Sóc autònom des de fa més de trenta anys. No hi ha hagut ni un sol mes en aquestes tres dècades en què no hagi cotitzat per compte propi. He creat empreses, he fracassat en algun projecte, he facturat més o menys segons el cicle econòmic, he tingut èxits i encerts, però gairebé tota la meva vida he treballat pel meu compte. Per això, cada vegada que es discuteix sobre la figura de l'autònom, m'interessa doblement: com a economista i com a afectat. I crec que sé de què parlo.

Aquesta setmana hem sabut que les cotitzacions dels autònoms pujaran de nou l'any vinent. En principi, només per a alguns trams. Però és un altre ajust més que se suma a una tendència imparable de pressió fiscal creixent sobre aquest col·lectiu. El que és rellevant no és només la quantia, sinó la direcció. I té conseqüències econòmiques.

L'autònom viu en una situació d'injustícia i contradicció permanent: és empresari, però no té els recursos d'una empresa. És treballador, però no té les garanties d'un assalariat. No té atur, no té conveni, no té un comitè que el defensi ni una estructura que el protegeixi. Quan li va bé, se li demana més. Però quan li va malament, ho passa sol.

Cobra a seixanta dies, si cobra, però ha de tributar quan toca, amb molt limitades possibilitats de finançament a curt termini per salvar la seva tresoreria professional que connecta, directament, amb la personal.

L'autònom viu en una situació d'injustícia permanent: quan li va bé, se li demana més, però quan li va malament, ho passa sol

Estem sols. Més sols que l'una.

Tothom pensa que l'únic afectat és el mateix autònom. Però no. Aquesta soledat té un preu també per a l'economia del país. Perquè l'autònom és el primer esglaó de qualsevol teixit productiu. Si no hi ha autònoms, no hi ha microempreses. I si no hi ha microempreses, no hi ha pimes. I sense pimes no hi ha economia real. La macroeconomia que es construeix en els grans números depèn, en bona part, d'aquest petit univers invisible d'autònoms que presten serveis, desenvolupen idees, sostenen comerços i llancen projectes.

En l'imaginari col·lectiu es considera que els autònoms no innoven. Que la innovació està en les grans corporacions o en els laboratoris d'R+D. És un error de diagnòstic. La innovació no sempre es mesura en patents. Moltes vegades es mesura en la forma de resoldre problemes reals. I aquí és on l'autònom, per pura necessitat, innova cada dia: optimitzant el seu temps, aprenent noves eines, digitalitzant-se, adaptant la seva oferta. Ho fa perquè no té altra opció. La seva subsistència depèn de la seva capacitat d'evolucionar. I això també és innovar! Per descomptat!

La flexibilitat, la velocitat o la proximitat amb el client són terreny fèrtil per al pensament innovador. Ofegar l'autònom amb traves fiscals, administratives o burocràtiques no és només injust. Ofega en termes de creixement futur.

L'autònom és com la cèl·lula del cos, l'epidermis. És la base sobre la qual se sosté, en cascada, el teixit empresarial d'un país

Les polítiques envers l'autònom s'haurien d'enfocar en tres pilars: estabilitat normativa (per poder planificar), fiscalitat flexible (no confiscatòria) i protecció en etapes vulnerables (malaltia, caigudes de demanda). No es tracta de subvencionar, sinó de no penalitzar el que arrisca.

El país no se sosté sense els autònoms. Ho dic des de l'experiència. Sense autònoms no hi ha xarxa capil·lar que connecti el sistema econòmic amb la realitat quotidiana. No hi ha agilitat. No hi ha creixement de base. I tampoc hi ha innovació útil, aquella que millora la vida de les persones.

L'economia necessita empreses que escalin. Però per a això necessita individus que emprenguin, que provin, que s'equivoquin i que tornin a començar. L'autònom és com la cèl·lula del cos, l'epidermis. És la base sobre la qual se sosté, en cascada, el teixit empresarial d'un país.

Posem-ho fàcil i deixem de convertir-los en un focus més de l'espoli i la pressió fiscal a què estem sotmetent Espanya.