Catalunya està formant una generació amb més titulacions que mai mentre sectors sencers de l’economia no saben qui els substituirà d’aquí a deu anys, per ser generosos. Costa de creure que, en un país obsessionat amb el talent, l’emprenedoria i la innovació, avui sigui gairebé una quimera trobar professionals capaços de mantenir una línia industrial, reparar maquinària, instal·lar una xarxa elèctrica o assumir determinades tasques tècniques essencials. Com si fer funcionar allò més imprescindible hagués deixat de tenir prestigi.

La contradicció fa massa temps que ens ha esclatat a les mans i, tanmateix, persistim a mirar-la des d’una perspectiva equivocada. La qüestió no és si hi ha massa universitaris —seria absurd plantejar-ho així—, sinó si hem convertit la universitat en l’única promesa respectable de futur, mentre continuem relegant els oficis a una mena de calaix de sastre reservat per a qui, suposadament, no servia per estudiar.

Durant dècades, Catalunya —i també Espanya— han construït un relat gairebé incontestable: estudiar una carrera equivalia a progrés, estabilitat i ascens social. Per a moltes famílies, especialment aquelles que havien conegut de prop la precarietat, la universitat representava una assegurança implícita davant la incertesa. Qui podia oposar-se a una promesa així?

Però mentre insistíem a repetir a tota una generació que calia estudiar més, especialitzar-se més i acumular títols per no quedar enrere, el mercat laboral fa temps que ens envia senyals que ens entossudim a ignorar. Segons dades d’Eurostat recollides per la Comissió Europea a l’Education and Training Monitor 2025, Espanya és un dels països de la Unió Europea amb més sobrequalificació laboral: el 35% dels titulats superiors d’entre 20 i 64 anys treballen en ocupacions que no requereixen aquest nivell formatiu, molt per sobre de la mitjana europea, situada en el 21,9%. Dit d’una altra manera: formem més titulats que mai, però una part significativa del mercat laboral és incapaç d’absorbir aquest talent en posicions alineades amb la seva qualificació.

La paradoxa és gairebé grotesca: hem menystingut durant anys aquelles professions que, avui, són menys substituïbles tecnològicament

I mentre una part dels graduats universitaris encadena feines precàries, salaris irrisoris o llocs molt per sota de les expectatives generades, patronals industrials i cambres de comerç alerten de l’enorme dificultat per cobrir vacants tècniques vinculades a la indústria, les instal·lacions, la construcció i el manteniment, des d’electricistes, mecànics i soldadors fins a fusters, lampistes o especialistes en climatització. La contradicció és incòmoda perquè exposa una veritat que preferim no mirar de cara: tenim joves amb més formació que mai ocupant feines que no requereixen la seva qualificació, mentre sectors sencers no troben professionals per cobrir necessitats que són estructurals, no conjunturals.

I no estem parlant de feines residuals ni d’ocupacions condemnades a desaparèixer. Estem parlant, precisament, dels perfils que faran possible bona part de les grans transformacions econòmiques dels pròxims anys. Perquè està molt bé omplir discursos amb paraules grandiloqüents com digitalització, sostenibilitat, competitivitat o transició energètica. Però fem-nos una pregunta elemental: qui instal·larà les plaques solars? Qui rehabilitarà edificis energèticament obsolets? Qui mantindrà les infraestructures industrials? Qui repararà allò que inevitablement deixarà de funcionar?

I amb la irrupció de la intel·ligència artificial, l’alerta encara és més escandalosa. Perquè ni Claude, ni ChatGPT, ni Gemini, ni Perplexity —per citar-ne només algunes— ens muntaran el cablejat elèctric de casa, repararan una avaria industrial, arreglaran una fuita d’aigua o canviaran el pany d’una porta un dia qualsevol. Però això sí: ens redactaran memòries impecables, sintetitzaran informes en segons, prepararan presentacions brillants, dissenyaran estratègies aparentment sofisticades i gestionaran la nostra missatgeria de manera autònoma. La paradoxa és gairebé grotesca: hem menystingut durant anys precisament aquelles professions que, avui, són menys substituïbles tecnològicament.

El més irònic de tot plegat és que, mentre la tecnologia ja transforma —i en alguns casos substitueix— una part creixent del treball cognitiu que durant generacions vam situar al cim del prestigi professional, continuem relegant a un segon pla un ventall gens menyspreable d’oficis que la tecnologia ni sap, ni probablement sabrà fer mai, i que el país necessita desesperadament.

Potser ha arribat el moment de mirar els oficis amb menys condescendència i molta més intel·ligència econòmica. De deixar de presentar-los com una alternativa menor i començar a entendre’ls com allò que realment són: professions essencials, altament qualificades i estratègiques per al futur del país. Perquè un país pot sobreviure amb excés de màsters. El que difícilment pot sostenir és una economia sense qui fabriqui, repari, construeixi o mantingui allò que fa possible la vida quotidiana.