt fetge per tanta insensibilitat quan les coses van malament i algú ho ha de perdre tot (com a la crisi de Savings & Loans). Però ara, en etapa Biden, les salvaguardes han apaivagat els antídots, amb conseqüències que poden ser dolentes: afavorir l’abús moral i la negligència dels accionistes a l’hora de custodiar la marxa de les entitats. 

Reflexió final: té sentit que els bancs inverteixin en grans carteres sobiranes o hipotecàries? Això em fa venir a la memòria la crisi de Savings and Loans de la meva etapa californiana. Sembla d’entrada que aquella va ser més una funció dels fons d'inversió i dels fons de pensions, que inverteixen a llarg termini i les oscil·lacions les assumeixen els fondistes. Fer-ho afegeix molta volatilitat als balanços bancaris, al ser molt sensibles als tipus d’interès. A més, s’exigeix molt poc capital per aquesta mena d’inversions, amb el perill que es transmetin les crisis sobiranes i del mercat immobiliari als balanços dels bancs.