Ens espanta el canvi. Ens aterreix. Sobretot quan ens obliga a renunciar a allò que hem idolatrat durant dècades: el control, el presentisme i la fixació obsessiva pels horaris. Ens incomoda la idea d’un model laboral que no es pugui mesurar en minuts, com si la confiança fos una amenaça i no un signe de maduresa.

Però el món laboral ja ha canviat. Som nosaltres els qui ens autoenganyem, fent veure que no ho hem notat.

El micro-shifting —aquesta nova manera d’organitzar la jornada en blocs curts i flexibles, adaptats als ritmes personals i biològics— no és una moda de directius il·lustrats. És la conseqüència lògica d’una societat que comença a qüestionar el dogma de les 40 hores setmanals. Treballar molt ja no és treballar bé. La productivitat del segle XXI té més a veure amb la lucidesa que amb la resistència.

Segons l’informe Reviving Broadly Shared Productivity Growth in Spain (OCDE, 2024), la productivitat a Espanya només creix un 0,5 % anual, mentre que el nombre d’hores treballades continua per sobre de la mitjana europea. Treballem més temps, cobrem menys i rendim pitjor. Una equació absurda que explica per què molts professionals viuen atrapats en la sensació de donar-ho tot sense arribar mai enlloc.

Ens espanta el canvi. Sobretot quan ens obliga a renunciar a allò que hem idolatrat durant dècades: la fixació obsessiva pels horaris

Aquest model no només és ineficient, és esgotador. L’Employment Outlook 2023 de la mateixa OCDE ja alertava d’un augment sostingut dels problemes de salut mental derivats de les llargues jornades i la manca d’autonomia. I Eurofound confirmava que els treballadors sense control sobre el seu temps tenen fins a un 60 % més de risc d’ansietat i desgast emocional. El resultat és conegut: desmotivació, rotació, pèrdua de compromís i un exèrcit de professionals emocionalment cremats.

Aquesta és la factura real del vell model: productivitat baixa, talent que fuig i salut mental en caiguda lliure. I, tanmateix, continuem glorificant el sacrifici. Ens aferrem a la jornada partida, a les reunions eternes, a la falsa productivitat del correu a mitjanit. Encara confonem implicació amb submissió.

El micro-shifting incomoda perquè trenca aquesta narrativa. Ens diu que no tots els cossos funcionen igual ni totes les hores valen el mateix. Que hi ha matins lúcids i tardes estèrils, dies d’embranzida i dies d’ombra. I que organitzar la feina segons els nostres pics d’energia no és un luxe, és pura eficiència biològica.
Treballar millor no és fer menys; és fer quan som capaços de donar el millor.

Però costa. Costa perquè implica confiar en les persones, no en les graelles horàries. Costa perquè ens treu l’excusa del “jo ja hi era” i ens obliga a demostrar resultats. Costa perquè ens posa davant del mirall: potser hem construït tota una cultura empresarial sobre la por a perdre el control.

La factura del vell model és productivitat baixa, talent que fuig i salut mental en caiguda lliure. I, tanmateix, continuem glorificant el sacrifici

I em pregunto, per què ens fa tanta por endinsar-nos en aquesta nova realitat?

Per què ens hem acostumat a l’ordre que ofega, a la rutina que tranquil·litza?

Per què hi ha directius que encara pensen que “veure” treballar és més segur que “deixar fer”?

Per què encara valorem el temps només pel que produeix, i no pel que ens permet viure?

El món que arriba va per un altre camí. A Europa, el debat ja està superat: països com Dinamarca o els Països Baixos han reduït hores i augmentat productivitat, gràcies a la flexibilitat i a la confiança. A Espanya, contràriament, seguim atrapats en la paradoxa d’una jornada infinita i uns resultats minsos. Som campions d’hores, però no de valor.

Països com Dinamarca o els Països Baixos han reduït hores i augmentat productivitat gràcies a la flexibilitat i a la confiança

El micro-shifting és, en el fons, una revolució que restitueix el sentit del treball. Treballar quan pots rendir més, respectar els cicles naturals d’atenció i descans, adaptar les tasques al teu ritme. És la productivitat biològica: la que entén que el cos també treballa, i que el cervell necessita aire per pensar.

Això és el que ens diferencia de les màquines: la capacitat de crear, intuir i sorprendre quan connectem amb els nostres millors pics d’energia i lucidesa. Cap algoritme pot replicar aquest impuls humà que converteix l’esforç en talent i el temps en valor.

No és cap utopia. Els experiments ja existeixen, i funcionen. Empreses que han implantat franges autogestionades o setmanes reduïdes informen de més focus, menys estrès i millor retenció de talent. Les xifres acompanyen, però cal un profund el canvi cultural: deixar de confondre compromís amb presència.

És senzill parlar de flexibilitat. La complexitat rau en practicar-la sense temor. I és aquí on ens boicotegem: volem avançar cap al futur, però aferrats al control del passat. Volem innovar, però continuem recompensant el correu enviat a les deu de la nit. Volem retenir talent, però n’esgotem el temps.

El 'micro-shifting' és una revolució que restitueix el sentit del treball. Treballar quan pots rendir més, respectar els cicles naturals d’atenció i descans

El micro-shifting no és només una tècnica laboral; és una manera de mirar el món. És entendre que la productivitat del futur no depèn del cronòmetre, sinó de la qualitat del temps viscut. Treballar no hauria de significar renunciar a viure.

Que la confiança és més rendible que el control, i que l’equilibri és una forma superior d’eficiència.

No, no es tracta de cap nova tendència accidental. Encarem la revolució natural d’una societat que avança, i el seu èxit dependrà de si aprenem a fer del temps un aliat —i no una condemna lligada a un model laboral caducat.