Els debats entorn de la política governamental de fixació del salari mínim s'han accentuat en els últims anys. El més conegut ha estat el debat entorn del seu possible impacte o no sobre l'ocupació i sobre els costos empresarials. Tanmateix, en paral·lel, han passat més inadvertides certes propostes més qualitatives, que afecten la funció que ha d'exercir el salari mínim dins de les polítiques de rendes salarials. Es tracta de propostes que es tradueixen a la pràctica en intents de fragmentació del salari mínim, amb possibles conseqüències negatives importants, que convé treure a la llum. Em refereixo a proposades des de certs àmbits econòmics o empresarials, que suposarien una ruptura de la unitat del salari mínim, gens comprensibles des de les pautes jurídiques constitucionals i europees, distorsionants del model de relacions laborals que funciona amb eficàcia des de fa dècades, fins i tot contraproduents des de la perspectiva del funcionament del sistema econòmic.

Aquesta fragmentació que es proposa del salari mínim es concreta, si més no, en tres aspectes: fragmentació territorial, per mitjà de l'establiment d'un salari mínim diferenciat segons àmbits geogràfics, que es pretén justificar en el diferent cost de la vida segons on un visqui o treballi; fragmentació generacional, per mitjà de l'establiment d'un salari mínim inferior per als més joves, partint de les seves majors dificultats d'ocupació i necessitats d'adoptar mesures de foment d'ocupació en aquesta franja d'edat; fragmentació sectorial, via l'establiment d'un salari mínim inferior per a aquelles activitats econòmiques amb dificultats de repercutir en els preus els increments salarials, com seria el cas prototípic del sector agrari.

Des del punt de vista jurídic es presenten diverses dades que posen en qüestió la possibilitat d'efectuar aquest tipus de diferenciacions del salari mínim. De manera molt resumida, apuntaria els següents. Abans que res, en el text constitucional es contempla el salari mínim com una quantia única, que marqui un llindar salarial per a la totalitat dels treballadors, a la vista que es preveu com una xifra suficient per atendre les necessitats pròpies i familiars (art. 35.1 CE); en la línia a més del pretès amb la recent Directiva de la Unió Europea dirigida a garantir uns salaris mínims "adequats" (Directives 2022/2041, de 19 d'octubre). S'hi afegeix el reconeixement general de garantia d'igualtat de tots els espanyols a l'exercici dels seus drets (art. 149.1 CE), per tant, amb independència del lloc de residència, per exemple. Més encara, ha de tenir-se en compte que la fixació del salari mínim forma part de la legislació laboral que, com a tal, és competència exclusiva de l'Estat, sense que les Comunitats Autònomes puguin fixar un salari mínim diferenciat per al seu territori. En definitiva, totes aquestes regles van orientades a garantir la unitat de mercat al territori espanyol, que es trencaria amb salaris mínims diferents per zones geogràfiques, provocant tal ruptura un efecte negatiu d'increment de les diferències econòmiques i de competència deslleial entre territoris diversos.

Pel que es refereix a l'establiment de salaris mínims inferiors per als més joves, ha de tenir-se en compte que les diferències per raó de l'edat constitueixen un tractament discriminatori a causa d'una circumstància personal, prohibit taxativament tant des de la perspectiva constitucional (art. 14) com del Dret de la Unió Europea (Directiva 2000/78, de 27 de novembre). Convé recordar que fa dècades es fixava un salari mínim diferenciat per als treballadors de 16, de 17 i de més de 18 anys, fórmula que va ser recorreguda davant del Tribunal Constitucional. Si bé la sentència que va resoldre l'assumpte és complexa, el seu principi de partida és que una diferenciació salarial per raons d'edat constitueix una discriminació vedada constitucionalment, sense perjudici d'admetre que es podrien establir diferències retributives si es demostra una diferent productivitat entre uns i altres treballadors, però que no es pot presumir aquesta diferència simplement per raó de la seva edat (STC 31/1984, de 7 de març). El resultat és que des de fa 35 anys el Govern va unificar el salari mínim en una quantia única, eliminant per complet a partir de llavors l'antiga diferència per raó d'edat.

No hi ha dubte dubte de que els salaris han de modular-se segons el cost de la vida de cada territori, la qualificació professional i la productivitat. Però aquestes diferències les ha d'atendre la negociació col·lectiva i no el SMI

En totes aquestes propostes hi ha un profund desconeixement del paper que ha de jugar la negociació col·lectiva en el nostre sistema de relacions laborals, que ha de ser molt pres en consideració a efectes de saber el paper correcte que li correspon al salari mínim a fixar pel Govern. No hi ha el menor dubte que els salaris s'han de modular en la seva quantia segons el cost de la vida de cada territori, la seva quantia ha de fixar-se prenent en consideració la diferent qualificació professional i productivitat dels treballadors, que en moltes ocasions depèn de l'experiència professional i de manera indirecta en termes sociològics de l'edat de cada treballador, així com establir quanties diferents segons el preu dels productes i serveis de cada sector d'activitat econòmica. Però precisament aquestes diferències retributives li correspon atendre-les a la negociació col·lectiva i no al salari mínim. Aquesta és precisament una de les lògiques del paper de la negociació col·lectiva en el nostre sistema de relacions laborals i, justament per això, la nostra estructura de la negociació col·lectiva es desenvolupa amb un alt nivell de descentralització, que dona resposta a aquestes necessitats amb dispersió dels convenis pel territori, per sectors productius i internament establint taules salarials diferenciades per raó de la qualificació i experiència professional dels treballadors.

Al contrari, al salari mínim li correspon fixar un llindar mínim per a tothom, corregint les desigualtats més notables en el mercat de treball, per la via d'aconseguir que el salari mínim se situï en el 60 % del salari mitjà. De fragmentar-se el salari mínim no s'aconseguiria tal objectiu. Un dels valors més positius del salari mínim és el d'aconseguir corregir aquestes desigualtats, la qual cosa desapareixeria d'establir salaris inferiors per a certs territoris, per als joves o per a concrets sectors productius. En definitiva, de fragmentar-se el salari mínim desapareixeria la seva raó principal de ser, perquè perdria tot el seu valor de fixació del llindar mínim per als nivells retributius més baixos.